Bon Nadal i Bones Festes!!

Bon Nadal i Bones Festes per tothom!


Espero que tots gaudiu de la companyia de la gent que us estima i us estimeu.


Una abraçada!

650 Anys de Generalitat

1359 – 2009

650 ANYS

La Diputació del General

es va constituir el 19 de desembre de 1359

a Cervera

Avui, dissabte 19 de desembre, es compleixen 650 anys de la Generalitat de Catalunya. En aquell mateix dia de l'any 1359, la Cort General de Catalunya, reunida a Cervera pel rei Pere el Cerimoniós, va aprovar la constitució de l'anomenada Diputació del General, antecedent històric de l'actual Generalitat de Catalunya.

Khanukà Sameakh !

"Abans cremat que a l'enemic"

L'arxiu Centelles se'n va cap a Salamanca.

He deixat passar uns dies per veure si aquest escàndol produïa les lògiques destitucions o dimissions.
A hores d'ara, ningú de la Generalitat ha mogut un dit.

Es podran dir moltes coses.
Es podrà dir que la família del famós fotògraf només vol diners (què oferia doncs la Generalitat?). Es podrà dir que el Ministerio SOCIALISTA ha actuat per l'esquena (què esperaven? la taula parada amb mantell de quadrets?). Es podrà dir el que sigui.
L'obligació de la Generalitat és defensar, com sigui, el patrimoni cultural de Catalunya.
I què ha passat? Que s'ha titllat a la Generalitat de Catalunya d'ENEMIC. Que el patrimoni Centelles marxarà a Salamanca, símbol de la repressió.

Quanta incompetència cal perquè algú dimiteixi en aquest govern?
Quanta incompetència tolerarem?
Quant desprestigi?

ACAI: Associació Catalana d'Amics d'Israel

L'Associació Catalana d'Amics d'Israel, ACAI, ha estrenat pàgina web.
Convido a tothom a visitar-la i a associar-se.

També voldria comentar que ahir es va celebrar la primera assemblea general.
Un cop constituïda l'associació, s'han establert diferents grups de treball entre els diferents membres associats.
L'objectiu és acostar la realitat d'Israel a Catalunya, així com acostar la realitat de Catalunya a Israel.

Tothom que estimi Israel està convidat a participar-hi.

Boker tov ACAI!

El saqueig de Catalunya

Molt es parla del cas Millet i Santa Coloma... purs exercicis de distracció i aficionats.

El veritable saqueig que pateix el país està perpetrat des de dins mateix de les institucions. Han posat la ma a la cartera de tots els catalans, la ma al pressupost de la Generalitat.
Segons un estudi intern del Govern, la Generalitat s'ha gastat 70 (SETANTA) milions d'euros en "estudis" i "informes" innecessaris...
Si aquesta és la conclusió d'ells mateixos (l'informe l'han fet ells...) vol dir que la veritat deu rondar com a mínim el doble.
O sigui, els amics del Tripartit s'han repartit 150 milions d'euros com si res...
Qui vol una fundació si pots cobrar un informe?

I amb quina habilitat han distret a l'opinió pública... Són uns craks.

“Mr. Gorbachev, tear down this wall!”

El Ronald Reagan esquerdant el mur de la vergonya, en la seva lluita per la Llibertat.

Només falta repartir les medalles...

Llegeixo a La Vanguardia que s'ha signat un pacte laboral dins el marc d'una de les fusions previstes entre caixes d'estalvi de Catalunya.

Pel que sembla, es faran fora 65 persones que gaudien d'un permís retribuït (!) i es pre-jubilaran 564 persones a partir dels 55 anys..........
A més, s'ha acordat una paga extraordinària per a tot el planter de 500 euros (!!).
Aquest "pacte laboral" tindrà un cost de 500 milions d'euros (només aquest cas, els altres casos la factura serà més gran) que pagarem els contribuents mitjançant el FROB, el fons establert específicament per a les fusions entre caixes.

O sigui, que persones que igual estan a l'atur o en una situació laboral precària han de pagar amb els seus diners una reestructuració en unes empreses determinades, incloent pagues extraordinàries i pre-jubilacions daurades...

Em sembla escandalós...

Si les caixes d'estalvi han tingut una direcció executiva incompetent, per què ho hem de pagar els demés?
Per què hem de pagar no només això, si no també resolucions privilegiades?
Cóm és que no dimiteixen en bloc totes les direccions generals implicades? Potser per que són els amiguets de torn...?
Els responsables d'haver dut aquestes empreses a una situació de feblesa econòmica, cóm és que són els mateixos que han de pilotar les solucions?
I encara hem de sentir discursets on ens volen vendre un futur fantàstic gràcies a les reestructuracions, on es guanyarà en competitivitat i solidesa front els nous reptes econòmics del futur...... això sí, pagat generosament pel silenciós contribuent.

Quin gran lideratge...

Sí, són uns cracs i mereixen una medalla.

El cuc i la poma

Tots estem sent bombardejats amb imatges i informacions sobre el suposat cas de corrupció en diferents municipis de Catalunya, en especial Santa Coloma de Gramenet.

Hi ha hagut una desfilada de personatges de tot tipus i colors. Alguns (només els que "calia") fins i tot han estat vistos en companyia de guàrdies civils, manelles i bosses de basura.

També hem estat testimonis de la sorpresa i indignació transmeses per l'aparell socialista. Un dels seus ha estat enxampat i com més a prop el tenien més indignació han de projectar.

El més curiós de tot plegat és que ningú fa menció d'un fet per a mi cabdal.
Ni el super Garzón ho menciona en el seu acte judicial.
Per a l'enriquiment produït per una requalificació, cal precisament això, una requalificació urbanística.
I per a una requalificació urbanística no hi ha prou amb el beneplàcit d'un ple municipal, si no que cal "negociar-ho" amb l'administració competent en ultima instància, que és la Generalitat. Concretament, el Departament de Política Territorial i Obres Públiques.
Es a dir, si la Comissió d'Urbanisme de la Generalitat no està d'acord en un canvi de planejament urbanístic, aquest no es pot dur a terme.
Per molt que un alcalde, un promotor o un intermediari vulgui una requalificació, aquesta només serà possible si des de la Generalitat es dona el vist-i-plau.

Segons sembla, en Garzón descriu requalificacions que van produir beneficis suculents en temps rècord... Cóm és que ni ell ni ningú es pregunta cóm va ser això possible?
Qualsevol que vol tramitar un planejament urbanístic ha d'esperar anys fins que es fa l'aprovació inicial en un ple municipal i la seva aprovació definitiva després de la seva aprovació a la Comissió d'Urbanisme de la Generalitat.
Per què es va aprovar tot tan ràpid?

El conseller Nadal és l'amo indiscutible del Departament de Política Territorial des de l'origen del primer Tripartit.
El PSC te clar que amb les coses de menjar no es juga...

Per a que un cuc mengi d'una poma, primer ha d'haver una poma.

Però sobretot hi ha d'haver algú que regi el pomer.

The Ten Cannots

• You cannot bring about prosperity by discouraging thrift.
• You cannot strengthen the weak by weakening the strong.
• You cannot help little men by tearing down big men.
• You cannot lift the wage earner by pulling down the wage payer.
• You cannot help the poor by destroying the rich.
• You cannot establish sound security on borrowed money.
• You cannot further the brotherhood of man by inciting class hatred.
• You cannot keep out of trouble by spending more than you earn.
• You cannot build character and courage by destroying men's initiative and independence.
• And you cannot help men permanently by doing for them what they can and should do for themselves.

Rev. William John Henry Boetcker, 1873


Traducció:

- No pots crear prosperitat descoratjant la Iniciativa Pròpia.
- No pots enfortir el feble, afeblint al fort.
- No pots ajudar els petits, aixafant els grans.
- No pots ajudar al pobre, destruint el ric.
- No pots elevar a l'assalariat, pressionant a qui paga el salari.
- No pots resoldre els teus problemes mentre gastis més del que guanyes.
- No pots promoure la fraternitat de la humanitat, admetent i incitant l'odi de classes.
- No pots garantir una adequada seguretat amb diners prestats.
- No pots formar el caràcter i el valor de l'home traient-li la seva independència i iniciativa.
- No pots ajudar els homes permanentment, realitzant per ells el que ells poden i han de fer per si mateixos.

L'Hereu tanca

VilaWeb i Racó Català s'han fet ressò del tancament del blog de l'Hereu (blog de propaganda pagat per tots els ciutadans).
El que m'ha fet més gràcia és que en la notícia també es fan ressò de les denuncies que vaig fer sobre aquest tema... Sóc famós!!!! (un cop més!)

No estaria malament que m'entrevistés el Cuní, el Basté o el Toni Clapés, oi? (jejejejejeje...)

Visca el Comunisme!

Amunt els pàries de la terra!!

70 anys de l'inici de la lluita per la Llibertat

El 3 de setembre de 1939 Anglaterra va declarar la guerra a Alemanya.

Per lleialtat a Polònia i la Democràcia, els anglesos van declarar la guerra al Totalitarisme dos dies després de l'atac alemany a Polònia.
Gràcies a la voluntat, la moral i la determinació anglesa, Europa va poder sobreviure a la barbàrie.

Gràcies Winston!

Tornem de les vacances i cóm ens trobem el pati...?

* D'un article del Toni Aira

Cronologia d'un engany

Hipocrites de debò

S'ha aprovat la Llei d'Educació de Catalunya amb una amplia majoria del Parlament.
És una llei central de país i calia responsabilitat per part dels partits polítics majoritaris.
El que ha passat però, és que la llei no ha estat aprovada pels partits del govern i el majoritari de la oposició, si no per aquest i per només alguns partits del govern.

Iniciativa per Catalunya-Verds Esquerra Unida i Alternativa (el tamany del seu nom és inversament proporcional al seu tamany electoral) ha votat en contra.

Conseqüències de la seva "coherència"? CAP.

Els senyors d'IC-V EUiA consideren que els traïdors son el PSC i ERC... i prou. Ser conseqüents, tenir ideologia, principis, programa, ser d'esquerres de debò, bla bla bla és compatible amb mantenir el cotxe oficial.

No pensen ni per un moment en abandonar el govern.

Ni pel que sembla, qui teoricament dirigeix el govern tampoc pensa fer-hi res.

Hi pot haver una demostració més gran del que significa el Tripartit?

Immorals de debò és el que són.

4th of July

El coratge d'uns grans homes van donar pas a l'esdeveniment d'un gran país: Felicitats!!

El blog de l'Hereu

El 9 de setembre de 2007 vaig denunciar que els dominis d'internet de l'alcalde Hereu eren tractats de forma diferent segons si eren el .cat o el .es.
Tan diferents els tractaven que fins i tot el .cat el tenien en situació de morositat.

Una setmana més tard, el domini .cat el van recuperar (o sigui, pagar) i semblava que aquesta indiferència pel domini català havia estat superada, però la sorpresa va consistir en veure que un domini que es feia servir per demanar el vot i l'administrava el PSC-PSOE era pagat per l'ajuntament de Barcelona.

L'escàndol va ser important fins al punt que es van fer ressò RAC1 i La Vanguardia i l'ajuntament va haver de rectificar. Seguia pagant el contribuent però ara ja no l'administrava el PSC-PSOE (tot i que servia per demanar el vot...).

Ara, el blog de l'alcalde s'ha transfotmat en un blog més genèric amb un nom que no és el seu personal si no el de la ciutat: www.blogbarcelona.cat

Dos anys més tard però, la polèmica torna a envoltar al blog de l'alcalde.
Pel que sembla, el controvertit blog li costa als ciutadans de Barcelona 315.000 euros anuals, per a una audiència mensual de 23.000 visites...

Aquesta despesa no sé si es pot considerar justificada (que crec que no), però aquesta no és la única polèmica al voltant del blog.
Resulta que mirant un altre cop la situació dels dominis d'internet de l'alcalde podem veure com les adreces www.jordihereu.com, .cat i .es estan registrades i administrades per l'ajuntament de Barcelona.
En canvi, les .net, .org i .tv estan registrades i administrades pel PSC-PSOE.

I jo em pregunto, cal que els ciutadans paguem uns dominis personals de l'alcalde? Dominis que a més no s'estan fent servir?
Quan hi hagi eleccions, es faran servir aquests dominis pagats pels ciutadans per demanar el vot?
Per què si el PSC-PSOE paga uns dominis no els paga tots?
S'està estalviant el partit socialista uns diners a costa dels ciutadans?
Un altre cop...?

Canvis

Feia temps que volia introduir alguns canvis al blog.
El més evident és el canvi de format, tot i que no és l'únic canvi que vull fer.
De mica en mica aniré introduint novetats que espero funcionin i signifiquin una millora global respecte al format anterior.

Espero que tot plegat serveixi per fer d'aquest racó un lloc millor per tothom...
(S'accepten suggeriments!)

El silenci de la progressia

Iran bull pels costats, i els progres del món emmudeixen. On estan ara els mocadorets, les webs histèriques, les manifestacions amb politiquets inclosos? En cap lloc. Aquesta revolta els trenca els esquemes, allunyada dels dogmes de fe que configuren el seu pensament polític.

No és una revolta contra els dolents de manual, la presència dels quals excita en gran manera les seves delicades goles. Els americans no dirigeixen la repressió -fins que Michael Moore o Noam Chomsky descobreixin alguna perversa conspiració judeo-ianqui-; els israelians no mouen els fils -donem temps a Michael i a Noam-; i tot passa en l'islam, que sempre està lliure de tota culpa. A més, el dictador és amic d'un dels paladins del neorrevolucionarisme, un tal Hugo Chávez, l'amistat del qual amb el tirà iranià ha permès que el fonamentalisme islàmic posés la seva perversa poteta en Sud-amèrica.

És a dir, sense dolents clàssics, sense víctimes homologades i sense paternalisme occidental per repartir, lo d'Iran no és una causa. És, simplement, una notícia, una d'aquestes notícies que surfegen per la consciència progre, sense fer cap mal. Res és nou, perquè aquesta mateixa progressia s'ha mantingut impassible davant desenes de massacres, dictadures i tot tipus de repressions, els botxins de les quals no els interessaven, i les víctimes de les quals els resultaven indiferents.

Més enllà de vociferar contra els israelians -que sempre surt gratis-, i de vendre una solidaritat de plàstic amb els palestins, basada en prejudicis, mentides i manipulacions, aquesta progressia sorollosa, dogmàtica i reaccionària no té cap altra causa que li interessi. Per què? Probablement perquè mai van ser tan amants de la llibertat com van vendre. I també perquè els seus esquemes mentals no han superat la caiguda del mur de Berlín, i miren al món amb els mateixos ulls amb que ho miraven els vells comunistes.

En aquesta dialèctica de bons i dolents, la llibertat sempre surt perdent. El més sorprenent és que aquests virolats de lemes buits, dipositaris, alhora, de grans silencis, són els mateixos que divideixen al món entre dreta malvada i progressia justiciera, i ens inunden amb proclames redemptores. Alguns fins i tot converteixen aquesta dialèctica en un estil de propaganda, per a guanyar eleccions. No obstant això, la realitat de vegades és tan dura d'oïda que no escolta els cants de sirena.

I aquí està, martellejant els esquemes amb sonora eficàcia. Fixin-se en la subtil contradicció. Contra la dictadura iraniana, i contra la repressió brutal que exerceix contra la revolució verda dels ciutadans, els qui alcen la veu no són els redemptors pancartistes, sinó líders de la dreta, com l'Angela Merkel o el Nicolas Sarkozy. La qual cosa ens recorda una veritat històrica: en defensa de la llibertat, no estan tots els que són, ni són tots els que estan.

Pilar Rahola

Versió crua del vídeo

Florentino Pérez: "Queremos recuperar los valores del Real Madrid"

L'Anàlisi

El Tripartit entra en decadència electoral però aguanta.

CiU puja sostingudament però de forma insuficient.

Aquestes crec que són les dues idees força que podem observar dels resultats electorals.

Les forces del Tripartit perden influència electoral i no sembla que hagin tocat terra. No només baixen en % si no que també ho fan en vot absolut.

Perden votants de forma molt important i potser irreversiblement.

La batalla que es preveu l'any que ve per les eleccions a la Generalitat pot ser monumental.

Els resultats de les europees presenten un escenari on els que ara governen van de baixada i els que volen governar van de pujada.

Aquesta inèrcia però, és prou moderada perquè tots pensin possible revertir la situació o accentuar-la i això vol dir que ens hem de preparar a veure una campanya electoral molt forta (en tots els sentits de la paraula).

Pronòstic:

Batalla dins ERC per veure si han de trencar el Govern o acabar el mandat dins el Tripartit.

Vota PSC, Vota Maleni

El PSC ha fet un gran esforç propagandístic per parlar dels altres i no d'ells mateixos.

Gastar tans recursos en parlar dels rivals electorals i no dels propis candidats és un fet que en principi sorprèn però que si s'analitzen els motius es pot entendre perfectament.

Els fa vergonya la seva llista electoral i no poden dir res bo d'ells mateixos. És així de clar.
Amb tota la cara dura del món i sense sentir el més mínim rubor, amaguen els candidats reals i fabriquen unes paperetes electorals destinades a enganyar i confondre la gent.
Així, si no t'informes mínimament et penses que votes només a uns candidats determinats quan el que estas fent és votar a molts altres, entre els que hi ha l'inefable Maleni o la Carmen Romero.

De fet, si votes el PSC votes la Maleni tot i que ho intentin amagar i no surti a la papereta.
No caldria que ho amaguessin (ja no els hi ve d'un pam), tot i que s'entén que els faci tanta vergonya...

Blocs electorals

Fa ja força temps que cada cop que s'acosten eleccions sento la queixa dels periodistes de la radio i televisió pública catalana vers la qüestió dels blocs electorals.

Sincerament, cada cop que sento la seva queixa un raig d'indignació em travessa de dalt a baix. De forma gairebé automàtica em surt l'impuls d'apagar la ràdio o la televisió.

Em tenen fart.

Em tenen fart els periodistes, clar.

Qui es pensen que són, ells? Els "elegits"? Els únics en aquest món amb una visió de la realitat imparcial, equànime i justa? Cóm són tan arrogants?

Però per què m'atabalen amb la seva propaganda gremialista? Aquest corporativisme que volen disfressar de professionalisme em te FART.

L'única garantia (i ni així, de fet...) que tenen els partits polítics per que a la ràdio i televisió pública es garanteixi el seu espai són els blocs electorals.

Així, ni la "visió" particular de la redacció ni la pressió del govern de torn poden impedir que existeixi un mínim de visibilitat per tots els partits polítics. Al menys en campanya electoral.

És tan terrible això?

Amb els meus impostos he de sentir la cantarella covard de que "com a protesta no es signaran les cròniques electorals"?

Però si estan tan afectats en el seu orgull professional, PER QUÈ NO PLEGUEN I MARXEN A UNA TELEVISIÓ O RÀDIO PRIVADA?

Ja us diré jo per què no pleguen. Perquè no tenen vergonya i la seva decència tan auto-publicitadament ofesa no val tant com per provar de treballar en una empresa que no sigui pública.

A fora fa fred i no em deixarien queixar-me capritxosament... oi?

PATÈTIC

Si tu no hi vas, ells...

II Trobada d'Amics d'Israel

Ahir vaig assistir al sopar de commemoració del 61è aniversari de la creació de l’Estat d’Israel.

Com l’any passat, el sopar va servir per trobar vells i nous amics i gaudir d’una bona vetllada en companyia de gent que estimem Israel i el poble jueu.

Em va alegrar veure com els millors caps pensants del país participaven en aquest acte, que va servir per homenatjar als catalans que han estat, i tristament encara estan, amenaçats per l’islamofeixisme i els seus aduladors pijo-progres de casa nostra.

El sopar va servir també per constituir l’Associació Catalana d’Amics d’Israel.

Aquesta associació pretén acostar la realitat d’Israel a la gent de Catalunya i combatre els tòpics, els prejudicis, les mentides, es adir, combatre els estereotips que es serveixen del desconeixement i que promouen els col·lectius més fanatitzats de la classe política catalana per confondre i fer confusa la veritat.

Alhora l’associació te la sana ambició d’acostar la realitat de Catalunya a Israel. Malauradament ara mateix passem per ser el país més antisemita d’Europa i cal que el poble d’Israel conegui de primera mà que aquí també tenen amics, alhora que els hi acostem la nostra realitat cultural.

Des d’aquí encoratjo tothom a recolzar aquesta iniciativa i a defensar Israel dels atacs injusts que constantment pateixen i que qüestionen el seu elemental dret a existir.

Visca Catalunya i Visca Israel!

Una, Grande y Uniforme (Gràcies ERC)

La Comunitat Basca ja te nou President.

Un cop ERC va obrir la porta a que Catalunya fos governada pels partits perdedors de les eleccions i tingués un president "constitucionalista", els partits uniformadors espanyols van entendre que es podia justificar qualsevol mitjà per aconseguir la seva fi.

Així doncs, el mapa d'Espanya quedaria repartit entre els partits espanyols de dreta i esquerra gràcies a l'oportunisme de l'independentisme de fireta, que per quatre rals es van vendre el país, la dignitat i la història.

Un cop Catalunya va ensenyar el camí, Galícia i finalment la Comunitat Basca (quin altre nom si no?) han caigut sota el domini polític d'una idea conceptual d'Espanya única que ho domina tot i que ens condemna a la mediocritat del particularisme.

Mai es toleraria que a Espanya (ni a cap país occidental) no governés el partit majoritari en unes eleccions. Els partits espanyols saben molt bé que hi ha coses que no es poden fer i actuen en conseqüència.

A Catalunya en canvi, ERC va visualitzar que Catalunya no era un país ni res important i per tant, va actuar menystenint la Generalitat convertint-la en un ens purament administratiu on el seu calcul miserable era superior a qualsevol concepció responsable de dignitat institucional.

Esquerra va destruir l'imaginari col·lectiu.

Amb el pas històric obert per Esquerra a Catalunya, cap tabú calia ser trencat per part dels partits espanyols. Els propis catalans s'havien suïcidat políticament i ara només calia homogeneïtzar el menysteniment als diferents ens autonòmics rebels.

Tarradellas mai va voler tornar a Catalunya si no era com a president de Catalunya. Voldria tornar ara a ERC?

ERC renuncia a l'Independentisme

En Joan Carretero s'ha donat de baixa d'ERC un cop ha estat expedientat per la direcció.

A aquesta notícia cal afegir que en Jaume Renyer també ha abandonat Esquerra per "patriotisme i dignitat".

Aquesta situació és força coherent amb els fets que han protagonitzat la direcció d'ERC, on obrien la porta de sortida a tothom que discrepés amb la continuïtat del Tripartit.

Així doncs, qualsevol que vulgui ser coherent amb l'ideari independentista no pot romandre dins ERC, doncs aquest ideari és incompatible amb la continuïtat del govern Tripartit.

Això no només ho han expressat literalment en Carretero o en Renyer, si no que la direcció oficial d'Esquerra ho ha expressat verbalment i formalment.

És lògic que la formula que vol fer servir ERC de parlar d'independència però treballar sotmesos al PSC és de difícil/impossible digestió per la gent que no viu de la política. El votant d'ERC no entén que un partit independentista (o que es deia independentista) no faci ABSOLUTAMENT RES per fer complir aquest objectiu. Governar per governar no és suficient per la parròquia independentista i la multitud d'exemples que demostren que la fórmula del Tripartit representa un retrocés en la sobirania nacional fa que ningú entengui els motius d'Esquerra a romandre al govern sota les ordres del Montilla.

L'actual direcció d'Esquerra actua com a crossa del PSC a imatge històrica del que porta fent IC-V des de fa una pila d'anys.

Sembla clar que la màxima aspiració dels dirigents d'ERC és la de governar molts anys al costat del PSC; aspiració igual que la d'IC-V i aspiració que evidentment no satisfà al votant independentista.

És una evidència que l'ambició de Catalunya no pot restar sota el tacticisme del PSC-PSOE i per tant, és una evidència que el Tripartit és incompatible amb l'ambició de Catalunya.

El doctor Carretero així ho ha diagnosticat.

MÉS DE 50 BATBLOCS: ELS COMBATENTS PER LA LLIBERTAT

Aquest mes de març que ja s’escola ha estat testimoni d’una modesta efemèride en la catosfera. Batblocs, l’agregador de blocs dels Combatents per la Llibertat, ha arribat als 50 blocs adherits (ara ja en som més!).

Modesta, sí, però no insignificant. Batblocs és la punta de llança de la revolució democràtica que s’està gestant en aquest país nostre. Una revolució no violenta, però sí ambiciosa i destructora. Ambiciosa, perquè la formem gent que volem dedicar els millors anys de la nostra vida a la causa de la Llibertat de la nostra Pàtria, que és el mateix que dir, de la llibertat dels homes i dones que la formen. I destructora, en el sentit schumpeterià del terme, és a dir, una destrucció creativa, perquè, com el nostre nom indica, volem acabar amb aquest experiment fracassat i profundament negatiu que ha estat el tripartit.

Fracassat, perquè, com es demostra per la crisi que actualment patim, no ha estat capaç de proporcionar més benestar, més igualtat i més solidaritat als catalans i catalanes. Ben al contrari, les tan repetides polítiques socials, que havien d’esdevenir el deus ex machina de la seva actuació, s’han convertit en un veritable malson: prop d’un milió d’aturats, i l’augment incessant de la pobresa i l’exclusió social. I sense oblidar el cas vergonyant del suport inexplicable a la Llei de dependència, autèntica clau de volta de la invasió del Gobierno de España, en les competències dels anomenats governs autonòmics.

I profundament negatiu, perquè ha menystingut, ha menyspreat, ha vulgaritzat, ha enderrocat, ha disminuït, ha empetitit, ha anorreat, etc., l’orgull i el tremp de milers de catalans i catalanes, que hem presenciat atònits com es devaluava un missatge independentista. Un missatge que, no fa pas tants anys, havia aconseguit mobilitzar centenars de milers de persones, fins al punt que semblava que tot era possible. Molts de nosaltres ens hem sentit estafats, humiliats i enganyats en les nostres conviccions més profundes.

Tanmateix, no ens vam enfonsar. Ni vam dimitir, ni vam deixar-ho córrer. Armats, per una banda, amb un experiència vital que molts de nosaltres hem mamat dels nostres pares, avis i de generacions de lluita contra l’ocupant, que ens fa aixecar-nos quan hem caigut, i tornar-nos aixecar quan hem tornat a caure, i per l’altra, amb les eines –les armes– que ens proporciona la societat de la informació i el coneixement, vam decidir plantar cara, contra el derrotisme i la renúncia, contra l’abdicació i la rendició.

Nosaltres, els combatents per la llibertat, lluny de quedar-nos al saló de casa, hem participat en algunes de les iniciatives que més han sacsejat la societat catalana, malgrat els intents de neutralitzar-les. I ara, que ja som 50, prometem no defallir, i ens comprometem a fer tot el possible per capgirar aquest estat de coses. Fins a restablir l’orgull i el goig de ser catalans i catalanes. Un poble lliure.

Enhorabona, combatents per la llibertat. Felicitats, batblocs!

I els que encara no us hi heu afegit... a què espereu?

Visca la terra, mori el mal govern!

El PNB, agrait amb ERC...

...mai oblidaran que ERC va obrir el camí

Atac de sinceritat

Puigcercós: "A Esquerra hi sobren ganduls, trepes i friquis"

Provocació inevitable

Per desxifrar els dramàtics successos desenvolupats a la franja de Gaza durant els últims dies hi ha dos claus de lectura possibles. Una és la que, partint de la tesi segons la qual Israel --millor encara, "l'Estat sionista"-- és una entitat política agressiva, opressora i homicida per naturalesa, interpreta l'atac israelià contra Hamàs com l'enèsima demostració d'aquest caràcter assassí. Si els responsables polítics i militars israelians són uns ogres sàdics que es deleixen matant palestins, ¿què té d'estrany que els massacrin a base de bombes llançades a Gaza, amb qualsevol pretext?
Atès que, des del cap de setmana passat, aquesta interpretació ja ha estat profusament divulgada pels mitjans de comunicació i també cridada en nombroses manifestacions convocades arreu del món (particularment, a Teheran i Beirut), permetin-me que dediqui els paràgrafs que vénen ara a resumir una lectura alternativa de l'actual crisi, una lectura en termes polítics, militars i estratègics, no de duel apocalíptic entre el bé i el mal.
El primer que convé recordar és que Hamàs no combat per alliberar els territoris palestins que van ser ocupats l'any 1967; el seu objectiu programàtic irrenunciable --irrenunciable, perquè emana d'un mandat diví-- és destruir l'Estat d'Israel per aixecar, sobre tot l'espai comprès entre el Mediterrani i el Jordà, un Estat àrab i islàmic, una teocràcia de tipus iranià. La seva lluita contra els sionistes, doncs, és una lluita a mort, que no admet compromisos ni transaccions. Com a molt, i només si tàcticament convé a la causa, s'avindria a una treva temporal o hudna.

El seu rebuig radical a la idea d'un Estat palestí definitiu a Cisjordània i Gaza va portar Hamàs a boicotejar tant com va poder la retirada israeliana de la franja mediterrània i, una vegada consumada aquesta retirada (el mes de setembre del 2005), a desplegar una minuciosa estratègia de la provocació --traduïda en el llançament de milers de projectils contra àrees civils israelianes, o en el segrest (el juny del 2006) del soldat Gilad Shalit-- per impedir que l'Exèrcit hebreu es pogués desentendre de Gaza.
Buscant les represàlies i els bloquejos dictats per Tel Aviv, l'objectiu era diàfan: evitar passi el que passi la imatge d'una Gaza normalitzada i autogovernada, lliure de sionistes, que pogués persuadir els palestins de conformar-se d'aconseguir una solució similar a Cisjordània. A això es va entregar Hamàs després de guanyar les eleccions celebrades el gener del 2006 i, encara amb més afany, després del seu putsch contra l'Autoritat Palestina del juny del 2007. A aquesta lògica respon la decisió dels islamistes de no renovar la treva que vencia el 19 de desembre passat, i el llançament, a partir d'aquella data, de fins a 80 coets diaris sobre les localitats de Sderot, Ashqelon i altres ciutats israelianes.

En aquest sentit, ¿es podria dir que Israel ha caigut en la provocació presentada per Hamàs? Sí, però ¿podia ser d'una altra manera? ¿Quin Govern del món es permetria tenir centenars de milers dels seus ciutadans sotmesos al foc enemic durant anys i mirar cap a una altra banda? Sens dubte, les vigílies electorals a Israel i el buit de poder a la Casa Blanca han precipitat una operació que es gestava des de fa temps. Una operació sagnant, perquè es tracta d'una guerra, però limitada: si els bombardejos aeris sobre Gaza fossin --com s'ha estat repetint-- massius, llavors el balanç de baixes es comptaria per desenes de milers, com va passar a Hamburg o Dresden el 1944-45.
Dels dos fronts que totes les guerres del Pròxim Orient tenen des de fa dècades (el de la imatge mediàtica i el de la realitat sobre el terreny), Israel perdrà --ja partia vençut-- en el primer. Falta veure com es desenvolupa en el segon; perquè acabar amb Hamàs només des de l'aire no serà fàcil, i enviar forces terrestres al laberint de Gaza suposaria tornar a sotmetre l'Exèrcit israelià a l'examen que no va aconseguir aprovar amb claredat, el juliol agost del 2006, contra Hezbol.là al sud del Líban.

Joan B. Culla