31.5.08

Nova cultura de l'aigua...


No beure aigua.

Sí senyors, la formula tan publicitada pel tripartit durant les darreres campanyes electorals apel·lava a una cosa que es deia "nova cultura de l'aigua". Una cosa que ningú ben bé sabia que volia dir ni què significava, però que sonava super progre i super ecologista i super guai.

Ara s'entén el seu significat: S'ha de passar sed.
Cóm no hi havíem caigut tots abans? Amb lo fàcil que és...

Però clar, fer passar sed (perquè ells no en passen, clar) potser no és un objectiu massa difícil d'aconseguir per aquesta colla de jonkis pels informes de 1.000 euros la línia.
Cal anar més enllà en els reptes i aconseguir de retruc fites més importants.

El pla ha estat clar:
Primer confonem el populatxo amb un ball de definicions.
Que si transvasament, que si auxili entre rius, que si H2O de turisme, que si captació temporal i reversible de recursos hídrics... a veure qui te més imaginació.
Tot menys dir la veritat, doncs això seria reconèixer que el tripartit havia fet demagògia amb aquest tema. Cal mentir abruptament a la cara de la gent.

Segon, comparar l'acció de Govern amb la dels partits polítics que l'integren.
El Govern tripartit diu una cosa i els partits del tripartit surten al carrer amb la pancarta encontra del seu propi govern. Fantàstic.

Tercer, demostrar al poble de Catalunya que qui mana a Catalunya és el Estado Espanyol.
Que voleu fer la pirula del transvasament per la capçalera dels rius? NO; es fa per Tarragona i a callar.
Que no voleu canonada? Canonada que te crió.
Que voleu que una canonada que val 180 milions d'euros un cop es faci servir es desmunti un tros per "garantir" que no es farà servir més (perquè la meva paraula o la llei no tenen credibilitat, clar)... no me haga usted reir, hombre!
Així, quan tota Catalunya mira a veure qui solucionarà els seus greus problemes, l'Estat imposa el seu criteri i la seva voluntat en el tema de l'aigua i alhora la Generalitat aprova una llei referent als piercings i els tatuatges. FAN TAS TIC

Ja havíem aconseguit que a Espanya se'n fotesin de nosaltres, però ara ja som nosaltres mateixos que no sabem on mirar per no riure/caure'ns la cara de vergonya.

Quart, demostrar que no som ningú.
Després d'aquest impressionant desgavell, arriba la puntilla quan el nostre govern diu que la canonada es farà tot i les recents pluges, i va ZP i anuncia que es derogarà el decret de transvasament i es rescindiran els contractes amb les empreses que l'havien d'executar.
Perquè amics, qui dictava què s'havia de fer era Madrid però qui ho havia de pagar era la Generalitat... hi pot haver humiliació més gran?

NO SOM NINGÚ, és així de trist i així ha quedat demostrat per tothom. Per nosaltres també.

Per tant, ja tenim el que volíem... la gent ja sap que si la Generalitat desapareix no passarà res perquè tenim l'Estat Espanyol.

Nova cultura de l'aigua? Passar sed física i passar sed política. BINGO!

23.5.08

Brooklyn


Es celebra el 125é aniversari del pont de Brooklyn.

Qui l'ha vist se n'ha enamorat. Qui hi ha caminat només hi pensa en tornar.

El pont de Brooklyn és el símbol del progrés i de la voluntat.

El camí i la seva superació.

La Llibertat.

Per molts anys!!

1.5.08

Trobada d'amics d'Israel (II)


Ahir es va celebrar la primera trobada d'amics d'Israel.

Va ser una acte bonic i entranyable on vam celebrar la Iom HaShoà ve HaGevurà, la cerimònia de record pels 6 milions de jueus assassinats pel totalitarisme nazi.
També vam celebrar el 60é aniversari de la creació de l'estat d'Israel i per tant i com és costum en el poble jueu, les festes són alhora record, respecte i alegria.

És simplement admirable que un poble conformat per només uns 14 milions de persones puguin irradiar a la humanitat una quantitat tan gran de creativitat, cultura i coneixement i a més, sense perdre les seves arrels.

El poble jueu ha estat perseguit al llarg de la història per tota mena de règims, especialment els totalitaris. El nazisme, l'estalinisme i ara el totalitarisme islàmic han intentat i continuen intentant fer desaparèixer aquells que millor representen els valors de la Llibertat.
L'acte d'ahir és el mínim que podem fer en agraïment pel seu llegat.

Shalom amics!

17.4.08

Defensors de la República


El 14 d'abril de 1931 es proclamà la II República a l'estat espanyol.
5 anys més tard una sublevació militar iniciava la guerra civil.
A tot el món milers de persones es van solidaritzar amb la legalitat vigent i constituïren les anomenades Brigades Internacionals.

Val la pena recordar cóm els jueus van sacrificar-se per nosaltres sense demanar rés a canvi. I val la pena perquè avui en dia a casa nostra hem girat l'esquena a un poble que sempre ha sigut generós i sempre ha rebut a canvi maltractament.

Es mereixen com a mínim una aproximació honesta a la seva realitat i un intent de no caure obligatòriament en els prejudicis tronats habituals.

És simplement el mínim que els devem...



* La il·lustració mostra la portada del butlletí en jiddisch que publicaven els jueus de la companyia Naftalí Botwin de la brigada Dombroswki del batalló Palafox (XIII Brigada Internacional)
** Font de la il·lustració El Llamp

6.3.08

No votaré a Esquerra


El saben aquell que diu que un senyor de Barcelona volia anar cap al nord i va el tiu i es puja al tren direcció sud. Si fos un acudit d'Eugenio no faria cap gràcia. Però si és una descripció de l'erràtic comportament d'Esquerra en els últims anys, encara la fa menys.

El seu nord és la independència, però regalen al PSOE la presidència de la Generalitat. Naturalment que el PSOE té dret a presidir la Generalitat. El que passa és que és un partit que s'oposa radicalment a la sobirania de Catalunya. És més. És el partit que va fer dimitir el Carod del seu càrrec de conseller en cap. El que va obligar Esquerra a hissar banderes espanyoles.

El que va passar el ribot a l'Estatut del 30-S. El que va expulsar a ERC del Govern per votar no en el referèndum. És el partit que ignora arrogantment la sobirania del Parlament de Catalunya. El que ha exterminat l'ala catalanista del PSC i ha enviat a Maragall i als seus Ciutadans al cementiri polític (per cert: l'objectiu del Tripartit 1.0 no era catalanitzar el PSC? Felicitats: objectiu complert!).

Davant d'aquestes constants humiliacions i agressions, la reacció d'ERC ha estat, en paraules del seu expresident, Heribert Barrera: "oferir un patètic espectacle durant quatre anys de recolzar incondicionalment i gratuïtament l'agressor".

Quan els salvadors de la pàtria donen més importància a la poltrona que a la dignitat, em ve a la ment aquell acudit d'Eugenio: "Gràcies, però que hi ha algú més? ". No votaré Esquerra.

Xavier Sala i Martín

29.1.08

This is Spain


S'ha celebrat una cimera a Londres per tractar la crisis financera.

Per descomptat no s'ha comptat amb Espanya.

Com que en Zapatero està ocupat amb aliances absurdes i ridícules, la gent que vol arreglar problemes seriosos no te temps ni ganes de perdre el temps convidant mediocres que només saben subornar els votants amb 400 euros per cap.

La típica claca progre-aïllacionista de per aquí segur que prefereix aquesta foto a la de l'Aznar amb el Bush i el Blair amb els peus a sobre d'una taula.

Magnifiquem la mediocritat vers l'influencia... encara que tan l'una com l'altre siguin protagonitzades per horteres.

25.1.08

Maldat


Torno a sentir l'enèsim cop que es desarticula una banda de pedòfils...

Aquest fet de la pederàstia simplement em supera. No puc entendre que algú pugui atemptar contra el bé més preuat d'aquest món, els nens.

Si la Maldat calgués definir-la, aquesta seria la forma més terrible de fer-ho.

Penso que aquest acte brutal i imperdonable no pot ser resolt amb les lleis dels estats. Aquest crim mereix el càstig absolut i per descomptat, amb les nostres pròpies mans.
Les lleis només serveixen per minorar el càstig d'aquests delinqüents, d'aquesta basura.
I sí, parlo de castig perquè qualsevol altre intenció és insultant. Ni reeducar, ni reinsertar, ni curar, ni transformar, ni res. Un castig. El castig.

Res pot desfer el Mal causat, però sí eliminar el causant.

Cap llei, cap subterfugi, cap prevenció ha de servir per la impunitat. En aquest cas, ningú ha de protegir al monstre i cal que les víctimes sàpiguen quan puguin entendre el món, quan siguin més grans, que aquell que els va matar en vida ja no els pot fer més mal. Que aquell crim terrible va ser immediatament castigat i per tant, el seu patiment va ser immediatament comprés.

Qualsevol altre "solució" és un missatge d'indiferència que condemna a les víctimes a una segona mort.

17.1.08

Proporció


No fa massa temps (tot i que sembla una eternitat), polítics com el Jordi Pujol o el Miquel Roca anaven a Madrid a defensar els interessos de Catalunya.
Ells sols representaven el nostre país amb dignitat reconeguda i indiscutida per part d'Espanya.
Una sola persona representava tot l'edifici institucional i tot un poble. Així es veia i sentia. Era una evidència.

Normalment es produïen confrontacions per la divergència dels objectius entre les parts però la seriositat era la norma inquebrantada.

El més normal era que a Madrid es neguessin a qualsevol demanda catalana però alhora, el més normal era que Catalunya anés fent el seu camí.
L'Estatut pactat a la transició no permetia una televisió pública o el desplegament de policia pròpia per exemple, però finalment es va crear TV3 i es van desplegar els mossos d'esquadra.
La voluntat, visió de país, patriotisme i determinació dels polítics catalans esmentats van possibilitar que el nostre país caminés en la seva reconstrucció de forma cohesionada i orgullosa.
La immersió lingüística és filla d'aquella època i aquella voluntat i és indubtablement la peça més important i necessària per entendre la Catalunya actual.

Ara, els polítics del tripartit estan literalment enderrocant l'ànima i l'esquelet del país.

TV3 és una vergonya i ha deixat de ser líder d'audiència. No cal recordar que està sent eradicada del País Valencià.
Els mossos d'esquadra han patit un atac per part del mateix govern que ha significat un descrèdit traïdor.
Hom s'atreveix a qüestionar la llei d'immersió lingüística com mai havia passat. O millor dit, ara ningú la sap defensar.

I és que clar, els actuals dirigents de la Generalitat van a Madrid a defensar les competències legalment reconegudes a l'actual Estatut i tal com es veu en la fotografia que encapçala aquest article, són necessaris quatre consellers (dels teòricament "bons" o "pota negra") per fer-ho front una ministra socialista. Endevineu qui va guanyar la partida? Sabeu qui va sortir amb la cua entre les cames?

I és que amics, aquesta és l'actual proporció de les coses.
Defensar les competències ja reconegudes per llei necessita quatre consellers front una ministra... per acabar fracassant.
Hem passat d'aconseguir i/o directament inventar noves competències a no saber defensar competències ja reconegudes per llei.
Hem passat de la voluntat d'un sol home front el govern d'Espanya al fracàs de quatre consellers front una sola ministra espanyola.

Hem passat de l'honor al més miserable dels ridículs.

De l'orgull a la vergonya...

I si a sobre recordem cóm un sol home va ventilar-se tot el govern de la Generalitat, si pensem que un simple número dos per la circumscripció de Madrid va passejar-se pel Parlament de Catalunya, la pena m'envaeix i la melancolia m'enverina.

Sí, l'actual proporció de les coses fa mal...

14.1.08

Any I


Avui fa un any que vaig iniciar el blog.

Aquest any ha significat per a mi un any ple de novetats, situacions i moments molt importants.
Realment podria definir aquest any d'inesperat i intens.

He tingut l'oportunitat de compartir els meus pensaments amb tots vosaltres i el cert és que ha estat molt interessant per a mi...

Afers personals i professionals m'han condicionat el ritme d'actualitzacions però he intentat que de forma més o menys regular sempre hi hagués alguna novetat.

Només em resta agrair-vos la vostra participació i desitjar poder fer d'aquest espai un lloc de participació i debat com a mínim un any més.

Una abraçada!

13.1.08

Any nou, vida nova...?


Comença un nou any i la tradició demana que observem el seu adveniment amb desitjos de millora personal i col·lectiva...

En el cas del nostre país, Catalunya, els seus desitjos tindran també el seu tradicional incompliment.

Per començar, l'allau d'augments de preus insuportable per part de les administracions. Després el ministre suposadament intel·ligent del govern d'Espanya acusa els ciutadans d'afavorir l'inflació amb les propines als bars i recomana que mengem conill i no pollastre...
Alhora, el govern de la Generalitat augmenta més del doble respecte al govern de Madrid el preu de les autopistes... quan fa quatre dies cridaven l'insubmissió impositiva, amb l'únic detall que eren a les hores oposició.
Amb aquesta coherència, perquè els sindicats no han de demanar augments de sou desproporcionats? Si l'exemple és l'administració, doncs apa, tothom a exigir (que treballar és el de menys).

A Catalunya sembla possible que els mateixos que un dia diuen una cosa puguin dir la contraria no a l'endemà, si no el mateix dia amb un lapsus de cinc minuts mal contats. I és possible perquè la gent els votarà en massa en les properes eleccions, fent que el lema de New Hampshire "Viu lliure o mor" ("Live free or die") sembli propi d'extraterrestres.

Potser Catalunya és mereix tot plegat i potser sempre ha estat igual.

De fet, Epicur sembla que pensava en Catalunya quan va dir "L'Home és ric des de que s'ha familiaritzat amb l'escassesa."

30.12.07

Feliç Any Nou!


Feliç Any 2008!

Amb tot el meu cor desitjo per tothom una molt bona entrada d'any nou i que la felicitat sigui la protagonista absoluta de les nostres vides.

Igual que una llar de foc escalfa una llar, que el nou any ens procuri l'escalfor de la nostra ànima.

Una abraçada ben forta per tothom!

BON ANY!

24.12.07

Bon Nadal


Us desitjo a tots que passeu un molt bon Nadal i unes molt bones festes en companyia dels qui estimeu i us estimen.

Que la joia, l'alegria, la felicitat i l'amor omplin casa vostra.

Una abraçada per tothom...

23.12.07

Fets, no paraules (V)

José Montilla:

"els nostres diputats no van a Madrid a fer l´índio"



* Aquest retall de premsa és del passat estiu... si sumem els desastres del mig any següent, potser ens agafa un cobriment.

16.12.07

Fets, no paraules (III)

Magdalena Álvarez:

"los catalanes no tienen ningún motivo para envidiar al resto de los españoles"


14.12.07

Fets, no paraules (II)

Magdalena Álvarez:

"los catalanes no tienen ningún motivo para envidiar al resto de los españoles"


13.12.07

Fets, no paraules

Magdalena Álvarez:

"los catalanes no tienen ningún motivo para envidiar al resto de los españoles"



2.12.07

Dret a decidir...?


Ahir hi va haver una manifestació a Barcelona pel "dret a decidir".

Pel que sembla, va ser un èxit de participació i molta gent està molt contenta per com va anar...
No vull ser xafa guitarres, però jo tinc la sensació de presa de pel.

Què voleu que us digui. Crec que ens aixequen la camisa i a sobre aplaudim.
O cóm s'explica que tinguem un Govern que alhora participa en la manifestació i alhora no?
I cóm s'explica que això no ens faci caure a tots la cara de vergonya?

Avui, l'endemà d'aquest "èxit històric", llegeixo al diari la crònica dels fets i m'enlluerno amb una revista encartada en el mateix diari de publicitat del primer any d'aquest segon govern tripartit.
32 pàgines pagades per tots nosaltres que lloen la tasca del govern de la Generalitat.
El més ridícul de tot plegat és que la foto de la portada és una dona i el seu fill viatjant en transport públic...
Sincerament, ens prenen el pel.
I el més absurd és que ens el deixem prendre.

Jo aquest país crec que no l'entenc... o potser el que passa és que entenc que visc en un país ple d'imbècils.

28.11.07

El Ministerio


El Ministerio de Industria, Turismo y Comercio ha tingut a bé fer-me arribar publicitat de la TDT.

Sembla ser que el Ministerio te molt d'interès perquè instal·li un catxarro per veure bé la tele i s'ha gastat uns dinerons en fer-me arribar tot de papers per convèncer-me...

Cal que us digui què en penso d'aquesta mena de despesa?

Ja sabeu tots que això no és més que un clar exemple de populisme tronat i de cóm d'inútil pot ser l'Estat.
De fet, això és un clar exemple d'abús totalitari i de motiu més que justificat per a la desaparició de tant buròcrata i funcionari vividor del cuento com hi ha.

Però un detallet que m'ha semblat interessant és que l'amic Clos, el titular del Ministerio, ens fa arribar aquesta publicitat a casa nostra... exclusivament en castellà.
Si això ho hagués fet el PP, tot serien crítiques.... però com que ho fa un "col·lega" del PSC-PSOE, tot són flor i violes.

Despesa inútil, però despesa en castellà a Catalunya.

Gràcies, Joan...

24.11.07

L'avi


Avui he recordat el meu avi.

Era pagès i la guerra civil el va fer pertànyer a la quinta del biberó.
No acostumava a parlar-ne gaire d'aquells moments i jo no tenia l'edat suficient per preguntar-li.
Li va quedar una ferida de guerra que el va marcar la resta de la seva vida. Tot i així, això no va ser mai motiu de queixa.
El meu avi no es queixava mai.
Sempre tenia un somriure i els seus nets l'estimàvem incondicionalment.

Una cosa sí em va explicar i feia referència a la seva vida d'home jove treballador de la terra.
M'explicava cóm pactava amb el tractant la venda de la seva collita.
Només donant la mà era suficient.
Aquest contracte basat en la confiança era comú en aquella època, tot i que no és el detall que més m'interessava.
Quan el meu avi pactava un preu per la collita, això era inamovible. Si la collita no era bona, el tractant pagava el preu establert. A canvi, si la collita era molt bona, el meu avi no rebia cap complement al preu establert.
Es pactava un preu per unes fanegas determinades i si la meteorologia o els elements la reduïen o ampliaven, res no canviava.

Bé sí, una cosa sí canviava i és el que més m'agradava del meu avi: el seu estat d'ànim.
El meu avi s'entristia molt si la collita no arribava a les quantitats esperades. En canvi, era l'home més feliç del món si tenia una collita esplèndida.
Cobrava el mateix, però això no era el que més l'importava.

Era feliç quan el tractant obtenia un bon benefici.

Suposo que m'ha vingut a la ment això perquè avui en dia aquesta mena de situacions no les veig.
De fet, hom es queixa per tot i ningú vol fer rés per un mateix.

L'Estat mainadera està aniquilant l'esperit dels individus i ens converteix en dependents... i per tant esclaus.

Tirar endavant un projecte personal requereix il·lusió, sacrifici i determinació; i és igual que sigui un projecte empresarial o familiar: has de ser com l'avi somrient als nets.

19.11.07

"Antes partía que doblá"


Doncs sí, el criteri polític dominant és aquest.

Catalunya no és motiu suficient per calibrar el valor d'un ministro.
Tots sabem que l'actual nivell d'ineficàcia i mediocritat seria intolerable en qualsevol lloc, tret de Catalunya. Perquè? Doncs per que Catalunya te un pes polític, una influència, una personalitat equivalent a zero.

Siguem honestos amb nosaltres mateixos. No som ningú.

És per això que a la ministra de Fomento Magdalena Álvarez se li permet a sobre xulejar-nos gratuïtament i donar-nos la puntilla: "Antes partía que doblá"

O sigui: Ens humilia anunciant-nos el preu, que sap que no podem pagar...

17.11.07

Fonaments de la Llibertat


"El nostre perill és que substituïm la nostra consciència per la d'altres, que paralitzem les nostres facultats mitjançant la dependència de guies estrangers, que siguem moldeats des de l'exterior en lloc de determinar-nos nosaltres mateixos"

William Ellery Channing, "Remarks on Associations" (1829)



"¿No és la principal desgràcia del món ser considerat a l'engròs, en el centenar o en el millar, del grup, de la secció a la que pertanyem; i que la nostra opinió sigui pronosticada geogràficament, com del nord o del sud?"

Ralph Waldo Emerson, "The American Scholar" (1837)

13.11.07

Future Boy Conan 未来少年コナン



Algú va veure aquesta sèrie?

En Hayao Miyazaki està considerat com un dels autors més importants d'anime.
Personalment crec que és un gran autor universal, doncs les seves obres van més enllà del que l'anime podria representar.

Future Boy Conan va ser la seva primera sèrie i a mi em va encantar.
Només consta de 26 capítols i ens mostra l'esperit de superació, sacrifici i determinació dels seus protagonistes.
L'individu front l'organització.
L'amor per la Llibertat...

Tota una joia, i un moment de certa melancolia em sobrevé en recordar-la...

(Versió en català del vídeo)

12.11.07

Llum


Quan tot sembla difícil o impossible, veure la llum ens alleugereix.

Sempre pot semblar difícil sobreviure als problemes, però si saps que hi ha la llum, la dificultat esdevé indolora.
L'esperança ens guia en mig de la foscor perquè sabem que aquesta no és eterna.

El nostre és un viatge a la llum...

4.11.07

Yitzhak Rabin יִצְחָק רַבִּין


Avui fa 12 anys de la mort de Yitzhak Rabin.

Va ser un home de fortes conviccions i determinat. Va salvar el seu país de la desaparició a la Guerra dels Sis dies i va proveir d'esperança Israel fins que un assassí es va creuar en el seu camí.

Els autèntics herois tenen enemics externs i interns i s'exposen a aquests últims a pit descobert. Per això són herois.

Descansa en Pau amic Yitzhak.

No t'oblidarem mai...

3.11.07

Ridícul

Els socialistes de l'Aragó han cessat aquesta portaveu per ridícula (o alguna cosa pitjor...)

Aquí, potser les formes són diferents, però el contingut és exactament el mateix. Però el PSC és immune a la vergonya i han adoctrinat força bé la gent.

Continent versus Contingut.

Les formes tapen a Catalunya les vergonyes...



(La veritat és que el vídeo és al·lucinant...)

Via El tribunal de Areópaga

2.11.07

31.10.07

Castanyada


Avui és el dia de la Castanyada.

Desitjo que tots tingueu una bona nit acompanyats per la família, la joia i l'amor.

Rebeu una abraçada ben forta de tot cor...

25.10.07

Indefensió Total


El President Montilla ha dit que no és la seva funció demanar el cessament d'una ministra.

Aquesta conclusió em sembla simplement genial. Total, perquè hauria de dimitir algú?

Que hi ha una apagada i mitja Barcelona es queda a les fosques? RES
Que l'hospital més important del país es queda sense funcionar una colla de dies? RES
Que el caos més absolut i complert s'escampa pel transport públic? RES

Aquí no te perquè dimitir ningú.

I molt menys això és feina del President de la Generalitat.

Faltaria més...

23.10.07

80 km/h


El senyor Baltasar, insigne Conseller de Medi Ambient i Habitatge, ens obligarà a circular a 80 km/h en les proximitats de Barcelona.

Sembla ser que aquesta mesura pretén reduir la contaminació existent a la capital de Catalunya, segons la Generalitat.
Sembla ser que aquesta mesura no servirà per reduir la contaminació existent a la capital de Catalunya, segons el RACC.

La posició del RACC està prou argumentada i es basa en la correcció dels càlculs fets per la Conselleria i en el sentit comú. Segons el RACC, el problema no és la velocitat, sinó que un 40% dels vehicles circulen en condicions de congestió per les vies ràpides i, en aquesta situació, augmenten les emissions contaminants dels vehicles.
Alhora aporten solucions alternatives i homologables a les adoptades en altres països d'Europa.
Tot en el to habitualment assenyat del club automobilístic...

Però vet aquí que el senyor conseller s'ha molestat i ha carregat de forma desproporcionada, arrogant i absurda contra aquestes apreciacions i fins i tot ha acusat el RACC de que "el que realment vol és que els cotxes contaminin" i de ser "el sindicat dels que condueixen"

La primera acusació és pròpia de P-3 i no cal ni comentar-la.
La segona acusació em sembla terrible. Terrible i familiar.
És la típica frase que només pot dir algú que no condueix mai perquè viatja (i ha viatjat sempre) en cotxe oficial.
La típica frase de buròcrata de nomenklatura.
La frase ja escoltada anteriorment i sembla que pròpia de la esquerra de caviar de les nostres contrades...

Què fàcil és dir una frase com aquesta quan no has de conduir diàriament de bon matí cap a la fàbrica o la oficina.

Tot plegat és prou lamentable, però crec que el més important no és res del que ha comentat el RACC.
El més important sense cap mena de dubte és l'intervencionisme que representa la mesura.

Que l'Administració coaccioni a la població i ens prohibeixi circular a la velocitat que vulguem és un símptoma més de totalitarisme conceptual.

Apel·lar a la seguretat viària per penalitzar preventivament no és res més que la materialització d'una agenda política destinada al control de l'individu i el seu sotmetiment al poder de l'Estat.

Si jo vull anar amb el meu cotxe a 170 km/h, perquè he d'estar multat? Perquè no puc decidir jo lliurement cóm vull conduir?
Crec que he de ser lliure per prendre aquesta decisió i en el cas de que una decisió meva provoqués un accident, és a les hores que hauria d'estar penalitzat. Mai abans.
Penalitzar-me preventivament és injust, injustificat i lleig.

Deixeu-me ser responsable de les meves decisions.

No demano més...

21.10.07

Fernando Alonso


M'agrada el Fernando Alonso.

Avui a Interlagos ha acabat el Mundial de Fórmula 1 proclamant-se guanyador el Kimi Raikkonen, però a mi m'agrada el Fernando Alonso.

Molta gent el critica perquè sembla que la seva personalitat no és del tot suau, flexible, amable, frívola o guai.
Personalment crec que sense la seva personalitat tan criticada no hauria sigut mai campió del món i molt menys hauria pogut arribar a l'ultima cursa del campionat amb opcions de revalidar el títol.

Sobreviure en un equip hostil on tothom vol que tu no guanyis només és possible des d'una posició ferma, decidida i basada en el triomf de la pròpia voluntat.

Lluitar contra l'enemic extern és difícil, però lluitar contra l'enemic intern és gairebé impossible.
Lluitar contra els dos enemics és el que ha fet el Fernando Alonso i això només és propi de gent amb un caràcter especial.
Voler-lo criticar precisament per aquest caràcter significa no valorar l'escenari en la seva complerta perspectiva.

A més, aquí s'afegeix el tret típic del nostre país, on qualsevol ànima lliure que vol sortir del mig del ramat és considerada herètica i condemnable.
Quan algú vol trencar el seguidisme, la mediocritat i la grisor, de seguida és titllat d'individualista i cal veure-li tots els defectes.
La concepció totalitària de la nostra societat no pot permetre que algú vulgui volar lliure i tot sol s'enfronti a l'enemic.

M'és igual el motiu. Tots dos em valen. M'agrada el Fernando Alonso.

20.10.07

Maragall


En Pasqual Maragall ha anunciat que deixa el PSC-PSOE i que te Alzheimer.

En uns moments on Catalunya no te uns referents sòlids, considero aquesta notícia com una mala notícia.
No cal dir que si afegim el fet de la malaltia, el greuge és massa gran.

L'Alzheimer és una malaltia cruel i implacable. Desitjo que això esperoni la recerca d'una solució mèdica pel més aviat possible.
Són moltes les famílies que malauradament la pateixen.

Només vull expressar la meva solidaritat amb el president i la seva família.

16.10.07

Bocamolls


Semblava que un cop passada la histèria per la Fira de Frankfurt ens tornarien a deixar en pau.

Semblava que el món començava allà Alemanya i que potser també s'acabava allà.

Bé, no dic que no sigui important aquest esdeveniment, però ens han venut una moto tan grossa que s'han passat de frenada.
O algú recorda quina va ser la cultura convidada en l'edició anterior?

Doncs això; no calia exagerar tant...

Però vet aquí que el senyor Carod no va poder més que ser l'estrella de la clausura del tema i demostrant que la Fira en si no era realment important va fer un anunci que ha resultat fals.
Entenc que quan un s'acostuma a fer el ridícul ja no li ve d'un cop més, tot i que el problema és que ens acaba fent fer el ridícul al país sencer.

Si repassem els fets, la crònica començava així...

DIUMENGE, 14/10/2007 - 11:37h

El conseller de la vice-presidència, Josep-Lluís Carod-Rovira ha dit des de la Fira de Frankfurt, en una conferència de premsa en què també hi era el director de l'Institut Ramon Llull Josep Bargalló, que Catalunya havia estat convidada a la Biennal de Venècia de 2009 i que hi tindria un pavelló propi. Serà la tercera vegada que un país sense estat propi hi és convidat per exposar el seu art contemporani, per ara només hi havien passat Escòcia i el país de Gal·les.

Però Ai las! el president de la Fundació de la Biennal de Venècia, en Davide Croff, es va afanyar per explicar ahir que que encara havien de rebre la proposta formal de Catalunya, i que només es pronunciarien després d'estudiar-se-la.

O sigui, allò "d'estar convidats" ha transmutat a que "quan rebin la proposta" ja diran res...
No cal dir que el paper fet es prou galdós.

Sembla que tot plegat ha sigut prou frívol i patètic com perquè el Bargalló faci la comedieta de dimitir i el Carod la comedieta de no acceptar-li la dimissió.

Tot molt digne i exemplar.

Com sempre, els catalans al capdavant i alliçonant la Civilització Occidental.

L'Artur Mas possant ordre...

(Possiblement la millor seqüència de lluita mai filmada. Fixeu-vos que està feta en una sola presa)

14.10.07

Dignitat institucional


S'ha celebrat el "Consejo Territorial" del PSOE.

Com podem observar a la fotografia, el president de la Generalitat ocupa la segona fila (literal i simbòlica).

Tot un honor.

Això és el que hi ha, amics...

9.10.07

El Barça per primer cop


Aquest diumenge vam poder anar tota la família al Camp Nou (aviat Vell).

Gràcies a la batalla desfermada entre els dos operaris televisius que en tenen els drets d'emissió, per primer cop en molts anys es tornava a jugar un partit a casa a les 5 de la tarda.
Això ens va permetre a la meva dona i a mi dur la nostra filla al camp i iniciar-la així a la llarga i ferma tradició familiar de bateig culer.

No cal dir que va ser un dia meravellós. La nostra filla va gaudir molt, tot i que crec que vam ser els pares qui millor ens ho vam passar veient-la cantar l'himne del Barça (o com diu ella, la "cançó del Barça").
Amb tres anys ja se sap tota la lletra i el canta perfectament bé. De fet, el va aprendre abans i millor que els Segadors (o la "cançó de Catalunya", com diu ella).

Li encanta cantar i ballar i això combinat amb un Messi estel·lar va provocar uns moments certament inoblidables.

Amics, us puc garantir que el Cel és a la Terra...

2.10.07

El Prat


Avui s'ha adjudicat la T-Sud.

Hi concursaven tres aliances:
Una primera on participava Ibèria i que de fa temps està marxant de l'aeroport de Barcelona per concentrar-se al de Madrid.
Una segona on participava Spanair i que no havia concretat una oferta real de "hub" pel Prat.
I una tercera que estava integrada per les úniques companyies que ja operen amb vols directes amb Amèrica del Nord i Àsia.

A que no sabeu quina de les tres aliances ha quedat fora de la nova terminal...?

En efecte. La T-Sud ha estat adjudicada a les dues aliances que no operen vols internacionals. Tot un premi a l'ambició catalana i la lliure empresa...

Però tranquils que les bones notícies no s'acaben aquí.
Deixar a la terminal vella -i per tant sense AVE- les empreses que tenen vols transoceànics és la millor manera de que "entenguin" que és a Barajas on convé treballar.
De retruc, donar a les empreses de baix cost adjudicació dins la T-Sud -i per tant amb AVE- és simplement únic en el món.

Ja tenim hipotecat el creixement de la nova terminal sense ni haver-la ocupat i desbaratem els plans de creixement dels aeroports de Reus i Girona.

D'això se'n diu JUGADA MESTRA.

I només ha restat escoltar el senyor Hereu que ha calificat la decisió de "racional"

Ara si que he entès de què serveix tenir totes les administracions copades pels socialistes...

1.10.07

De què serveix l'ONU?


Per als habitants de Myanmar (altrament dit Birmània) de res.

Bé, potser els serveix per no confiar-hi gens, ja que si aquesta organització demana "moderació a les parts" suposo que igual esclaten a riure.

Quan es demana "moderació a les parts", la part civil, els monjos, aquesta gent tan perillosa el que ha de fer és protestar fluixet.
A l'altre part, els militars només estan obligats a matar poca gent, no torturar massa i mirar d'esclafar la revolta el més aviat possible.

En canvi, l'ONU és molt útil pels diferents sàtrapes que volten pel món.
Allà poden cridar ben fort la seva demagògia i la seva crítica als EEUU, ja que saben perfectament que això és l'elixir que crea més addicció a l'estúpida Europa.

Aquí mitifiquem aquesta organització sense pensar 2 segons els motius. Només pensem que és un contra-poder pels americans i per tant, suficient motiu per adorar-la.
El problema és quan s'evidencia la seva natura ineficàs i corrupta. ¿Cóm pot ser d'un altre manera, si la majoria de països allà presents no són democràtics?

De tant en tant podem gaudir de la presència de personatges sinistres, normalment d'estètica kisch i llengua afilada que es permeten dir barbaritats tipus "d'això que vostès tenen aquí (homosexuals) no en tenim a Iran".

Aquests són els que voten si s'ha d'intervenir o no a Kosovo o Bòsnia i per sort, encara que diuen que no, algú pren la responsabilitat històrica i fa allò que altres no s'atreveixen a fer.

I clar, ara demanen "moderació a les parts" a Myanmar...

...i a Barcelona la gent es guarda la seva indignació i les seves cacerolades per quan els EEUU facin alguna dolenteria.

30.9.07

Enquesta


L'enquesta fixa que hi ha al blog ha arribat als 200 vots.

La pregunta és ben fàcil i clara i només permet dues respostes.
Ja sé que amb aquest ventall es redueix molt la possibilitat de matisar el que un creu, però crec que sí es pot donar una orientació suficient de fons.

Els resultats són concloents. El 97,5% dels que han respòs l'enquesta creuen que la societat catalana és passiva i submisa en general.
Personalment estic d'acord i el Lehendakari Ibarretxe ho acaba de posar de manifest un cop més.
Saber que el govern de Catalunya no plantejarà res semblant al que s'ha proposat a Euskadi segurament dona estabilitat al país però t'apaga una mica la llumeta de l'ànima...

Suposo que els senyors d'ERC hauran d'explicar perquè quan ells estan votant una resolució al Parlament contra els actes de crema de imatges dels Borbó, a Euskadi estan proposant una via per l'autodeterminació.

Quin contrast, oi...?

Tot i que els amics del Carod i el Puigcercós segurament són el 2,5% que han votat que Catalunya és crítica i exigent amb el poder.

Només faltaria.

25.9.07

Alfons López Tena o la visió de futur


Dijous passat vaig assistir a un sopar amb l'Alfons López Tena.

El sopar era excel·lentment organitzat pel Dessmond i vam assistir gairebé una trentena de persones.
Jo tenia moltes ganes de conèixer el vocal per CiU del Consell General del Poder Judicial, que mitjançant el seu llibre "Catalunya sota Espanya. L'opressió nacional en democràcia" (Dèria Editors) ha parlat amb absoluta claredat de les relacions Catalunya/Espanya.

Durant el sopar estava previst parlar del seu llibre, tot i que ràpidament la nit va voltar en torn la seva iniciativa del "Cercle d'Estudis Sobiranistes".

L'objectiu del Cercle és parlar de la indepedència de Catalunya amb normalitat i seny, aprofitant la legislació vigent per convocar un referèndum.
El nou Estatut permet les consultes populars i per tant, permet adreçar una pregunta a la població que "insti la Generalitat a fer els canvis legislatius necessaris per modificar la Constitució espanyola que permetin la indepedència de Catalunya".

Es a dir, consultar els catalans per si volem que es promoguin unes lleis oportunes.
I tot això es pot fer perfectament desenvolupant el nou Estatut en el seu apartat de "consultes populars".
Com va citar el propi Alfons de'n Gutiérrez Mellado, es tracta de "Canviar la Llei amb la Llei".

Al final, ja tombaran des de Madrid aquesta "demanda de canvis a la Constitució" consultada al poble de Catalunya, però haurà quedat clar amb el referèndum indirecte quin és l'horitzó polític que Catalunya vol -si és que ho vol.
No cal endevinar quin seria el ressò internacional d'aquest escenari...

Aquesta seria la part "tècnica" de la seva exposició.

La part "emocional" és segurament la més interessant i crec que val la pena fer-ne cinc cèntims.
Es poden agrupar aquestes qüestions en 4 àrees: Natura del Poder, Economia, Territorialitat i Èpica.

La Natura del Poder fa referència a la lluita pel Poder a l'Estat.
Segons l'Alfons, la nomenclatura funcionarial de Madrid te una visió única de l'Estat, independentment del color polític del Gobierno de torn.
Segons aquesta premissa, Espanya s'ha d'enfortir institucionalment, econòmicament i per tant, políticament front Catalunya. Així doncs, no es cap casualitat que el poder econòmic, i per tant polític, de Catalunya sigui cada cop menor dins el conjunt de l'Estat.
L'estança de l'Alfons López Tena a Madrid li ha confirmat cap a on rema la Nomenclatura.

L'apartat de l'Economia s'endinsa els efectes que la independència tindria per l'economia de Catalunya. Aquí tenim una mica de tot però el més important és el convenciment de l'Alfons que una Catalunya independent ho seria dins la Unió Europea i per tant, qualsevol "sanció" espanyola només ho seria a nivell de lliure mercat i per tant, de curt recorregut i impacte.

La Territorialitat de la proposta es concentra en la pròpia Catalunya. El Cercle vol ser possibilista i els Països Catalans són un impediment per assolir fites ambicioses a mig termini. Aquí estic totalment d'acord i de fet, el gener d'aquest any ja vaig escriure que el concepte de PPCC limitava i impossibilitava qualsevol canvi.
Si mai Catalunya esdevé independent, és a les hores que la gent del País Valencià, Catalunya Nord, Franja de Ponent i Ses Illes podran comparar i analitzar si els convé/interessa/estimen seguir dins Espanya o no.

Finalment l'Èpica de la proposta...
Si m'he explicat bé, haureu vist que el component èpic no existeix.
Això ho va corroborar personalment l'Alfons en una interpel·lació directe vers aquest fet que li vaig fer jo mateix.
Els arguments que planteja el Cercle són possibilistes i apel·len a l'actual legislació i a interessos de pur convenciment raonat.
L'Alfons entén que l'anàlisi objectiu dels fets porten a la conclusió que l'"única sortida viable" pels catalans és la independència.

Jo aquí veig l'"aportació" de l'altre patrocinador del Cercle, en López Bofill. Aquest és l'ideòleg de l'independentisme no-nacionalista d'ERC que personalment no comparteixo.
Per a mi, Catalunya no és un conjunt de ciutadans que en un moment determinat decideixen que el més interessant per a ells és la independència.
Catalunya és una nació en el meu cor per una continuïtat històrica i no per una conjunció determinada de fets.
No em cal cap "viabilitat" per voler-ho ni molt menys per saber-ho.
Si només es tractés d'una equació d'interès concret, Madrid només hauria de satisfer el resultat material per desactivar aquesta "necessitat".

L'independentisme sense nacionalisme és basa en números i per tant, pot ser comprat.
El cor i l'ànima mai...

Però bé, ja que el López Bofill integra el Cercle, integrem el seu leninisme metodològic del "fi justifica els mitjans" i sumem tothom en el viatge.
De fet, suposo que els qui valorem l'èpica podem sumar-nos amb els que per un motiu o un altre volen la independència.

La claredat en l'argumentació de l'Alfons López Tena no necessita èpica, i potser això és bo.

Suposo que el que em passa és que sóc un romàntic...

En definitiva, el sopar va ser esplèndid tan a nivell de convidat, de debat, de menjar, d'organització i de companyia.
Aquesta mena d'iniciatives són importants i es gaudeix plenament el seu conjunt.

Recomano tothom que estigui al cas de les activitats del Cercle i que si podeu, us llegiu el llibre de l'Alfons.

Potser la meva filla viurà el present que una nit de sopar alguns vam veure com el futur...