Ens trobem al cor d'Europa, a París. Estiu de 2008. Als peus de la Torre Eiffel una parella jove llegeix un cartell. "Cantem per Geòrgia" hi diu i una fotografia tendra d'una coral de nens serveix d'imatge a l'opuscle. La noia (alta, prima, amb cabells llargs i arrissats, mirada eslava, maca) de sobte s'abraona contra el cartell, arrancant-lo i estripant-lo amb fúria. La metàfora perfecte.
Nosaltres oferim cant coral. Els altres estripen el que calgui, encara que sigui a casa nostra. Amb sort, preguem perquè el de sempre ens salvi de la nostra covardia.
El Bo Chávez: El compañero Chávez és el protector dels febles, el salvador dels desheretats, l'esperança de l'esquerra. Sobretot per la confortable Europa, que l'excusa del seu militarisme (la culpa és dels EEUU), del seu populisme (el poble sudamericà és infantil) i si un dia expulsa del país a Human Rights Watch (Humanquè??) aqui ningú bada boca. Qualsevol d'aquests fets, protagonitzats pels ianquis o pels israelians seria motiu de caçerolada. Però al compañero cal recolzar-lo... la seva és una tasca bona.
El Dolent Bush: L'ultradretà Bush, paradigma de la maldat del sistema pervers del capitalisme, és clarament el dolent de la película. És igual que hagi fet un pla Marshall de rescat de l'economía mundial. És igual que sigui l'únic que planta cara al nou imperialisme rus. És igual que representi al país democràtic per excelència, salvador d'Europa i enemic del totalitarisme. Bush és dolent perque entre altres coses és ianqui. I casi que amb això molts en tenen prou i no cal anar més enllà.
L'Imbècil europeu: El progre típic és l'espècie majoritària al nostre continent. No deixa mai que els fets li condicionin la seva opinió. La Veritat no pot contradir les seves creences. Uns son bons, uns altres son dolents i punt. Viu amb la comoditat de saber-se moralment superior i ho sap teoritzar de memòria. No dona exemple, perquè el seu modus vivendi és clarament contradictori amb la seva ideologia, però la hipocresia és un dels seus trets més distintius. L'altre tret és la covardia. La covardia de no saber defensar les seves conviccions, deixant aquesta tasca als dolents de la pel·lícula.
(Si l'impacte emocional del nostre dia nacional s'ha de mesurar per la quantitat de banderes als balcons, entenc que a Madrid ens tinguin tanta por...)
