18.12.11
2.12.11
Les conseqüències de les retallades
Dona, 63 anys.
Operada dels malucs i amb dolor crònic tractat amb calci i calmants.
Entra a la farmàcia habitual i demana la seva medicació. Entrega la seva recepta de tractament continuat (recepta que serveix per un període de temps llarg) i la seva targeta sanitària.
Un cop feta la comprovació, el farmacèutic li diu que la seva recepta ha estat bloquejada pel seu metge de capçalera.
La dona no ho comprèn i s'adreça al seu CAP per rebre una explicació.
A informació li diuen que la seva recepta ha estat bloquejada pel seu metge de capçalera i que només ell la pot desbloquejar.
La dona de 63 anys explica que ningú l'ha avisat amb temps i que necessita la seva medicació. El mal als malucs comença a fer-se insuportable.
La persona que l'atén a informació li diu que ha de demanar hora amb el metge i li reserva una cita 15 dies més tard.
La dona protesta i diu que això és impossible. El seu dolor no pot esperar 15 dies.
La persona d'informació la mira amb cara de circumstàncies.
La dona de 63 anys munta un inici d'escàndol i demana fer una queixa formal.
Apareix l'inspector del CAP.
La dona explica el seu cas i exigeix una resolució IMMEDIATA.
L'inspector comenta que molts metges prenen aquesta decisió de bloquejar les receptes perquè volen crear malestar en els usuaris i fer pressió al govern pel tema de les retallades.
La dona diu que ella també és funcionaria i que també està putejada per les retallades. Li han rebaixat el sou!
L'inspector explica que l'únic que pot desbloquejar una recepta és el mateix metge o el metge director del CAP.
La dona diu que d'allà no s'en va fins que li solucionin el seu problema.
Apareix el director i desbloqueja la recepta.
Catalunya, 2 de desembre de 2011
En una ciutat al costat de Barcelona
En horari laboral...
11.11.11
VISCA LA LLIBERTAT! VISCA EL CAPITALISME!!
(AVÍS: abstenir-se de mirar el vídeo comunistes, islamistes, buenistes amics dels comunistes i els islamistes, i occidentals carregats d'auto-odi)
15.9.11
El mite del 12 de setembre
El catalanisme, com tota tendència política gaudeix de la capacitat d'acceptar algunes summa veritatis inqüestionades per tothom. Aquestes premises ampliament compartides molt sovint més que reflectir la realitat o una anàlisi de la realitat són producte d'un moment històric, de necessitats polítiques i també, perquè no dir-ho, personals. Cada any, després de la Diada Nacional hem de sentir en boca d'algú alló de que el realment important va ser "tornar a la feina el dia 12".
Els catalans celebrem derrotes, és l'únic que tenim
I aquí comencem a comptar des de l'Onze de setembre fins a Muret, passant pel 39... Però, l'expansió mediterrània es va fer de derrota en derrota fins a Neopàtria? Veien derrota rere derrota les armes catalanes, amb estendards catalans, contenint les diferents onades invasores? Els fets d'armes victoriosos no compten en el nostre imaginari col·lectiu i el que es pitjor, no tenen prestigi. Certament els catalans, com molta altra gent, hem quedat històricament marcats per una derrota forta com la de la guerra de succcessió. La guerra al cap i a la fi canvia fronteres, destrueix estats i imposa senyors i en certa manera l'important és el resultat, però qué passa amb l'honor i la glòria acumulats tant a la victòria com en la derrota? Els hem llançat a les escombraries? Pitjor, ens escarnim i ridiculitzem nosaltres mateixos en una mostra evident de decadència.
El 12, millor que l'11
Així el catalanisme contemporani va arribar a l'extrem de considerar l'11 de setembre un error històric, que ens podriem haver estalviat, ja que va ser una sonada derrota. En canvi l'actitud treballadora, les botigues i tallers oberts de Barcelona l'endemà dels combats i l'assalt a la ciutat serien la nostra millor actitud. És més, seria el que sabem fer millor. D'aquí que aplicant la nostra moral calvinista i amputant la nostra història de la part més essencial -la militar- no ens sabem interpretar nosaltres mateixos i s'arriba a mitificar el dia 12 en contraposició al 11, com volent dir "nois dediquem-nos al que sabem fer millor: pencar".
Que va passar el dia 11?
Quan els borbònics assalten Barcelona l'Onze de Setembre no ho fan per acabar negociant la capitulació, ho fan per resoldre el setge per la força i escarnir una ciutat que es resisteix més del compte. Des de temps immemorials als setges es mantenia la opció de negociar una rendició de la plaça, fins un determinat moment. L'assetjador volent estalviar-se els costos de l'assalt i el temps perdut davant de les muralles hi guanya amb una rendició ràpida, però també l'assetjat que si no disposa de força suficient i preveu la derrota s'estalvia les pèrdues. Un exèrcit que es desplega per l'assalt i perd mesos o anys per rendir una plaça no acostuma a negociar res amb els defensors si veu la victòria assegurada. Després, per castigar la voluntat de resistència, premiar la tropa i apropiar-se de béns, saquejarà la ciutat. El saqueig -com el de Lleida el 1707- no tenia només una funció repressiva i econòmica sinó també dissuassòria.
L'assalt a les muralles de Barcelona, des d'un punt de vista militar, probablement estava guanyat abans de començar. La resistència dels defensors de la ciutat és però, acarnissada. Fins al punt que perdudes les muralles i els baluards es contraataca. Es contraataca i s'atura l'atacant. Les baixes són molt altes, tant per atacants com per defensors el combat dins una ciutat amb armes del s.XVIII implica arribar sovint al contacte, al cos a cos, on es fa servir tot el que es pot. Dins d'una ciutat la formació, l'ordre, la disciplina de foc i les qualitats dels soldats professionals compten menys que a camp obert. I en una ciutat que no espera quarter aixó és especialment cert. Els combats tenen un punt de salvatge, amb unitats pràcticament exterminades -van quedar notaris a Barcelona?-, posicions que canvien de mans vàries vegades i decidint-se el resultat dels combats en moltes ocasions a punta de baioneta, cop de culata, ganivet...
La dimensió èpica
No és per tant la del dia 11 una simple derrota en un assalt després d'un setge. És una batalla singular que si la llegeixes fil per randa t'eriça els péls del clatell. Significa alguna cosa la paraula heroi? Doncs aquella jornada se'n van fer unes quantes d'heroïcitats. Cinc mil defensors van frenar trenta-cinc mil atacants. L'esgotament de la jornada i les baixes provocades van fer acceptable per a Berwick una capitulació en comptes d'una rendició. En tot plegat hi ha una dimensió èpica notable, i aixó és el que més crida l'atenció. La imatge del quadre d'Antoni Estruch, amb Casanova ferit a peus de la bandera de Sta. Eulàlia no ens parla de l'ètica del treball o del pactisme sinó d'una mélee a punta de baioneta.
Tot aixó no és negligible i té un valor. Un valor que l'incipient catalanisme del s.XIX reconeixia, però que durant el franquisme i la transició va quedar esbieixat fins ara. En certa manera l'Onze de Setembre és el contrari de la Transició. On està la càrrega èpica de la Transició?
Què va passar el dia 12?
Berwick explica a les seves memòries amb estupor com els catalans, indiferents, van tornar a les fargues i tallers. Però el fet és que el 13, abans d'entrar les forces d'ocupació, formaren totes fora muralles i se'ls ordenà que mantinguessin la disciplina, "prohibint tota injúria als catalans". Si el dia 12 quedaven fargues i tallers per anar-hi a treballar, va ser perquè es va evitar la crema, saqueig i matança a Barcelona, factors que així enumera el mariscal Villarroel quan exposa que cal parlamentar la tarda del 11. I si es va evitar el màxim desastre va ser perquè una defensa a ultrança, agressiva, va causar l'enemic un cost considerable, i, a més, amenaçava amb elevar-lo en cas de no resoldre's.
De manera que la mitificació del 12 i l'oblit dels fets d'armes té un parell de problemes. En primer lloc, sense aquests fets d'armes la ciutat hagués estat sotmesa a una ferotge destrucció i la imatge del bon català pencant s'esvaeix perquè no hi ha ni taller ni eines ni català. En segon lloc, probablement, el bon català que el 12 picava ferro a la farga, havia sobreviscut a uns quants combats i passat a ganivet algun francés o castellà, motiu pel qual devia tenir un càrrec de consciència important atesa la seva naturalesa pactista, pacífica i noviolenta.
Tot plegat avui
Avui quan conmemorem la Diada passem de puntetes per la realitat del que va suposar la batalla. És lògic. Com explicar que la capital de Catalunya decideix resistir, engegar a dida l'assetjador quan ja sembla tot perdut, combatre i, finalment, contraatacar? En el context de la Transició i l'autonomisme tot plegat resulta incòmode perquè ens revela del que podem ser capaços. Encara que acabi malament, perquè perdem, la història de l'Onze de Setembre ens ensenya el valor de la resistència, que ens estalvia el saqueig, i ens mostra militars catalans professionals i eficaços, coses que no encaixen bé.
Avui, un cop trencada la Transició -segons paraules del meu President, Artur Mas- caldria extreure lliçons de la Història de l'Onze de Setembre sense exageracions romàntiques ni ombres interessades. Aprendre dels errors sense menystenir la utilitat de plantar cara i batre's, l'autèntica lliçó que ens lleguen els ancestres.
I, encara que tot hagués estat del tot inútil, com digué el general De Gaulle "la gloire ne se marchande pas".
David Bajona, Analista del CEEC
14.7.11
Catalunya - Israel
La Vanguardia s'ha fet ressò del Sopar Anual que ha celebrat l'Associació Catalana d'Amics d'Israel.
Des d'aquest humil blog, ens sumem a l'alegria per la normalització de les relacions entre les dues nacions.
FELICITATS!! MAZAL TOV!!
29.6.11
#indignats
Ante los acontecimientos que están teniendo lugar por todo el territorio nacional, llevados a cabo por el autodenominado y heterogéneo “Movimiento 15 M”, Falange Española de las JONS desea manifestar:
1.- Que vemos con simpatía dicho movimiento y que asumimos la mayor parte de las reivindicaciones de este sector de la juventud española, por ser intrínsecamente justas, y por ser las claves del desarrollo futuro de España.
2.- Que tanto Falange Española de las JONS como otras organizaciones, sindicatos libres y partidos políticos minoritarios llevamos lustros solicitando las mismas medidas y otras similares, sin tener ningún tipo de atención por parte de los medios de comunicación. Así, los falangistas defendemos y pedimos una Democracia real sin la ley d´Hont, con una circunscripción única para toda España, con listas abiertas, una democracia directa y participativa de los españoles sin la nefasta intermediación de la casta partitocrática, una vivienda digna para todos los ciudadanos, un trabajo estable y la propiedad para los trabajadores de los medios de producción, la nacionalización de la Banca, mayores coberturas sociales, una educación pública y de calidad, y sobre todo el derecho de expresión, que solamente se respeta para unos pocos.
3.- Que saludamos, pues compartimos a grandes rasgos en nuestras propias ideas nacional-sindicalistas, el mensaje transversal y apartidista al menos inicial de dicho movimiento, en el que los españoles se están expresando directamente y sin intermediarios. Y que condenamos los torpes y miopes intentos de manipulación del mismo, tanto en contra como a favor, realizados tanto desde la izquierda como desde la derecha.
4.- Que deseamos y esperamos que dicho movimiento, aparentemente contrario a la dictadura de los mercados capitalistas apátridas y a instituciones liberales internacionales como el FMI, el BM o la UE, sea cada vez más un movimiento de tipo nacional y ciudadano, solidario a la vez con otros movimientos similares que están teniendo lugar en otras naciones de Europa y África. Los falangistas entendemos que sólo uniendo libertad, soberanía nacional y justicia social, sólo uniéndonos de verdad todos los españoles por encima de diferencias regionales, podrá ser una verdadera Revolución Española, sólo así podrá ser un movimiento neto, fecundo y próspero que nos una a todos los españoles, para el futuro de todos nosotros, por encima de siglas, intereses especulativos o políticos, por encima de los manipuladores de siempre, poniendo por delante y ante todo a las personas.
5.- Asimismo, Falange Española de las JONS considera inapropiada la resolución de la Junta Electoral Central que prohíbe la presencia de este movimiento en las calles en la jornada de reflexión. Entendemos que el horizonte de las reivindicaciones sociales que se están reclamando superan la estrechez de miras de una pobre jornada electoral, caracterizada por el cansino y mediocre mensaje de izquierdas y derechas sin distinción.
6.- Que contra lo que se ha dicho en prensa, no sólo se trata sólo de un movimiento juvenil: existen familias con sus miembros en el paro, pensionistas, jubilados, inmigrantes, desempleados, autónomos… que llevan años padeciendo las injusticias de nuestro “maravilloso” Estado del Bienestar.
7.- Finalmente, Falange Española de las JONS desea trasladar a los manifestantes, entre los que se encuentran, a título personal, numerosos afiliados y simpatizantes de FE de las JONS, que cuentan con nuestro apoyo, y que, en caso de que en algún momento dispongamos de los mecanismos de cambio necesarios, no quepa la menor duda de que pondremos en práctica las medidas necesarias encaminadas a garantizar la libertad, la justicia social y una democracia real, directa y sin intermediarios.
------
Algú sorprès...?
24.5.11
La caiguda de l'Antic Règim
Després de 32 anys, la ciutat de Barcelona i la Diputació deixaran d'estar controlades per l'aparell socialista.
Totes les inèrcies, despotismes, nepotismes, clientelismes, xantatges, despilfarros (malbarataments és massa suau), arrogàncies... tots aquests tics propis d'estructures organitzatives on el temps desmesurat fon responsabilitats administratives i càrrecs orgànics de partit, tots aquests tics s'han acabat pel partit Socialista (i adlàters).
La veritat és que no sé cóm CiU podrà descalcificar les estructures d'aquests dos monstres burocràtics, però és urgent que així ho faci.
La gent no vol veure inanició en aquesta tasca, vital pel present i futur del país. Cal fer neteja i cal que sigui visible. Si no, CiU pot acabar prenent mal si el poble visualitza una certa actitud corporativista.
Les urnes han parlat i ho han fet clarament: El poble vol CANVI i això només és possible si es prenen mesures clares i evidents a ulls de tothom.
En aquest context, el partit socialista i Esquerra només tenen una sortida de futur: La refundació.
Cares noves i polítiques independents. Els uns independents de Madrid, els altres independents dels socialistes.
L'electorat ha castigat la submissió suïcida del PSC front un PSOE insensible a Catalunya; i l'electorat ha castigat la submissió suïcida d'ERC front un PSC submís al PSOE.
Cal dir que si bé la submissió del PSC front el PSOE no ha sorprès mai ningú i de fet, ha tingut moments d'èxit electoral, la submissió d'Esquerra front el PSC és un dels moviments tàctics polítics més inqualificables que es puguin pensar.
Només la sortida de la vida política dels actuals dirigents d'ambdós partits i l'entrada de cares noves (completament noves) podria fer creïble una renovació que servís de fonament per a la construcció d'un nou edifici polític prou atractiu com per sobreviure els nous temps.
D'Iniciativa no cal parlar perquè respon a un perfil socio-polític més proper a la secta religiosa que al d'una organització política, però reconec que són els que han estat més coherents en la seva defensa de la fórmula del Tripartit. "Hem governat a la Generalitat i governem a les diputacions, consells comarcals i ajuntaments sota la fórmula del Tripartit i defensem seguint fen-t'ho" Aquest missatge coherent era l'únic creïble i ells han estat els únics en fer-lo. Si a això els hi sumem populisme i demagògia, és normal que segueixin obtenint uns resultats minoritaris i propis gairebé del extraparlamentarisme però que com a crossa socialista els permet formar el seu propi ecosistema vital.
L'únic problema que tenen és que com més influència tenen, pitjor resultat global aconsegueix la fórmula tripartita i per tant, menys poder polític final sobre el terreny. Per tant, com més gran és IC-V, menys governs Tripartits.
Que s'ho facin mirar tots tres...
Ara cal doncs, visualització per part de tothom d'allò que pertoqui...
11.5.11
9.5.11
ISRAEL, SEIXANTA–TRES ANYS D'ÈXIT
El 14 de Maig del 1948, poques hores abans que finalitzés el mandat britànic i amb sis exèrcits àrabs a les portes de Palestina, en un breu acte celebrat al Museu d'Art de Tel Aviv, David Ben Gurion va llegir la declaració d'independència del naixent estat d'Israel. Avui, segons el calendari jueu, s'acompleixen seixanta-tres anys d'aquella fita.
Podem considerar el naixement del modern estat d'Israel com la culminació del projecte sionista, de la romàntica idea d'un estat jueu a la Terra d'Israel, anomenada Palestina pels romans a partir del segle II de l'E.C., defensada per Herzl i els seus seguidors des de les darreres dècades del segle XIX. De fet, ja abans de la Primera Guerra Mundial (1914-1918) els membres del “Ishuv”, la comunitat jueva palestina, havien revitalitzat l'hebreu per a la vida moderna; havien creat els primers “kibbutzim” i “moshavim” amb una agricultura racional, moderna i mecanitzada, havien fundat importants institucions acadèmiques com l'Institut Technon de Haifa o la “Gimnàstica Herzilia” en ciutats com Jaffa o Jerusalem; havien traçat a les dunes del desert els carrers de Tel Aviv, la primera ciutat jueva del món contemporani; havien creat un embrió d'exèrcit, els “Hashomer” o guardians, per a protegir els “kibbutzim” dels assaltants i de les agressions dels seus veïns àrabs palestins; i havien fundat la “Histadrut” i els primers sindicats obrers de l'Orient Mitjà. Després, durant les dècades dels vint i els trenta, vindrien la Universitat Hebrea de Jerusalem, l'arribada a Tel Aviv de la Companyia de Teatre “Habimà”, el naixement de partits polítics moderns d'un important ventall ideològic i de mitjans de comunicació moderns com els emblemàtics diaris “Ha'aretz” i “Palestinian Post” (el futur “Jerusalem Post”), un primer gran creixement urbanístic de Tel Aviv o la substitució dels “Hashomer” per uns cossos militars molt més professionalitzats, la “Haganah”.
L'existència d'aquest embrió d'estat unit a les vicissituds de la Primera Guerra Mundial van ser claus perquè el projecte sionista adquirís legitimitat en la política internacional gràcies a la Declaració Balfour de 1917 i a l'establiment d'un mandat britànic a Palestina, avalat per la Societat de Nacions a la Conferència de San Remo a l'Abril del 1920, que teòricament havia d'aplicar les seves clàusules.
Però els Britànics, que durant la guerra també havien arribat a acords amb l'incipient nacionalisme àrab i amb els seus aliats francesos, desitjosos de protegir els seus interessos estratègics i energètics a la regió i de mantindre bones relacions amb els àrabs, van dur a terme una política ambivalent respecte a la Declaració Balfour i per a acomplir els seus acords amb els àrabs van crear els regnes d'Irak i de Transjordània, on van instal.lar en el poder a dos dels fills del seu antic aliat, el xerif Hussein de la Meca. El naixement del regne de Transjordània l’ any 1921 va significar, a més, la mutilació de les dues terceres parts del territori de la Palestina del mandat, on es va prohibir l'emigració jueva i es va excloure de la “llar nacional” proposada per la Declaració Balfour. Posteriorment, a partir de finals dels anys vint, al veure que era impossible una entesa entre els nacionalistes àrabs i els sionistes, i a l'escalf de revoltes àrabs violentes com les de 1929 o 1936-39, els britànics van adoptar una postura pro àrab, van limitar progressivament l'arribada d'emigrants jueus i van acabar per revocar la Declaració Balfour pocs mesos abans de l'inici de la II Guerra Mundial amb Llibre Blanc de Mc'Donald. Després del conflicte i de conèixer l'horror de la “Shoah”, amb l'assassinat de més de dues terceres parts de la població jueva europea a mans dels nazis, els dirigents sionistes es van aixecar contra la dominació britànica en una guerra anti-colonial i d'alliberament nacional que va fer el mandat inviable i va forçar els britànics a portar la qüestió Palestina a les Nacions Unides. La negativa del lideratge palestí i dels països àrabs veïns a acceptar la partició i l'existència d'un petit estat jueu en aquell territori va ser la causa d'una duríssima guerra d'independència i de la gairebé miraculosa supervivència del novell estat israelià. Per tant, cal dir clarament que Israel ni és una creació del imperialisme Occidental ni una compensació per l'Holocaust com en moltes ocasions s'acostuma a dir. Israel és en realitat el resultat de l'esforç del poble jueu que va ser capaç d'aixecar un país modern i democràtic molt abans de que assolís la seva independència a la terra que havia estat el seu bressol cultural, religiós i nacional.
Certament, en aquests darrers seixanta-tres anys, Israel ha aconseguit mantenir una societat plural, moderna, critica i democràtica, a més d'importants èxits en àmbits molt diversos com la cultura, la ciència o el desenvolupament tecnològic, malgrat la campanya de setge i enderrocament promoguda pels països àrabs veïns i altres potències regionals del món islàmic des del mateix moment de la seva independència. A les amenaces de ser esborrada literalment del mapa, primer pels exèrcits dels països àrabs veïns, després pel terrorisme de les organitzacions vinculades o no a l'OLP i en els darrers anys per l'amenaça d'un Iran nuclear i els seus peons regionals, com la Síria Baazista, el Hamas o el Hizbul·lah libanès, cal sumar-hi tot tipus de temptatives de boicots econòmics, acadèmics, diplomàtics o culturals justificats en l'aberrant equiparació de Sionisme amb racisme o amb l'equiparació d'Israel amb règims abjectes com la Sud-àfrica de l'Apartheid o fins i tot l'Alemanya nazi.
Tanmateix, per tots aquests èxits assolits en circumstàncies molt difícils i per no haver renunciat als valors de la modernitat i de la democràcia, els israelians poden estar orgullosos de les fites assolides pel seu jove país i poden brindar amb un sonor “L'Khaim” per a celebrar aquest aniversari. Mazal tov, Israel!
(Entre dos tierras)
Article publicat a ACAI.cat
20.4.11
31.3.11
Per la pau, contra el boicot a Israel
Els sotasignats, ciutadans bascos, catalans i gallecs, que defensem el dret d'autodeterminació dels nostres respectius pobles, volem, mitjançant aquest escrit, mostrar la nostra oposició a la campanya que, sota el nom BDS (Boicot, Desinversió i Sancions), promou accions de tot tipus contra productes, actes o professionals de procedència israeliana en àmbits econòmics, acadèmics culturals o esportius.
Considerem que aquesta campanya, que pretén ser un instrument de pressió sobre el govern israelià perquè canviï la seva política respecte als territoris palestins, no afavoreix de cap manera aquesta finalitat, ans al contrari, creiem que és utilitzada per cometre actes discriminatoris contra ciutadans israelians que revifen l'odi contra els jueus en general.
Creiem que la creació d'un Estat palestí viable (previst en la resolució de les Nacions Unides de 1947 dividint la Palestina britànica en dos estats un de jueu i un altre d'àrab) pot ser la solució al conflicte si comporta el reconeixement d'Israel per part dels estats àrabs; però per això considerem que el diàleg i la negociació són els instruments que hem de promoure entre les parts implicades.
Ens semblen legítimes les crítiques a les autoritats d'Israel, però no la invocació de la seva destrucció com a “solució final” al conflicte, i encara menys quan s'obvia que Israel és un estat democràtic, donant així curs a la infame equiparació amb el “règim d'apartheid” de l'antiga Sud-àfrica. Israel, tot i els defectes que se li puguin retreure, ha estat una referència per als pobles que aspiren a la seva sobirania, especialment així ha estat en el cas català. El fet que Pau Casals, el català més universal, sigui alhora ciutadà d'honor d'Israel així ho prova. O també el recent llibre sobre Jordi Pujol i els jueus. Per això critiquem que, en nom de la llibertat, els nostres respectius pobles se solidaritzin en exclusiva amb la causa palestina i neguin a Israel el dret a una existència en pau com a llar nacional del poble jueu.
Així mateix, ens sembla una irresponsabilitat que sota l'argument de la solidaritat s'intenti importar a les nostres societats un conflicte extern i que s'interioritzi l'estigmatització dels ciutadans israelians i jueus en general que conviuen a les nostres societats. Les accions de boicot a la cultura i a l'economia israelianes i la discriminació contra persones d'aquest origen nacional són conductes racistes i delictives que es toleren impunement a les nostres societats.
Com a ciutadans que aspirem a la sobirania de les nostres respectives nacions no podem admetre el racisme antijueu que s'oculta en aquestes campanyes de boicot, i ni molt menys que contamini el futur model de societat que volem per als nostres pobles, en els quals totes les persones han de poder viure en llibertat sigui quina sigui la seva procedència nacional.
Signen aquest article:
Pilar Rahola, Josep-Lluís Carod-Rovira, Jordi Argelaguet, Ignasi Carnicer, Jaume Renyer, Alfons López-Tena, Toni Florido, Miraculosa Miró i Jaume Nogueroles.
Iñaki Anasagasti, Jon Inarritu, Xabier Kintana, Jurgi Kintana, Mikel Itoiz, Iñaki Akerreta i Filipe Duluc.
Xoán Bernárdez Vilar, Carlos Penela, Natalia Costas Alonso, Manuel Feáns, Paco Lores Santacecilia, Cesar Pazos i Pedro Gómez-Valdés.
25.3.11
L'Odi a Occident
"La guerra és pel petroli? És clar que sí"
Tal com va preveure en un article en aquest mateix butlletí —fa tot just un mes—, quan es produís una intervenció militar contra Líbia s’aixecarien les veus de l’ultraesquerra per entonar un ‘No a la guerra’ molt desafinat. Al Congrés dels Diputats, el líder dels neocomunistes verds, el senyor Llamazares, ho ha dit ben clar: aquesta guerra és per interessos comercials, pel petroli, i no per a salvar vides. Diu que la democràcia no es pot imposar per les bombes, i que tots plegats no tenim dos dits de front. Diu Llamazares que en el món hi ha trenta conflictes armats com el de Líbia i que no ens mouen a intervenir: d’aquí dedueix que rere de tot hi ha interessos, no ideals, i que tot plegat és una guerra burgesa —un robatori a mà armada—, etc.
Aquí, a Catalunya, una plataforma que es diu ‘Aturem la guerra’ va mobilitzar centenars de persones per a mirar de fer soroll contra la intervenció a Líbia. Diuen, segons dedueixo de les pancartes, que es tracta d’una ‘guerra imperialista’; també afirmen que hi ha lluita de classes ‘classe contra classe’, però ho rematen amb un ‘fora Gadafi’ profundament entendridor. Entre les pancartes —ai— hi veig banderes comunistes, amb la faç i el martell sobre fons sangonós. Pel que dedueixo de les notícies, deien que ‘cap guerra és humanitària’, i s’oposen tant a les guerres com a ‘l’ocupació’ (militar occidental, cal entendre).
¿La guerra és pel petroli? És clar que sí. El petroli ha estat l’arma que ha mantingut el tirà en el poder durant més de quaranta anys. Gràcies al petroli, Gaddafi ha pogut mantenir l’opressió contra el poble libi i seguir fent el pallasso vora els líders d’Occident. El petroli és l’arma homicida d’aquest tirà. Li hem de prendre de les mans. Llamazares i els conscienciats sense consciència haurien de demanar-se si el petroli no és una causa de guerra tan legítima com l’aigua i el pa —o la sang vessada. Fa falta tenir mentalitat de segle XIX per no adonar-se que sense petroli no hi ha pa i aigua a Europa. El petroli és l’energia de les tiranies autocràtiques i teocràtiques. Retornem el petroli al poble libi; fet i fet: ¿què hi ha de més socialista que això? Sabem que Llamazares i el seu partit no ha llençat a la brossa El manifest comunista: ¿però potser no és allà on es formula que la violència és legítima contra els posseïdors dels medis d’explotació, en aquest cas el petroli? Que no ens enganyin.
Posem una altra dada sobre la taula. L’historiador Daniel Goldhagen ho ha estudiat fins a nivells que posen els pèls de punta: durant el segle XX, sent optimistes, hi ha hagut 123 milions de morts en forma d’assassinats de masses. Els caiguts en conteses bèl•liques, però, no arriben ni a la meitat: uns seixanta milions. Des del genocidi armeni (1915) fins el que està passant ara mateix a Dafur o a Líbia, tot plegat en posa a davant una realitat esfereïdora: hi ha una cosa pitjor que la guerra, i és la persecució i atonyinament sistemàtic d’ètnies, opositors polítics, enemics ideològics o de classe, minories culturals o racials. Ha estat aquest últim fenomen el que ha inundat de cadàvers el segle XX (amb Auschwitz, el Gulag, els camps de reeducació de Mao i Pol Pot, etc.), i amb una magnitud que encara no sabem ponderar, obsessionats encara en considerar les guerres com la pitjor de les realitats humanes.
Aquestes xifres s’haurien d’estudiar a les escoles. Deixaríem de fer el ridícul i de dir absurditats. La guerra és el remei per impedir que els assassinats de masses opositores se segueixin produint a Líbia (assassinats de masses com els que feia Sadam Husein, que va exterminar el poble kurd del seu territori: hauria fet més de 100.000 víctimes). Un cop se saben aquestes xifres, fa de mal sortir al carrer a manifestar-se plens d’una bona consciència que fa vomitar.
Llamazares diu que ara s’intervé a Líbia però que no es diu res dels altres conflictes armats que sacsegen el planeta. Molt bé: ¿des de qual ell i els del seu partit, però, han censurat cap de les dictadures armades, dels règims despòtics que martiritzen la població? ¿Quan han muntat una manifestació contra Gadafi o contra Castro o contra qualsevol sàtrapa africà, o contra el boig de Corea del Nord? Mai! ¿Quan es fomentarà un discurs vertaderament llibertari, el que fa de la democràcia i la llibertat el primer punt de qualsevol proclama?
Ja ho vam dir aquí mateix: quan els egipcis de Barcelona van sortir a mostrar el seu rebuig contra Mubarak, ni un dels ultraesquerrans d’ara va anar a fer-los costat. ¿Quan s’han mostrat indignats contra les tiranies del globus? Per l’ultraesquerra, els problemes del món no passen mai per les dictadures assassines, sinó pel poder de les multinacionals (sota la capa dels EUA o Israel). Segons aquesta manera de veure el món, és molt més perillós un agent de borsa nord-americà que no un coronel boig que governa un país a garrotades.
Anem a un altre aspecte d’aquesta posició. Gadafi —com gairebé tots els tirans— participa d’una idea que els és comuna a tots els esquerranosos més mancats de delicadesa humanitària. Aquesta idea és fonamenta en l’animadversió per la cultura occidental; d’aquesta es diu que està podrida per culpa del mercat, el comerç, la moral laxa, la ironia, el politiqueig sense grandesa, la felicitat terrenal, els valors sincrètics, la llibertat més o menys desfermada, el vici carnal, el consum, la laïcitat i el raonament empirista.
I no descobrim res quan diem que, entre nosaltres, també hi ha molta gent que odia tot això. Se’l ha ensenyat a odiar i menysprear el que fonamenta la nostra cultura, la nostra civilització. A aquesta, se la presenta sempre com un animal moribund, com una cosa tova, llefiscosa, el brou de cultiu d’una humanitat malalta i poblada d’ànimes fangoses, éssers amorfs, sense finalitats, egocèntrics, corsecats per temors insignificants, sectaris, oportunistes, banals, vulgars i amants del bukkake, depredadors del medi, abocats a l’avorriment o a la baixa autoestima.
Gadafi i els seus amics (des de Chávez a Castro) no s’inventen ells sols l’odi a Occident sinó que és Occident el que els ha inculcat aquesta mena de discurs. Com va dir Albert Camus: “Estem a una època en la qual els homes, empesos per mediocres i feroces ideologies, s’acostumen a tenir vergonya de tot. Vergonya de si mateixos, vergonya de ser feliços, d’estimar i de crear.”
Tots aquests odiadors nostrats fan una mica de llàstima. Odien més els avions que bombardegen que no els tirans que així es contribueix a derrotar. L’odi a Occident fa estranys companys de viatge. Muntem una manifestació contra la ingratitud.
Melcior Comes
Aquí, a Catalunya, una plataforma que es diu ‘Aturem la guerra’ va mobilitzar centenars de persones per a mirar de fer soroll contra la intervenció a Líbia. Diuen, segons dedueixo de les pancartes, que es tracta d’una ‘guerra imperialista’; també afirmen que hi ha lluita de classes ‘classe contra classe’, però ho rematen amb un ‘fora Gadafi’ profundament entendridor. Entre les pancartes —ai— hi veig banderes comunistes, amb la faç i el martell sobre fons sangonós. Pel que dedueixo de les notícies, deien que ‘cap guerra és humanitària’, i s’oposen tant a les guerres com a ‘l’ocupació’ (militar occidental, cal entendre).
¿La guerra és pel petroli? És clar que sí. El petroli ha estat l’arma que ha mantingut el tirà en el poder durant més de quaranta anys. Gràcies al petroli, Gaddafi ha pogut mantenir l’opressió contra el poble libi i seguir fent el pallasso vora els líders d’Occident. El petroli és l’arma homicida d’aquest tirà. Li hem de prendre de les mans. Llamazares i els conscienciats sense consciència haurien de demanar-se si el petroli no és una causa de guerra tan legítima com l’aigua i el pa —o la sang vessada. Fa falta tenir mentalitat de segle XIX per no adonar-se que sense petroli no hi ha pa i aigua a Europa. El petroli és l’energia de les tiranies autocràtiques i teocràtiques. Retornem el petroli al poble libi; fet i fet: ¿què hi ha de més socialista que això? Sabem que Llamazares i el seu partit no ha llençat a la brossa El manifest comunista: ¿però potser no és allà on es formula que la violència és legítima contra els posseïdors dels medis d’explotació, en aquest cas el petroli? Que no ens enganyin.
Posem una altra dada sobre la taula. L’historiador Daniel Goldhagen ho ha estudiat fins a nivells que posen els pèls de punta: durant el segle XX, sent optimistes, hi ha hagut 123 milions de morts en forma d’assassinats de masses. Els caiguts en conteses bèl•liques, però, no arriben ni a la meitat: uns seixanta milions. Des del genocidi armeni (1915) fins el que està passant ara mateix a Dafur o a Líbia, tot plegat en posa a davant una realitat esfereïdora: hi ha una cosa pitjor que la guerra, i és la persecució i atonyinament sistemàtic d’ètnies, opositors polítics, enemics ideològics o de classe, minories culturals o racials. Ha estat aquest últim fenomen el que ha inundat de cadàvers el segle XX (amb Auschwitz, el Gulag, els camps de reeducació de Mao i Pol Pot, etc.), i amb una magnitud que encara no sabem ponderar, obsessionats encara en considerar les guerres com la pitjor de les realitats humanes.
Aquestes xifres s’haurien d’estudiar a les escoles. Deixaríem de fer el ridícul i de dir absurditats. La guerra és el remei per impedir que els assassinats de masses opositores se segueixin produint a Líbia (assassinats de masses com els que feia Sadam Husein, que va exterminar el poble kurd del seu territori: hauria fet més de 100.000 víctimes). Un cop se saben aquestes xifres, fa de mal sortir al carrer a manifestar-se plens d’una bona consciència que fa vomitar.
Llamazares diu que ara s’intervé a Líbia però que no es diu res dels altres conflictes armats que sacsegen el planeta. Molt bé: ¿des de qual ell i els del seu partit, però, han censurat cap de les dictadures armades, dels règims despòtics que martiritzen la població? ¿Quan han muntat una manifestació contra Gadafi o contra Castro o contra qualsevol sàtrapa africà, o contra el boig de Corea del Nord? Mai! ¿Quan es fomentarà un discurs vertaderament llibertari, el que fa de la democràcia i la llibertat el primer punt de qualsevol proclama?
Ja ho vam dir aquí mateix: quan els egipcis de Barcelona van sortir a mostrar el seu rebuig contra Mubarak, ni un dels ultraesquerrans d’ara va anar a fer-los costat. ¿Quan s’han mostrat indignats contra les tiranies del globus? Per l’ultraesquerra, els problemes del món no passen mai per les dictadures assassines, sinó pel poder de les multinacionals (sota la capa dels EUA o Israel). Segons aquesta manera de veure el món, és molt més perillós un agent de borsa nord-americà que no un coronel boig que governa un país a garrotades.
Anem a un altre aspecte d’aquesta posició. Gadafi —com gairebé tots els tirans— participa d’una idea que els és comuna a tots els esquerranosos més mancats de delicadesa humanitària. Aquesta idea és fonamenta en l’animadversió per la cultura occidental; d’aquesta es diu que està podrida per culpa del mercat, el comerç, la moral laxa, la ironia, el politiqueig sense grandesa, la felicitat terrenal, els valors sincrètics, la llibertat més o menys desfermada, el vici carnal, el consum, la laïcitat i el raonament empirista.
I no descobrim res quan diem que, entre nosaltres, també hi ha molta gent que odia tot això. Se’l ha ensenyat a odiar i menysprear el que fonamenta la nostra cultura, la nostra civilització. A aquesta, se la presenta sempre com un animal moribund, com una cosa tova, llefiscosa, el brou de cultiu d’una humanitat malalta i poblada d’ànimes fangoses, éssers amorfs, sense finalitats, egocèntrics, corsecats per temors insignificants, sectaris, oportunistes, banals, vulgars i amants del bukkake, depredadors del medi, abocats a l’avorriment o a la baixa autoestima.
Gadafi i els seus amics (des de Chávez a Castro) no s’inventen ells sols l’odi a Occident sinó que és Occident el que els ha inculcat aquesta mena de discurs. Com va dir Albert Camus: “Estem a una època en la qual els homes, empesos per mediocres i feroces ideologies, s’acostumen a tenir vergonya de tot. Vergonya de si mateixos, vergonya de ser feliços, d’estimar i de crear.”
Tots aquests odiadors nostrats fan una mica de llàstima. Odien més els avions que bombardegen que no els tirans que així es contribueix a derrotar. L’odi a Occident fa estranys companys de viatge. Muntem una manifestació contra la ingratitud.
Melcior Comes
23.2.11
27.1.11
Memòria
Avui es celebra el Dia Internacional en Memòria de les Víctimes de l’Holocaust.
A la Plaça del Rei de Barcelona (19:30) es faran tot un seguit d'actes:
· Música de fons “The Peat Blog Soldiers”
...Cançó composta pels presoners del camp de Bogermor.
· Lectura d’un extracte de la Resolució aprovada per
l’Assemblea general de l’ONU l’1 de novembre de 2005.
· Encesa de les espelmes.
1. En record dels sis milions de jueus assassinats pels
nazis a l’Holocaust. Encén l’espelma el Sr. Laurence
Franks. President de la CIB
2. En record de la resistència jueva als nazis. Encendrà
l’espelma el Sr. Mijael Libersohn de la Fundació Jabad
Lubavitch.
3. En record del milió i mig de nenes i nens víctimes
de la barbàrie nazi. Encendrà l’espelma un nen de la
Comunitat ATID en representació de totes les nenes
i nens.
4. En record de les víctimes del poble gitano exterminades
pels nazis al Porrajmos, el genocidi del poble
gitano. Encendrà l’espelma el Sr.Félix Silva Santos,
Vicepresident de Joventut de la Federació d’Associacions
Gitanes de Catalunya (FAGIC)
5. En record dels republicans deportats als camps
nazis. Encendrà l’espelma el Sr. Edmon Gimeno,
deportat a Buchenwald, Dora i Bergen-Belsen.
6. En record dels altres col·lectius que patiren persecució
i assassinats pel nazisme. Encendrà l’espelma
Dolors Òdena Bertran en representació de les persones
amb problemes de salut mental assassinats pels nazis.
7. En record dels “Justos entre les Nacions”, aquells
homes i dones que arriscaren la seva vida per salvar
els jueus perseguits. Encendrà l’espelma Im. Sr. Lau K.
Andersen, Cònsol General del Regne de Dinamarca a
Barcelona.
Durant l’ encesa de les espelmes:
Projecció: “In Memory”, Abraham Ravett, 1993 EUA
Aquest curtmetratge contraposa seqüències de la
vida al Ghetto de Lodz amb el càntic de la “Kel Maleh
Rachamin”, una súplica a Déu perquè les ànimes dels
“massacrats i cremats” trobin la pau. El missatge d’aquest
tribut tots aquells que van morir sota l’ocupació nazi és
“que llur memòria perduri”.
· Un minut de silenci per les víctimes de l’Holocaust.
· Interpretació de l’Himne Gitano “Gelem Gelem”.
Violinista Emil Bolozan. Projecció d’un extracte del
documental “Tornarem a trobar-nos al Cel”. Els nens
“sinti” de l’orfenat de St. Josefspflege” El documental
descriu el destí d’aquests nens, 35 van morir en les
cambres de gas de Auschwitz
· Lectura d’una redacció Anna Martínez Barceló,
alumna de 1r de batxillerat de l’IES Manuel de Cabanyes
de Vilanova i la Geltrú, participant en el projecte
educatiu Viatge a Mauthausen 2011.
· Interpretació musical a càrrec d’un quartet d’acordió,
violí, percussió i veu.
Zog nit Keynmol
Yerushalaim Shel Zahav
Kantiga del Fuego (cançó Sefardita en Ladí de Salonika,
Grecia, 1920’s)
Kel Adon (una pregària en Hebreu-Rashi. Cançó
Sefardi-Mizrahi del Magreb, melodia popular amb un
text litúrgic del segle XVIII)
Juan Carlos García – Acordió
Colum Petit – Violí
Rob Citron – Percussió
Ellen Gould Ventura - Veu
· Projecció d’un extracte del reportatge elaborat
pels alumnes que van realitzar el viatge al camp de
Mauthausen en 2009
· Projecció al llarg de l’acte: Auschwitz . URSS, 1945.
Aquest film de l’Exèrcit Soviètic sobre l’alliberament del
Camp de Concentració d’Auschwitz va ser guardonat
amb el Red Banner [la Bandera Roja] el 1945. La filmació
és obra dels càmeres del Primer Front Ucraïnès N.
Bykov, K. Kutub-Zade, A. Pavlov i A. Vorontzov
14.1.11
Censura a TVE
El programa "Españoles en el Mundo" dedicat a Jerusalem ha estat retirat de la videoteca de TVE.
El motiu per aquest atemptat a la llibertat ha estat les pressions exercides pels defensors de la visió única, que no poden pair que algú qüestioni el relat que ells fan d'Israel.
Espanyols feliços i contents de viure a Israel?? HERETGIA!!!
Un programa que no pretén l'adoctrinament ideològic no te cabuda a la televisió pública espanyola...
Jutgeu vosaltres mateixos:
El motiu per aquest atemptat a la llibertat ha estat les pressions exercides pels defensors de la visió única, que no poden pair que algú qüestioni el relat que ells fan d'Israel.
Espanyols feliços i contents de viure a Israel?? HERETGIA!!!
Un programa que no pretén l'adoctrinament ideològic no te cabuda a la televisió pública espanyola...
Jutgeu vosaltres mateixos:
Subscriure's a:
Missatges (Atom)