20.6.07

Todavía o MAI


L’any 1854 es va publicar un "mapa político de España". Es presentava dient que: “En él se presenta la división territorial con la clasificación política de todas las provincias de la monarquía, según el régimen especial dominante en ellas”. Val la pena fixar-s’hi. En aquella època encara existia una anomenada España colonial (Cuba, Puerto Rico i Filipines), i també unes "posesiones de Africa", és a dir, Ceuta i Melilla, totes elles "bajo la autoridad omnímoda de los jefes militares".

Pel que fa a la península, Espanya comprenia tres territoris.

1. “La España uniforme o puramente constitucional, que comprende las treinta y cuatro provincias de las coronas de Castilla y León, iguales en todos los ramos económicos, judiciales, militares y civiles”.

2. “La España foral, compuesta de estas cuatro provincias con los fueros que conservan”. Es tracta evidentment de Biscaia, Guipúscoa, Àlaba i Navarra.

3. “La España incorporada o asimilada. Comprende las once provincias de la Corona de Aragón, todavía diferentes en el modo de contribuir y en algunos puntos del derecho privado” (la negreta és nostra). O sia, les quatre províncies catalanes, les aragoneses, les tres valencianes i les Balears.

Dues observacions. La primera és que estranyament des del punt de vista d’avui en dia el document en qüestió no fa cap referència a les diferències lingüístiques i culturals. L’any 1854 probablement la mentalitat política i jurídica espanyola no donava importància a aquestes qüestions que devia considerar del tot residuals, de segura extinció. Després, amb el revifament cultural i lingüístic de Catalunya, l’uniformisme espanyol va passar de l’ofec lent i "sin que se advierta el cuidado de Carles III" a una envestida radical contra la llengua catalana, vista com a pilar molt fonamental de la personalitat de Catalunya.

La segona observació –la més important– és el todavía. Todavía diferentes. És a dir, ja fos per lògica i com a quelcom del tot inevitable, o ja fos perquè es comptava que hi seguiria havent una acció de incorporación o asimilación i se sortia de la base, per tant, que Espanya acabaria essent del tot uniforme.

Efectivament, aquesta acció hi ha estat. Amb una eficàcia total pel que fa a Aragó i en una part important reeixida però no del tot al País Valencià i les Balears. I encara –todavía– no aconseguida a Catalunya, però també aquí amb una política molt potent que cerca la despersonalització de Catalunya. Mitjançant la política i l’acció ideològica, mitjançant la immigració, la persecució cultural i lingüística, en alguns moments mitjançant l’acció militar, sovint amb la pressió econòmica. I no es pot negar que aquesta pressió ha tingut efecte, però amb tot, Catalunya segueix tenint una personalitat pròpia i diferent (no uniforme i assimilada) dintre d’Espanya. És a dir, segueix existint el fet diferencial.

I això irrita molt bona part de la resta d’Espanya, fins i tot a alguns sectors els exaspera. I hi segueix havent la voluntat d’esborrar-lo. D’esborrar la nostra identitat.

Això ja és vell. Ja hi era el 1854. I abans. Però ara hi podria haver un segon fet, especialment perillós: que des de Catalunya es donés per acabat el plet. Que sense dir-ho obertament es donés la consigna –subtil, però insistent i operativa– fins i tot des de sectors polítics importants, àdhuc des del mateix Govern de la Generalitat, que ja no hi ha problema, que tot va bé tal com va, que no cal reclamar amb força i determinació la garantia que Catalunya no serà sotmesa a una acció de laminació de la identitat, de l’autogovern, del seu potencial econòmic i de la capacitat de consolidar la seva cohesió interna.

Una autonomia més o, en un llenguatge oficial, una comunitat autònoma més. Com qualsevol altra. En nom de la unitat, de la no discriminació (qui és discriminat?) i de l’eficàcia. I en nom d’una atàvica prevenció contra Catalunya. I en el nivell que marqui la feble vocació autonòmica de gairebé tot Espanya. I amb la gradual eliminació de tot allò que fa de Catalunya un país amb personalitat pròpia i diferent.

Òmnium Cultural va reproduir el mapa de 1854 encapçalat per un títol que deia No passa el temps. Però sí que passa. Cada dia passen coses. Cada dia podem perdre gruix de consciència col•lectiva, o de parcel•les d’autogovern (la Llei de dependència, per exemple, o qui sap què del nou Estatut), o riquesa lingüística, o autoestima de cara endins. O, el pitjor de tot, que des de sectors polítics catalans, o des de les institucions, clarament o subtilment se’ns convidi a acceptar el procés d’erosió. A plegar. A deixar-ho córrer. Tot això són coses que poden passar. Que, de fet, ja passen.

També en poden passar unes altres. Que la voluntat d’afirmació sigui forta de tal manera que el todavía esdevingui un definitiu i eficaç refús a la política d’assimilació dels uns i de discriminació d’uns altres. Així ha estat en conjunt del 1854 ençà.

Així pot ser i així ha de ser també ara. Que todavía sigui substituït per MAI.

Jordi Pujol

14 comentaris:

Guillem Casas ha dit...

Vaig veure una reproducció d'aquest mapa a les instal·lacions de Catalunya Ràdio i em va fer força gràcia.

Realment, això que ens passa a Catalunya és ben trist per molt que ens pensem que dintre d'aquest "Territorio Asimilado" encara hi ha la mateixa gent.

Perill d'atac de cor Odalric, oju:

El President de Catalunya es diu José Montilla...

Volen dir que els temps no han canviat?

Roger T. ha dit...

Molt interessant el mapa i el text. Resisitirem i aguantarem el que calgui, sempre fent força cap endavant. Jordi Pujol sempre fa unes reflexions molt lúcides, recordant que el poder espanyol sempre posa traves al nostre procés de construcció nacional, i sempre empeny en el sentit de la uniformització. Diu que des de Catalunya, cal, sempre, reclamar amb fermesa els nostres drets CONTRA Espanya. Però al final,sempre acaba dient que ell creu que la independència NO és la solució. Això, per mi, entra dins el terreny de l'esoterisme. Perquè diu que no hem de buscar la independència Pujol?? Ho fa per no restar vots al seu partit? És sincer? Està dient que Catalunya ha d'estar sempre lluitant per la seva supervivència contra Espanya, amb perill per la seva existència, fins al dia del Judici Final -és obvi que això, no és possible? Algú té la resposta?

Odalric ha dit...

Guillem,
aquest és el problema, pensar que els temps han canviat i deixar, per tant, que Catalunya sigui una autonomia més d'Espanya.

Roger,
el president Pujol, i de fet la seva generació, tenia com a missió la reconstrucció nacional de Catalunya.
Sense aquest pas previ, qualsevol fita ambiciosa era inútil.

En Pujol entenia que la composició social de Catalunya feia inviable les preses i les urgències i va apostar per fer uns fonaments sòlids i profunds.
Les campanyes "Som 6 milions", l'immersió lingüística i TV3 eren projectes de construcció nacional de caire integrador.

Per no crear una rasa entre comunitats ell sabia que era necessari la complicitat de tota la ciutadania, però sempre remarcant que Catalunya i els catalans eren la prioritat.
Aquest missatge era transversal i va acostar a una majoria social al catalanisme.

Ara, l'horitzó nacional que tenim prové d'aquesta feina prèvia i necessària i son les generacions actuals les que han/hem de fer el següent pas.

El problema és que, tal com alerta el president Pujol, sembla que aquest pas següent pot ser cap en darrera...

Antxon G. ha dit...

Ya sé que esto no tiene nada que ver con el tema, pero mira, ahora que Laporta ha dicho que Ronaldinho se queda, el Sport la toma con Deco. Como Mundo Deportivo publicó su biografía, como lo fichó el mismo que fichó a Ronaldinho... no paran eh. No pararán. Y la temporada que viene seguirán con la misma guerra. Unos atacando a Eto'o a la mínima y los otros atacando a Ronaldinho y Deco a la mínima.

Mientras tanto, NADIE se dedica a atacar lo que realmente va mal. Nadie critica a Rijkaard cuando se equivoca. Y sobre todo, nadie se atreve a cuestionar la alineación de Xavi e Iniesta juntos porque los dos son los niños mimados de la prensa. Así va el Barça.

¡Viva Deco!

Guillem Laporta ha dit...

Jo vaig veure aquest mapa també somewhere.

Anònim ha dit...

És simplement brillant, cada dia ho tinc més clar i ho dic més fort.

Cal que la nostre generació(ns) agafi d'una vegada la responsabilitat de tirar el país endavant i un compromís solid. Tot ho aconseguirem amb treball i esforç i no d'altre manera

Anònim ha dit...

A diferencia del tema dels jueus, que em queda lluny, aquest tema m'es més proper, obviament, pero no tinc una opinió clara. La vaig movent amb el temps.

Jo em sento català encara que també soc un gran admirador de determinats aspectes de la cultura espanyola. No tinc cap problema en això. Pel fet de neixer i creixer on ho he fet, el meu accent català no es molt bo (l'angles tampoc, ejjej) i el meu nom de català no te res. Pel fet de treballar en ambits rurals, el contacte amb la cultura catalana més pura es inevitable. En molts casos no tens cap problema, pero alguna gent, que inclús son amics, no te problema en dir-me que jo no puc entendre el sentiment del català "de tota la vida".
Jo crec el comparteixo en la majoria de coses pero evito el victimisme que tant poc li agrada al Xavi. Potser tenen rao, pero aquest argument m'és incomode. Hi ha molta gent en la meva situació.
Per això no acabo de posicionar-me respecte comentaris com el de "es diu Jose Montilla". No tinc clara la intencio del guillem casas al dir això, pero comentaris així els he sentit amb la intenció clara de dir que no es tant català.
Després hi ha aquest soposats moviments politics d'en pujol per fer content el sector "extranger" de la societat. No se si aquesta era la seva intenció. en qualsevol cas li va sortir be, ejejjeje.
En aquest moment penso que aquest comportaments no son molt positius i que la cosa s´ha d'encaminar a altres vies. S'ha de protegir la cultura catalana, pero s´ha de avançar en l'aspecte social. Els arguments historics em fan una mica de por. El haver estat barrejats amb espanyols es part de la historia, ens influencia en la nostra evolució i ens enriqueix. Jo continuu treballant per que catalunya avanci (no contra espanya) i en la mesura que m'és possible defenso la meva cultura.

Ja em direu el que. Tranquil, i dieu el que penseu, les orelles estan obertes i les opinions em serviran per seguir pensant sobre això.

Salut,

JO

Anònim ha dit...

Per cert, mireu el documental del guillem laporta que esta be.

Odalric ha dit...

Antxon,
yo aun no puedo criticar a Rijkaard...
Me siento leal hacia alguien que dignifica el cargo y al club y nos ha proporcionado mucha felicidad.

En el fondo soy un romántico... :)

GuillemL,
i no saps on...?

Tresinores,
treball i esforç... dos conceptes que avui dia van de baixada.
És ben cert que aquestes son les claus, a més de la determinació, necessària per perseverar en la consecució dels objectius...

Jo,
Catalunya la fem els que estimem el país. Tots els que estimem el país.
És evident que aquí no som infal·libles i també tenim gent que perjudica més que construeix, però això no significa res.
La veritable llum és dins nostre i ningú ens l'ha d'apagar.

Molts tenim mitja família nouvinguda però la nostra ànima ens pertany i gent com el Pujol ens va il·luminar per sempre més.

Ara ens toca a nosaltres continuar el camí...

Antxon G. ha dit...

A mí Rijkaard me gusta. De niño fui del Milan una temporada. Me cae bien. Sobre todo porque no excusa sus errores culpando a los futbolistas o a otros. Por eso me cae bien. Pero cuando se euivoca hay que decirlo. Y lo que me parece injusto es que los medios carguen siemrpe contra los mismos, unos contra Ronaldinho y otros contra Eto'o. Cuando los errores principales que han costado la Liga han estado en la medular, y en la falta de confianza que ha transmitido el entrenador cmabiando en cada partido el equipo, especialmente en las posiciones de lateral y mediocentro.

Anònim ha dit...

Jo,
Pensava que ningú diria el que has dit! gràcies per la teva coherencia.

Estimar Catalunya no significa anar en contra d'Espanya. Aquests debats amaguen el que relment importa: les polítiques socials, les que realment han d'ajudar a la gent a viure el dia a dia. Perquè no sé si ho sabeu, però a Catalunya també hi ha molta gent que viu malament.

Això no significa que no s'hagi de portar a terme polítiques relacionades amb el manteniment i potenciació de la llengua i cultura catalana. Només dic que hem de deixar de ser víctimes i entendre que ens podem sentir catalans sense la necessitat d'anar en contra de ningú.

Nahmànides ha dit...

Molt interessant, Odalric, aquesta reflexió. Per algunes coses, el temps no passa, però per d'altres passa massa depressa...

Patrizia,

Et pots estimar Catalunya, com qui s'estima un altre país, sense anar en contra de ningú. Jo, per exemple, m'estimo molt Itàlia, per dir alguna cosa. Ara bé, estimar Catalunya com a país propi implica forçosament un xoc contra Espanya. La intensitat pot ser més o menys gran, però el país que ens nega el pa i la sal, que ens oprimeix, que ens roba i que ens ofega és Espanya i si volem que Catalunya avanci ens hem d'enfrontar a Espanya. Això és així per als que ens sentim només catalans.

Pel que fa al tema de les polítiques socials, aquest és el parany clàssic de les esquerres de casa nostra: dir que el que importa són les polítiques socials en comptes de les polítiques nacionals i, a l'hora de la veritat, no fer ni una cosa ni l'altra. Sembla estrany que costi tant de veure que tots els avenços en la construcció nacional es tradueixen en millores per a les persones. O és que us penseu que aquí només ens importen les banderes?

Anònim ha dit...

"el parany clàssic de les esquerres de casa nostra: dir que el que importa són les polítiques socials en comptes de les polítiques nacionals"

Ja, el que importa de debó es Catalunya... però als catalans que els bombin cent cops. Es el problema típic dels nacionalistes d'arreu: voldríen que la seva nació millorès la seva posició al rànklin internacional de les nacions (EUA, Japó, Alemanya, etc)... mentre els sociatas voldriem el mateix pero relatiu a les ciutadanies (Suïssos, Holandesos, Luxemburguesos, etc)

Jo: pel comentari despectiu contra 'Jose Montilla'... he tingun el mateix pensament que tu, però he volgut creure que l'atac era més aviat contra el 'Jose' que no pas pel 'Montilla'.

Anònim ha dit...

Hauria d'haver dividit la paraula "social" en dos conceptes.

El primer es la part que heu entes tots. El aspecte social de la politica catalana vs el nacional. Desgraciadament la confusió que diu en nahmanides es dona de veritat. Al final ni una cosa ni l'altre. Pero d'altra banda això pasa per les dues bandes.

El segon aspecte es el concepte social de ésser català. Per mi aquest aspecte es quasi més importnat. Amb això em refereixo que no em de cedir res a espanya, pero el que tenim a catalunya l'hem de assimilar i començar a crear una societat que entengui això. Que digui a la gent que es benvinguda. Que deixi clar a la gent que ve a Catalunya, no a espanya en general. Pero sobretot que dongui la benvinguda. Una societat catalana que jo entenc que serà així mes contenporania. Dient-li a la gent que vingui a viure i a defensar el que se li proposa, no pretenent que hi ha una elit realment catalana i uns altres nouvinguts als que em de tenir contents.
Si vens aqui estudies catala a la escola. Això per mi es indicutible perque es enriquir al personal. Això no ha de ser ni part del debat. Pero si vens aqui i fas això ets automaticament català, de la catalunya actual igual que tots els altres. Res de catalans de primera i segona. I no en les formes. Això un s'ho ha de creure.

L'altre cami, per a mi,només te una solució; conflicte armat, intervenció externa i tornem a començar. El que esta al mig serà qui pagarà.

Salut