Aquí, a Catalunya, una plataforma que es diu ‘Aturem la guerra’ va mobilitzar centenars de persones per a mirar de fer soroll contra la intervenció a Líbia. Diuen, segons dedueixo de les pancartes, que es tracta d’una ‘guerra imperialista’; també afirmen que hi ha lluita de classes ‘classe contra classe’, però ho rematen amb un ‘fora Gadafi’ profundament entendridor. Entre les pancartes —ai— hi veig banderes comunistes, amb la faç i el martell sobre fons sangonós. Pel que dedueixo de les notícies, deien que ‘cap guerra és humanitària’, i s’oposen tant a les guerres com a ‘l’ocupació’ (militar occidental, cal entendre).
¿La guerra és pel petroli? És clar que sí. El petroli ha estat l’arma que ha mantingut el tirà en el poder durant més de quaranta anys. Gràcies al petroli, Gaddafi ha pogut mantenir l’opressió contra el poble libi i seguir fent el pallasso vora els líders d’Occident. El petroli és l’arma homicida d’aquest tirà. Li hem de prendre de les mans. Llamazares i els conscienciats sense consciència haurien de demanar-se si el petroli no és una causa de guerra tan legítima com l’aigua i el pa —o la sang vessada. Fa falta tenir mentalitat de segle XIX per no adonar-se que sense petroli no hi ha pa i aigua a Europa. El petroli és l’energia de les tiranies autocràtiques i teocràtiques. Retornem el petroli al poble libi; fet i fet: ¿què hi ha de més socialista que això? Sabem que Llamazares i el seu partit no ha llençat a la brossa El manifest comunista: ¿però potser no és allà on es formula que la violència és legítima contra els posseïdors dels medis d’explotació, en aquest cas el petroli? Que no ens enganyin.
Posem una altra dada sobre la taula. L’historiador Daniel Goldhagen ho ha estudiat fins a nivells que posen els pèls de punta: durant el segle XX, sent optimistes, hi ha hagut 123 milions de morts en forma d’assassinats de masses. Els caiguts en conteses bèl•liques, però, no arriben ni a la meitat: uns seixanta milions. Des del genocidi armeni (1915) fins el que està passant ara mateix a Dafur o a Líbia, tot plegat en posa a davant una realitat esfereïdora: hi ha una cosa pitjor que la guerra, i és la persecució i atonyinament sistemàtic d’ètnies, opositors polítics, enemics ideològics o de classe, minories culturals o racials. Ha estat aquest últim fenomen el que ha inundat de cadàvers el segle XX (amb Auschwitz, el Gulag, els camps de reeducació de Mao i Pol Pot, etc.), i amb una magnitud que encara no sabem ponderar, obsessionats encara en considerar les guerres com la pitjor de les realitats humanes.
Aquestes xifres s’haurien d’estudiar a les escoles. Deixaríem de fer el ridícul i de dir absurditats. La guerra és el remei per impedir que els assassinats de masses opositores se segueixin produint a Líbia (assassinats de masses com els que feia Sadam Husein, que va exterminar el poble kurd del seu territori: hauria fet més de 100.000 víctimes). Un cop se saben aquestes xifres, fa de mal sortir al carrer a manifestar-se plens d’una bona consciència que fa vomitar.
Llamazares diu que ara s’intervé a Líbia però que no es diu res dels altres conflictes armats que sacsegen el planeta. Molt bé: ¿des de qual ell i els del seu partit, però, han censurat cap de les dictadures armades, dels règims despòtics que martiritzen la població? ¿Quan han muntat una manifestació contra Gadafi o contra Castro o contra qualsevol sàtrapa africà, o contra el boig de Corea del Nord? Mai! ¿Quan es fomentarà un discurs vertaderament llibertari, el que fa de la democràcia i la llibertat el primer punt de qualsevol proclama?
Ja ho vam dir aquí mateix: quan els egipcis de Barcelona van sortir a mostrar el seu rebuig contra Mubarak, ni un dels ultraesquerrans d’ara va anar a fer-los costat. ¿Quan s’han mostrat indignats contra les tiranies del globus? Per l’ultraesquerra, els problemes del món no passen mai per les dictadures assassines, sinó pel poder de les multinacionals (sota la capa dels EUA o Israel). Segons aquesta manera de veure el món, és molt més perillós un agent de borsa nord-americà que no un coronel boig que governa un país a garrotades.
Anem a un altre aspecte d’aquesta posició. Gadafi —com gairebé tots els tirans— participa d’una idea que els és comuna a tots els esquerranosos més mancats de delicadesa humanitària. Aquesta idea és fonamenta en l’animadversió per la cultura occidental; d’aquesta es diu que està podrida per culpa del mercat, el comerç, la moral laxa, la ironia, el politiqueig sense grandesa, la felicitat terrenal, els valors sincrètics, la llibertat més o menys desfermada, el vici carnal, el consum, la laïcitat i el raonament empirista.
I no descobrim res quan diem que, entre nosaltres, també hi ha molta gent que odia tot això. Se’l ha ensenyat a odiar i menysprear el que fonamenta la nostra cultura, la nostra civilització. A aquesta, se la presenta sempre com un animal moribund, com una cosa tova, llefiscosa, el brou de cultiu d’una humanitat malalta i poblada d’ànimes fangoses, éssers amorfs, sense finalitats, egocèntrics, corsecats per temors insignificants, sectaris, oportunistes, banals, vulgars i amants del bukkake, depredadors del medi, abocats a l’avorriment o a la baixa autoestima.
Gadafi i els seus amics (des de Chávez a Castro) no s’inventen ells sols l’odi a Occident sinó que és Occident el que els ha inculcat aquesta mena de discurs. Com va dir Albert Camus: “Estem a una època en la qual els homes, empesos per mediocres i feroces ideologies, s’acostumen a tenir vergonya de tot. Vergonya de si mateixos, vergonya de ser feliços, d’estimar i de crear.”
Tots aquests odiadors nostrats fan una mica de llàstima. Odien més els avions que bombardegen que no els tirans que així es contribueix a derrotar. L’odi a Occident fa estranys companys de viatge. Muntem una manifestació contra la ingratitud.
Melcior Comes
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada