La Generalitat recorda...

El Govern de la Generalitat vol recordar "l'ocupació israeliana de Palestina", amb una demostració de partidisme injust i obscè.

Sento una vergonya infinita per aquest govern i aquest pensament únic que ens domina i que etiqueta com criminals i innocents amb la facilitat del sectari.

Jo també tinc el meu recordatori... que espero pugui compensar mínimament tanta estupidesa institucional.

Derrota Catalana

Victòria Socialista

Ferreres

Viladecavalls m'apassiona!

El títol de l'article fa referència a l'eslògan de campanya de l'alcalde de la petita població del Vallés Occidental.

Com havia destacat en un article anterior, aquest alcalde es va arriscar personalment en la defensa del seu poble i aquest li ha tornat la seva passió en forma de vots.

No cal dir que tinc la sensació que s'ha fet justícia i per aquest motiu sóc força feliç.

Cal dir però, que cal analitzar els detalls perquè crec que a Viladecavalls es donen uns fets que ens poden servir de reflexió per al nou escenari esdevingut a Catalunya.

ERC va fer una aposta al poble pel tripartit que ha estat castigada i CiU va fer una aposta pels valors que ha estat recolzada.

Entenc que això mateix és l'escenari de futur d'aquestes dues formacions a Catalunya i crec que si a CiU ho encerten, a ERC s'equivoquen seriosament.

A can Convergència i Unió cal una actitud determinada i desacomplexada, doncs quan això es produeix (com a Viladecavalls) reben el suport majoritari dels ciutadans.

En el cas d'Esquerra, la seva estratègia pel tripartit la pot condemnar a la dissolució dins el món del PSC-PSOE (just igual que IC-V).

Crec que només trencant els tripartits municipals tenen una oportunitat per sobreviure. Si segueixen com fins ara, els percentatges de retrocés augmentaran de forma molt més clara en el proper cicle electoral i potser a les hores serà tard per la rectificació.

La gent percep actualment a Esquerra com una simple prolongació del PSC-PSOE i cada cop menys gent hi veu una personalitat pròpia... i això és letal a mig termini.

Cal una aposta decidida pel no-seguidisme i per marcar perfil propi (us sona?) i això només es pot aconseguir amb la trencadissa generalitzada dels tripartits municipals. I no només als petits municipis... cal que sigui a tot arreu, començant per la capital.

Estic segur que només així ERC podrà sobreviure el proper cicle electoral.

Enganyar-se ara dient que s'ha avançat en número de regidors és el primer pas cap al precipici, doncs ningú pot creure que el retrocés a les ciutats i poblacions importants es pot compensar amb les noves incorporacions de les llistes neòfites de les noves poblacions (totes elles petites).

Viladecavalls com a exemple i si ERC entén l'escenari, l'únic que pot fer és recolzar l'alcalde sense demanar res a canvi (perquè no és necessari ni caldria, i per això te el valor del símbol). Generositat, no només cap el partit guanyador si no cap a un mateix... i així poder sobreviure.

Tot un exemple que il·lumini Barcelona i tota Catalunya.

Generositat amb CiU, generositat per a ERC mateix.

Generositat per Catalunya.

Resultats

Sembla ser que a Catalunya el PSC-PSOE i CiU han tingut uns resultats més o menys similars i si perden una mica per aquí ho guanyen per allà, tot i que CiU és l'unica força política que puja percentualment.

PP i IC-V baixen una miqueta... i ERC s'estavella.

Està molt clar que l'estratègia d'ERC només fa que provocar-li retrocessos i caldrà estar alerta del que faci en Carretero. Quins caps demanarà? S'accepten apostes.

Ara toca que hom reflexioni...


(el petit alcalde de Viladecavalls ha trencat el tripartit i sembla ser que governarà)

Catalunya: The End...?

Irresponsabilitat, sectarisme, prevaricació o estupidesa?

Via Cimera Extra

Viladecavalls, un Exemple

Viladecavalls és un petit poble del Vallés Occidental de poc més de 7.000 habitants i m'hi vaig interessar quan vaig llegir una notícia al diari.
Es veu que el Quart Cinturó travessa el municipi i el Ministerio de Fomento havia de procedir a l'aixecament de les actes d'expropiació corresponents.
A la reunió, que s'havia de produir a l'Ajuntament, era d'obligatòria assistència l'alcalde i així li va expressar el Delegado del Gobierno i el Secretario de Estado pertinents. L'alcalde estava sota amenaça si no "cooperava" amb les "autoritats"...

La reunió va ser curta. Quan els enviats de Fomento van confirmar que no era segur que el Quart Cinturó passes soterrat pel la part del municipi habitat, l'alcalde els va anunciar que s'oposava a l'aixecament de les actes d'expropiació.
Els enviats de l'Estat van dir que ells ja eren allà i que per tant farien allò que havien estat manats a fer.

L'alcalde va trucar el sergent de la policia municipal i va manar fer-los fora de l'Ajuntament.

L'escàndol va ser majúscul i les amenaces van ser totals. La prevaricació va ser constantment esgrimida i la pressió vers aquest petit alcalde va ser terrible.

Finalment però, des de Madrid es va acceptar el soterrament de l'autovia.

En el municipi de Terrassa, just al costat de Viladecavalls, també va haver una notícia exemplar al diari.
Es veu que es va inaugurar la seva comissaria de mossos d'esquadra amb una dotació un 30% inferior dels policies previstos.
En aquest cas, l'alcalde ho va justificar assumint les raons de la Conselleria d'Interior. Aquestes raons eren que el "model" de la policia havia canviat i ara s'apostava per una política "no presencial" i de "confiança". O sigui, una cabriola que ningú sap que vol dir.

També podem recordar tots perfectament com a Barcelona l'alcalde ha acceptat el retorn del Castell de Montjuïc amb condicions per part del Gobierno de Espanya. Un altre cas exemplar.

On són les diferències?

En el cas de Viladecavalls, l'alcalde es va enfrontar ell sol a totes les administracions implicades en el Quart Cinturó, en especial la Delegación del Gobierno i el Ministerio de Fomento, totes elles del PSC-PSOE.

L'alcalde és de CiU.

En els casos de Terrassa i Barcelona, tots els implicats -TOTS- pertanyen al mateix partit polític, el PSC-PSOE.
Alcaldes, consellers, delegados, ministros, presidentes... tothom col·lega i amic.

Prioritat per les autoritats intervinents: El PSC-PSOE
Resultat pels ciutadans? Zero.

Està clar que quan es tenen els mateixos interessos de partit a les diferents administracions, els perjudicats son els ciutadans ja que ningú defensa els seus interessos.

"Perro no come carne de perro" em van dir un cop i està clar que això es va aplicar sense contemplacions a Terrassa i Barcelona.

A Viladecavalls, per sort pels seus ciutadans, un alcalde es va arriscar per defensar el seu poble.

Tot un Exemple...

Metges amb fronteres

Doncs sí, en Sarkozy acaba de demostrar que aquells que l'acusaven de lepenista tenien raó.
Entre els ministres o alts càrrecs socialistes que ha incorporat al seu govern en destaca el Bernard Kouchner, fundador de Metges sense Fronteres.

Sembla ser que aquest senyor ha sigut prou bo pel partit socialista fins al dia d'avui, ja que ha sigut donat de baixa de la formació "esquerrana" d'una forma ben coherent i democràtica.

Com ha dit en François Hollande, president del Partit Socialista, si Kouchner entra en el govern de Sarkozy, "a les hores es converteix en un ministre de dretes"
Apa, tothom a trencar els carnets de la famosa ONG...

Les persones som això, avui bons i demà dolents... c'est la vie!

Tot i que el detall més espectacular i ultra ha sigut el de fer ministra a na Rachida Dati, d'origen magrebí i dona... tota una provocació dretana.

Quina raó tenien aquells que ens van a visar de la tempesta... i és que és ben cert que les fronteres més difícils de creuar són les mentals.

Welcome to Barcelona, MURDERERS!!

S'acaba d'inaugurar a Barcelona la fira Construmat dedicada al sector de la construcció. Aquest és un esdeveniment que convoca milers de persones de dins i fora el país i que suposa un moviment i creació de negoci molt importants.

Doncs bé, la Conselleria de Treball ha instal·lat la imatge d'un dipòsit de cadàvers de 208 metres quadrats a l'estació de Ferrocarrils de la Generalitat de plaça Espanya -a les andanes dels trens que es dirigeixen a les instal·lacions de Fira de Barcelona en Gran Via on es fa Construmat'07- per "sensibilitzar sobre sinistralitat laboral en el sector de la construcció"

Des de la Generalitat asseguren que "es tracta d'una campanya que sota el lema de 'Cada setmana mor a Catalunya més d'una persona en un accident laboral' pretén sensibilitzar els professionals de la construcció de la importància de la seguretat laboral" i transmetre la idea que "una competitivitat més gran no està renyida amb més seguretat laboral"

Es clar que sí! Tothom sap que el sector de la construcció està dominat per l'insensibilitat, la depravació i la maldat.
I aquí nosaltres som el number one mundials en conscienciació i no podem més que fer-ho saber a tothom que ens visiti.

Què seria el Mon sense la Generalitat de Catalunya?
Què seria el Mon sense les nostres lliçons?

Sort en te el Mon, pobres ignorants, de nosaltres...

Aliança de Civilitzacions... (II)

Ferreres

Aliança de Civilitzacions...

Via Barcepundit

Eleccions (en serio!)

Encara que no ho sembli, som en període electoral. Concretament les anomenades eleccions Municipals.
La veritat és que no hi ha gaire ambient polític i cap proposta destaca el suficient com per entusiasmar ningú.
Suposo que això motivarà un nivell d'abstenció elevadíssim i el cert és que això ens hauria de preocupar.
A França hem vist com la gent ha votat masivament i és evident que allà han pogut triar entre candidatures clares amb propostes ambicioses.
Però sobre tot, a la nit electoral se sap qui guanya i per tant, qui governarà.
A casa nostra, el nostre vot perd importància doncs no decideix. Qui decideix son 4 en una habitació i unes quantes setmanes o mesos després de les eleccions. Considero això letal pel sistema democràtic i crec que hauríem de canviar la llei electoral.

Personalment, crec que el sistema actual de partit únic que ens regeix ha de ser combatut i per tant, crec que el més pràctic pels ciutadans és garantir l'alternança.

De fet, segurament aquest és l'objectiu més ambiciós i honorable que podem tenir i potser així, el nostre vot tornarà a tenir valor.

Molt (o no) rable President

Ja sabreu tots que a can PSC-PSOE hi ha una rassa entre el President Maragall i el President Montilla.
Bé, una rassa que no serveix per separar ja que s'està fent servir munició de calibre gros. Ja han creuat els Tomahawks pel nostre cel i alguns han explotat provocant crits i ferits.

Els míssils llençats per part del net del poeta apunten la línia de flotació del seu successor. Els nervis per la punteria han provocat que un històric i fidel escuder del nou rei hagi sortit a dir en veu alta allò que al carrer Nicaragua deuen comentar amb fruïció.
El problema del Raimon Martínez Fraile no ha estat insultar el Maragall, si no desobeir l'ordre explícita del Montilla de no respondre les crítiques.

Els insults no han estat tan importants com el fet de la desobediència. Personalment això ho considero lamentable... i descriptiu.

No cal dir que el dimissionat Delegat del Govern a Madrid no anirà pas a l'atur, cosa que convertirà tot plegat en la típica jugada caziquil d'aparell de partit. Jo fins i tot diria que tot respon a una planificació voluntària que serveixi d'avís al encara president del PSC-PSOE. Alerta a veure quina serà la re-colocació/pagament dels serveis donats.

Després alguns es sorprenen de la baixa participació en les eleccions...

No vull deixat passar l'ocasió per destacar la novetat que significa la crítica brutal dins l'aparell d'un mateix partit. I més quan no fa ni mig any de les eleccions...
Aquests atacs a la persona que representa la màxima institució del país no son nous. Encara recordo com tot va començar amb el Boadella fent escarni del President Pujol.
A les hores, tot l'aparell socialista en destacava "l'art, l'ironia i la salut democràtica" que significava la "crítica al poder" de l'amic actor i militant. No cal dir que aquests mateixos que reien tant i omplien els teatres ara no volen saber res del auto-proclamat bufó.
Està clar que allò va obrir una caixa de Pandora que en la seva evolució ha passat per moltes fases i que finalment ha degenerat en la situació actual de cainisme polític.

Molt trist.

(Quan ahir vaig bastir aquest article, el volia encapçalar amb aquesta foto. Però quan avui he vist l'acudit d'en Ferreres, no he tingut més remei que modificar-ho)

Qui s'apunta...?

Via Biruji

Democràcia? Depèn...

En el post anterior feia un pronòstic afirmant que veuríem vagues i manifestacions a França. Es fonamentava per la voluntat que tenen alguns en el manteniment d'uns determinats privilegis i era una visió a mig termini.

Doncs es veu que vaig tirar massa llarg. Ahir mateix a la nit electoral i durant el dia d'avui, els amants de la democràcia-a-estones han acceptat el veredicte del poble cremant i destruint el país.

Sembla ser que per alguns (i en la discussió en el post anterior s'ha vist clar), la llibertat és un perill que cal controlar.

"Treball, autoritat, respecte, mèrit"

En Nicolàs Sarkozy ha guanyat a França i ho fa transmetent uns valors importants.
Personalment tenia els meus dubtes perquè al país veí, el 50% de la població ocupada ho fa en el sector públic i aquest "lobby" es veia amenaçat directament per la promesa del guanyador de les eleccions de reduir el seu tamany i influència.
Pronostico vagues generals i demés demostracions actives d'aquesta casta per mantenir els seus privilegis a costa dels seus conciutadans que miraculosament no viuen de l'estat.
També hi haurà manifestacions de funcionaris per evitar que es reverteixi la llei de les 35 hores setmanals. Per fi, a França es tornarà a treballar (o al menys no se li prohibirà a aquells que ho volen fer).

En definitiva, una victòria políticament incorrecta per Catalunya...

Felicitats, AMOR!

¿Qué es poesía?, dices mientras
clavas en mi pupila tu pupila azul.
¡Qué es poesía! ¿Y tú me lo preguntas?
Poesía... eres tú.

RIMA XXI
Gustavo Adolfo Bécquer

Hereus del mateix vici...

Ferreres

L'auto-proclamada Esquerra: Mitologia versus Realitat

Inspirat en Bilbaopundit

Congo

Cinc famílies han hagut de viatjar al Congo per poder reunir-se amb els seus fills. Hi han hagut d'anar personalment perquè la Generalitat ha sigut incapaç de resoldre-ho i de fet, existia el perill d'un fracàs i una desgràcia familiar per a totes les famílies implicades.

El que m'ha indignat més però, és la resposta de la Generalitat a l'iniciativa dels valents pares: El Govern català pensa que el seu comportament pot perjudicar la resta de famílies que s'han quedat a Catalunya esperant la mediació de la Generalitat. Segons el Govern, només calia tenir una mica de paciència perquè es preveia que tots els casos podien haver estat resolts al juliol.

Perjudicar? Paciència? Potser el JULIOL?!

Cóm s'ha d'adreçar una administració així a uns pares? Que ells no tenen fills? Ningú, i molt menys l'estat, es podrà interposar mai entre la meva família i jo. Si a més es tracta de la meva filla, alerta no agafi l'escopeta.

Perquè volem un govern? si no ens serveix per defensar els nostres fills, perquè el volem?
Que els ciutadans hagin d'anar a solucionar uns tràmits burocràtics personalment al Congo (porten més de dos mesos i ja van haver de tornar l'agost de l'any passat cap a Catalunya sense la família complerta) perquè la Generalitat és incapaç de fer la seva tasca, vol dir només que els nostres impostos alimenten un monstre.

Som a un nivell que la mediocritat està mutant cap a l'immoralitat a una velocitat escandalosa.

Quina societat no protegeix els seus fills?

Quina administració retreu a uns pares que protegeixin els seus fills?

Quin poble permet això?

Descansi en Pau, Maestro Rostropovich

TV Res

Avui, un grup de ciutadans han impedit que s'executés una ordre judicial que obligava el tancament del repetidor de televisió d'Acció Cultural que transmetia la senyal de TV3 per Alacant.

El fet que un jutge hagi dictaminat aquesta resolució ve motivat per una serie de decisions que ho han permès i que passo a detallar:

1.- El Ministre d'Indústria del PSC-PSOE, José Montilla, confisca la llicència de la senyal analògica de televisió al País Valencià que era en possessió d'Acció Cultural.

2.- Acció Cultural com a resposta a aquest tancament no convoca a la ciutadania a impedir-ho.

3.- El Ministre d'Indústria del PSC-PSOE, José Montilla, dona la llicència de la senyal analògica de televisió al País Valencià a una nova empresa de TV anomenada "La Sexta".

4.- Acció Cultural com a resposta a aquest tancament no convoca a la ciutadania a impedir-ho.

5.- El Ministre d'Indústria del PSC-PSOE, José Montilla, convoca al seu despatx al ministeri a Madrid al president d'Acció Cultural l'Eliseu Climent i al president del grup d'ERC al Congrés dels Diputats el Joan Puigcercós. En aquesta reunió el Montilla i el Puigcercós prometen a l'Eliseu Climent que com a compensació pel tancament de TV3 en analògic al País Valencià els hi donaran una freqüència de TV en digital pel País Valencià.

6.- Acció Cultural accepta la "compensació" i no convoca a la ciutadania a impedir-ho.

7.- El Govern del PP al País Valencià observa que Acció Cultural ocupa una de les seves freqüències de TV digital i denuncia els fets a magistratura.

8.- Acció Cultural es sorprèn que una compensació oferta pel Ministeri d'Indústria no es pugui dur a terme perquè aquesta compensació no es propietat del Ministeri i sí del Govern de la Generalitat del País Valencià.

9.- Acció Cultural reclama una explicació a l'antic Ministre d'Indústria del PSC-PSOE, José Montilla, actual President de Catalunya del PSC-PSOE amb coalició amb ERC i IC-V. El Molt Honorable José Montilla diu que ell ara no és Ministre a Madrid i que aquest tema no l'afecta. El Honorable conseller de Governació d'ERC, el Joan Puigcercós no hi és.

10.- Acció Cultural reclama una reunió amb l'actual Ministre d'Indústria del PSC-PSOE, Joan Clos i aquest diu que aquest tema no el pot resoldre ell, doncs la llicència pertany a la Generalitat Valenciana. L'actual Ministre d'Indústria del PSC-PSOE, Joan Clos també expressa que la paraula donada per l'anterior Ministre d'Indústria i actual President de Catalunya així com la de l'anterior president del grup d'ERC al Congrés dels Diputats i actual Conseller de Governació a Catalunya, el Joan Puigcercós no l'obliga a complir amb cap mena de pacte que hi pogués haver amb Acció Cultural.

11.- Acció Cultural se sent estafada i així ho expressa públicament.

12.- La Generalitat de Catalunya expressa el seu desig per arribar a un acord amb la Generalitat del País Valencià que impedeixi el tancament digital de TV3 al País Valencià. El tancament analògic de TV3 al País Valencià no es restitueix ni es demana que es restitueixi.

13.- El Jutge d'Alacant dona curs al tancament del repetidor de TV3.

14.- Un grup de ciutadans impedeixen el compliment de l'ordre judicial.

15.- Proposo un homenatge als responsables dels fets per la seva bondat, amistat i eficiència demostrada.

Gernika (70 anys)

Volem canviar el món

Un profeta va arribar a una ciutat i començà a cridar a la plaça major que era necessari un canvi en la marxa del país. Una multitud considerable acudia a escoltar-lo. Exigia un canvi de costums.

A mesura que anaven passant els dies, cada vegada eren menys els curiosos que escoltaven el profeta i ni una sola persona semblava disposada a canviar de vida. Però el profeta no es desanimava i continuava cridant. Fins que es va quedar sol. Ell insistia a cridar, però ja ningú no l'escoltava.

A la fi, se li acostà un i li preguntà: "Per què continues cridant? No veus que ningú no està disposat a canviar?". "Continuo cridant -va dir el profeta- perquè, si arribés a callar, ells m'haurien canviat a mi"

La moralitat d'aquesta petita faula és simple i molt necessària: no s'ha de treballar perquè s'espera aconseguir-ne un fruit, sinó perquè és el nostre deure, perquè tenim fe en allò que fem. La utilitat, el fruit, no pot ser l'únic barem de les nostres accions. El sembrador no sempre veu el fruit.

Conten del vell sufí Bayacid que deia als seus deixebles: "Quan era jove, era revolucionari, i la meva oració consistia a dir a Déu: "Dóna'm forces per a canviar el món" Però, més tard, a mesura que em vaig anar fent adult, em vaig adonar que no havia canviat ni una sola ànima. Llavors la meva oració començà a ser: "Senyor, fes-me la gràcia de transformar els que estan en contacte amb mi, encara que només sigui la meva família". I ara que soc vell, començo a entendre com n'he estat d'estúpid. I la meva única oració és: "Senyor, fes-me la gràcia de canviar-me a mi mateix" Penso que, si hagués pregat sempre així, no hauria malgastat la meva vida".

Aquesta faula no necessita comentari. El nostre món està ple de reformadors que no han començat per reformar-se a si mateixos.

Com predicar l'amor si no s'estima?

Em temo que moltes de les nostres peticions de canvi del món són una coartada per a esquivar el fracàs en el canvi de nosaltres mateixos.

El dia que el nostre jardí millori, el món serà un xic més bonic.

25 d'Abril

Ni ells podien aspirar a més, ni Catalunya a menys

Iom Haatzmaut (Dia de la Declaració de l'Independència d'Israel)

Sant Jordi

Objectiu: La Tercera Espanya...?

Posicionament ideològic

Darrerament s'ha parlat força vers el posicionament ideològic dels partits polítics i la societat en general. Uns amb l'eix dreta-esquerra, altres amb l'eix lliberal-llibertari i correctament barrejat tots dos eixos.

Sembla ser que en l'actualitat impera l'ambigüitat i el no posicionar-se clarament per no espantar la posible "clientela" i crec que això és una de les causes de l'aument de l'abstenció, doncs la gent perceb que tots els partits polítics "venen" el mateix "producte" i fins i tot potser no saben quin producte els interessa comprar.

La Revista Perfiles proposa un test per saber si el que nosaltres pensem s'ajusta a l'estadística ideològica establerta.

Jo l'he fet un parell de cops i crec que s'ajusta força amb la realitat, doncs tot i que el resultat entre eixos ha variat una mica (perquè alguna pregunta l'he degut contestar diferent), el resultat definitiu no ha variat.


Resultat del test:

En la escala tradicional de izquierda a derecha, siendo 0 la extrema izquierda y 10 la extrema derecha, estimamos que tu posición es aproximadamente 5.55.

En la escala liberal libertaria, siendo 0 el máximo colectivismo y 10 el máximo individualismo, estimamos que tu posición es aproximadamente 8.27.

En general, estimamos que la etiqueta ideológica que mejor describe tu forma de ver la realidad política y económica es:

Liberalismo


Algú més s'atreveix a fer el test?

Israel, estat jueu i democràtic

D’Israel i el conflicte del Pròxim Orient se’n parla molt als mitjans de comunicació, sovint en termes de desqualificació envers l’estat jueu, i l’opinió pública catalana majoritàriament s’expressa a favor de la causa palestina sense entrar en gaires matisos: Israel és un estat ocupant d’un territori que no li pertany i que empra una violència desproporcionada, contravenint, a més reiteradament, nombroses resolucions de les Nacions Unides.

Vistes les coses des de Barcelona, i fent cas de la visió que en donen els mitjans que s’hi editen, sembla com si la continuïtat del conflicte depengués només de la voluntat dels israelians ja que si accedissin a retirar-se dels territoris ocupats, o si cal renunciant a tenir un estat propi, no hi hauria terrorisme. Les causes profundes del conflicte entre el món islàmic i les altres civilitzacions presents a la zona (cristians, kurds, jueus) són molt més complexes que les que admet aquesta visió reduccionista de la situació a l’Orient Mitjà. Però la simplificació a base de culpabilitzar sistemàticament Israel estalvia d’entrar en detalls sobre la naturalesa del sistema polític israelià del qual només ens arriben notícies esparses sobre el caràcter radicalment obert i proporcional del seu sistema electoral o de l’escrupolositat d’un poder judicial que no dubta a processar el cap de l’estat si se l’acusa del delicte d’assetjament sexual.

Aquesta actitud de desinterès cap a aspectes de la societat israeliana s’estén fins i tot a matèries, com la recuperació de la llengua, quan en un país com el nostre aquesta qüestió encara és una assignatura pendent i potser alguna cosa es podria treure de profit en observar la salut de l’hebreu modern. Aquest desconeixement conscient envers allò que és i representa Israel no solament és dona a nivell popular sinó que la ignorància preventiva és la norma no escrita entre els cercles universitaris on, llevat de comptades excepcions (Joan B. Culla, Maria Josep Estanyol), no hi ha en català llibres de temàtica cultural o històrica, i menys encara sobre el sistema jurídic i polític israelià actual. Per exemple, els constitucionalistes nostrats tenen ulls només pel Regne d’Espanya i alguns temes europeus, obviant olímpicament les nombroses singularitats de les lleis bàsiques d’Israel. El silenci que rodeja la realitat israeliana és la plasmació d’una actitud arbitraria que no té altra explicació que el prejudici ideològic envers l’estat jueu.

Aquest capteniment no sempre ha estat el mateix entre les avantguardes polítiques i culturals catalanes, així sota el franquisme i fins als anys setanta, eren relativament nombrosos els catalans que tenien curiositat per conèixer d’aprop l’experiència "kibbutzim" i també nacionalistes rellevants com Jordi Pujol o Jordi Carbonell manifestaven una sincera simpatia per la causa de l’estat hebreu. El període d’apogeu militar i d’expansió territorial d’Israel entre la guerra dels Sis dies (1967) i la del Yom Kippur (1973) canvia la percepció de l’esquerra europea que passa majoritàriament a identificar l’Estat d’Israel amb els interessos americans a la zona, bateja la causa àrab com a progressista i anticolonialista i desampara de tota comprensió la política israeliana de defensa. Aquest canvi de visió arriba també a terres catalanes on s’hi instal·la una judeofòbia encoberta sota arguments pretesament d’esquerres que arriba fins als nostres dies. Això explica que la creixent comunitat jueva a casa nostra, percebent un clima advers, es fa pràcticament invisible als ulls de la societat catalana.

Per contra entre el nacionalisme espanyol més reaccionari, (Libertad Digital i en general tota la "Brunete" mediatica), es dona en els darrers anys una efusió d’immoderada admiració envers l’estat d’Israel. No es que aquests sectors comparteixin els valors democràtics que l’inspiren, (del tot aliens a la tradició autoritària espanyola), sinó què confonen la contundència amb la que Israel defensa la seva llibertat amb la violència que els agradaria emprar contra els pobles dominats de l’Estat espanyol en nom de la seva "libertad" abstracta i irreal. Ironies de la història, els hereus del franquisme (filonazi, antisemita i amic de les corruptes monarquies àrabs) són avui els amics interessats d’Israel, mentre que els nacionalistes catalans (considerats com els jueus particulars d’Espanya pels falangistes) són avui majoritàriament els còmplices inconscients de la judeofobia.

La manera de corregir aquesta situació passa necessàriament per donar a conèixer quina és la naturalesa jurídica i política de l’estat d’Israel i la seva evolució des de la fundació l’any 1948 fins avui. I fer-ho pensant en la salut de la "res pública" catalana promovent entre la classe política i la intel·lectualitat autòctona, especialment els cercles universitaris, el sentit crític i nacionalment autocentrat a l’hora d’analitzar el context euromediterrani on s’inscriu el nostre país. Israel es defineix a si mateix en els seus textos jurídics fonamentals com a estat jueu i democràtic que es bassa en el pluralisme polític i la llibertat i igualtat dels seus ciutadans. És un estat però que no té una constitució codificada en un únic text, segueix de moment el model anglès de compilació, (d’addició successiva de lleis que van completant i derogant progressivament les anteriors), que també era el propi de Catalunya fins a 1714. El compromís de dotar-se d’una constitució moderna estava present des del moment mateix de la Declaració d’independència (que té valor constitucional i pauta interpretativa del conjunt de les lleis que s’han anat aprovant posteriorment), però les sempre difícils circumstàncies que han marcat la vida israeliana en els darrers seixanta anys ho han impedit fins avui. El conjunt normatiu es completa amb dues lleis de rellevància constitucional (la del retorn i la reguladora de l’organització sionista internacional) dictades a començaments dels anys cinquanta i fins a dotze lleis bàsiques (sobre el parlament, el cap d’estat, el govern, el poder judicial entre d’altres) aprovades entre els anys seixanta i noranta del segle passat.

Aquest conglomerat de lleis ha anat progressivament caracteritzant una dinàmica legislació especialment significada pel seu pragmatisme que ha suplert fins avui la manca d’un text constitucional unificat. En l’atípic cas d’Israel entre els diversos sistemes constitucionals coneguts hi concorre una altra singularitat: la subsistència parcial de sistemes normatius anteriors a la creació de l’estat i la rellevància de la llei religiosa, que sense convertir la jueva en una religió d’estat té reconeguda una influència determinant. La pluralitat de fonts del sistema legal israelià és el següent: 1) la legislació moderna aprovada després de la creació de l’estat, 2) les lleis otomanes, especialment el sistema del "Millet", que atorga a les comunitats, definides per la seva religió, (drusos, musulmans, circassians, jueus), una amplia autonomia, tant substantiva com processal, en matèria de drets personals com de família (casament, divorci, tutel.la dels fills….), 3) les normes legals subsistents del mandat britànic (1922-1948), 4) la llei jueva ancestral, especialment pel que fa a l’estatut personal i les relacions de família.

Completa el sistema constitucional una creativa jurisprudència del Tribunal Suprem que interpreta en termes expansius els drets i llibertats dels ciutadans, com ho demostra el reiterat emparament que atorga als diputats àrabs israelians que sovint fan declaracions justificant la lluita armada contra l’estat hebreu (inclòs des de la capital d’un estat tècnicament en guerra amb Israel com és Damasc). Argumentant la preeminença de la llibertat d’expressió i participació política va desestimar les peticions de la fiscalia per impedir la concurrència en les eleccions del 2002 a un candidat àrab (Azmi Bishara) acusat d’apologia del terrorisme al mateix temps que el Tribunal Constitucional espanyol convalidava la llei de partits que ha permés il.legalitzar Batasuna contravenint la jurisprudència del Tribunal Europeu de Drets Humans. El Tribunal Suprem intervé per jutjar la proporcionalitat de les mesures de seguretat i les accions militars de l’exèrcit d’Israel amb els valors democràtics del seu règim constitucional i les llibertats personals que procura sempre preservar, fins i tot en situacions de guerra. Per això resulta grotesc que un exmagistrat del Tribunal Suprem espanyol, Marín Pallín, publiqui al "Periódico" (30-1-07) un article titulat "selectes assassins" referint-se als magistrats del suprem israelià en relació a una sentència de 13 de desembre de l’any passat que restringia els supòsits d’operacions militars preventives de l’exèrcit israelià.

El febrer del 2006 el Comitè per la Constitució, la llei i la justícia de la "Knesset" (el parlament israelià) va presentar un esborrany de projecte constitucional que es objecte d’un debat obert i intens que es pot seguir al web www.cfisrael.org. Els principals punts de controvèrsia giren al voltant de qui és jueu, quin paper cal atorgar a la religió jueva i quins drets reconèixer a la minoria àrab. Un llibre recent d’Amnon Rubinstein i Alexander Yakobson ("Israel et les nations", editat per PUF) fa una aproximació detallada als termes en que es debaten aquestes d’aquestes qüestions al si de la societat israeliana i bàsicament refusen la teoria d’un estat israelià neutre susceptible de ser assumit com a propi tant per jueus com per palestins. Fonamentalment perquè ni uns ni altres tenen cap intenció de dissoldre la seva identitat en una abstracta nació de ciutadans. Aquests dos juristes creuen en la viabilitat de dos estats que, tornant a la resolució de les Nacions Unides que va donar peu a la creació de l’Estat d’Israel i un nonat estat palestí, garanteixi la igualtat de drets dels ciutadans que quedin en una situació de minoria en un i altre estat. La judeitat d’Israel no és incompatible amb la plena igualtat dels seus ciutadans que tenen garantida per sentencia del suprem israelià del 2001 els drets lingüístics, educacionals i culturals sigui quina sigui la seva identitat nacional.

El debat constitucional d’Israel mereix per la riquesa i complexitat de les qüestions que s’hi tracten un seguiment atent des de Catalunya i més si en aquest país aspirem algun dia a tenir un estat propi en el qual haurem de regular la convivència d’una comunitat amb diverses identitats.

Jaume Renyer Alimbau
(via fòrum Catalunya Israel)

Avui fa 76 anys...

Dues Espanyes...?

Absolutament imprescindible.

Alfons López Tena és vocal per CiU del Consell General del Poder Judicial (CGPJ). Resident a Madrid coneix les entranyes de l'estat des de dins i ara acaba de publicar el llibre 'Catalunya sota Espanya. L'opressió nacional en democràcia' (Dèria Editors)

Primo Levi, 20 anys d'absència. Eternament nostre...

«Imagineu ara un home a qui, juntament amb les persones estimades, se li arrabassi la casa, els costums, la roba, en fi, tot, literalment tot el que posseeix: serà un home buit, reduït al sofriment i a la necessitat, mancat de dignitat i de discerniment, ja que acostuma a passar-li, a qui ho ha perdut tot, que es perd a si mateix; fins al punt, doncs, que es podrà decidir amb tota tranquil·litat la seva vida o mort fora de qualsevol sentiment d'afinitat humana; en el cas més afortunat, basant-se en un pur judici d'utilitat. Es comprendrà aleshores el doble significat del terme "camp d'extermini", i estarà clar què volem expressar amb aquesta frase: jeure al fons.

Häftling: he après que jo sóc un Häftling. El meu nom és 174.517; ens han batejat, portarem mentre visquem la marca tatuada al braç esquerre. […]

Avui és diumenge feiner, Arbeitssonntag: es treballa fins a la una, després es torna al camp per a la dutxa, l'afaitat i la revista general de ronya i de polls, i a la fàbrica, misteriosament, tots hem sabut que la selecció serà avui.

La notícia ha arribat, com sempre, envoltada d'una aurèola de detalls contradictoris i confusos: aquest mateix matí hi ha hagut selecció a la infermeria; el percentatge ha estat del set per cent del total, del trenta, del cinquanta per cent dels malalts. A Birkenau la xemeneia del Crematori fa deu dies que fumeja. S'ha de fer lloc per a un enorme transport que ha d'arribar del gusto de Posen. Els joves diuen als joves que seran triats tots els vells. Els sans diuen als sans que seran triats tots els malalts. En quedaran exclosos els especialistes. En quedaran exclosos els jueus alemanys. En quedaran exclosos els Números Baixos. Et triaran a tu. M'exclouran a mi.

[...] Sembla que tot vagi com cada dia, la xemeneia de les cuines fumeja com de costum, ja comença el repartiment de la sopa. Però després s'ha sentit la campana, i aleshores s'ha entès que ara va de debò.
Perquè aquesta campana sona sempre a l'alba, i aleshores és el toc de diana, però quan sona a mitja jornada vol dir "Blocksperre", tancament al barracó, i això succeeix quan hi ha selecció, perquè ningú no se'n sostregui, i quan els seleccionats marxen cap a la cambra de gas, perquè ningú no els vegi marxar.»

Primo Levi. Si això és un home

Tele Madrid: "Ciudadanos de segunda"

Aquest documental s'ha pogut veure per Tele Madrid i és un compendi d'odi, ignorància, mentides, mitges veritats i incomprensió vers Catalunya.

S'acosten eleccions i surt molt barato atacar Catalunya. Espero que algú allà digui PROU.
Nosaltres ja estem farts...

Prou demostracions de l'Espanya de l'Odi.

ESPAÑA, ¿QUE TE PASA?

El dia de la Mona

Avui és un dia de festa. Tota la família celebrant amb la petita un dia ben dolç.
Tots sabem que el sucre i la nata són importants, tot i que la dolçor més intensa és la del somriure de la petitona en veure el seu pastiset.
Tots ens il·luminem amb el seu somriure i donem gràcies per ser-hi i sentir-ho.

És un dia de joia i amor.

És un dia de somriures que il·luminen.

No podem ser més feliços...

Creacionisme

Liberalisme versus Intervencionisme (II)

Ferreres

L'estratègia d'ERC (III)

Cronologia dels fets:

13-03-2007 Aquest bloc destapa l'estratègia d'ERC a mig termini.
23-03-2007 Escridassada d'independentistes cap al president Montilla.
24-03-2007 La cúpula dirigent d'ERC sent com se li belluga la seva cadira.
25-03-2007 Els nervis, l'incompetència, l'oportunisme i l'indigestió provoca la darrera xarlotada d'ERC.
29-03-2007 ERC renuncia a que el Parlament voti per EXERCIR l'independència de Catalunya.

Resultat: DESFETA MORAL DE CATALUNYA

Aquests dies passaran als anals de l'historia de Catalunya com els de l'ignomínia, la covardia i l'estupidesa dels dirigents d'ERC respecte a Catalunya.

Com que la seva estratègia de submissió cap al PSOE va ser destapada i dins de casa seva l'impaciència es va despertar, l'únic cartutx que els quedava (la clau del govern) l'han llençat a les escombraries de la forma més lamentable possible.

Aquest nivell d'incompetència els situa a un nivell de P-3 en política i per descomptat hom ja ha vist que el rei està nu.

Hi ha certa tendència a criticar al PSC-PSOE que jo no comparteixo. El PSC-PSOE ha fet allò que havia de fer, guanyar la presidència de la Generalitat.
Tenen una concepció de Catalunya i Espanya determinada i actuen en conseqüència. No enganyen a ningú.

A la política com a la guerra, un enemic declarat mereix el màxim respecte i honor. En l'Art de la Guerra Política, un adversari que ataca de cara mereix la màxima contundència i determinació però també el màxim reconeixement.

El PSC-PSOE, així com el PP, son partits polítics que ataquen de cara.

ERC ataca per l'esquena. En el camp de batalla de la política, ells són la quinta columna que no mereix cap mena d'honor ni reconeixement i per tant, el màxim despreci cap a ells.

La Historia els jutjarà.

Esquerra Republicana versus Catalunya

L'estratègia d'ERC (II)

Liberalisme versus Intervencionisme

Ferreres

L'estratègia d'ERC

Com molts, jo no entenia l'objectiu de la submissió d'ERC al PSOE i la seva claudicació en la defensa de Catalunya. Em semblava incomprensible que una formació que fins fa no massa temps era la abanderada de les urgències històriques i l'independentisme per demà passat, es convertís en la crossa útil de l'espanyolisme socialista i la seva política d'assimilació i homogeneïtzació autonomista.

Hi havia d'haver una explicació, un motiu... una estratègia.

I vet aquí que ho he vist clar.

Existeix una explicació, un motiu i una estratègia.

Per mitjà del Portabella, hem entès què vol ERC. De forma indirecta, ens estan dient les claus del comportament submís i vergonyós d'aquest partit polític.

Segons en Portabella, si ERC és decissiva per l'alcaldia de Barcelona, ell vol ser alcalde rotatori.

Aquí ho tenim! Aquesta és la clau de volta de la política catalana!

En les properes eleccions al país (Catalunya pels despistats) el rodamón Carod demanarà com a condició per formar govern ser ell President de la Generalitat rotatiu.

Aquesta és sense cap mena de dubte l'estratègia dels dirigents d'ERC i podem apostar el que vulguem que el primer pas serà l'alcaldia de Barcelona.

Com que a ERC han venut la seva ànima al PSOE, saben que aquest només acceptarà donar rotativament la Generalitat a ERC si la seva imatge a Espanya canvia dràsticament i per això aquests 4 anys amb el Montilla son la penitència per haver sigut uns nens dolents.
Es volen fer perdonar i així tenir el permís de l'amo per poder governar Catalunya encara que sigui una estoneta.

Fantàstic.

Fase 1: Submissió i bondat.

Fase 2: Estoneta a l'alcaldia de Barcelona.

Fase 3: Un cop netejada l'imatge i per tant obtingut el permís del jefe, una estoneta a la Generalitat...

Fase 4: Referèndum per d'independència (encara riuen en aquest punt al carrer Nicaragua...)

Tot plegat estaria força bé si no fos que a ells els hi sembla que en aquest període temporal els seus votants els aplaudiran incondicionalment en cada una de les fases descrites anteriorment quan probablement els engegaran a dida.

I això és així pq la Fase 1 és inasumible per la gent que els ha votat. Els militants ho aplaudiran tot, clar... però l'electorat és força més ampli que això.

No es pot diluir l'identitat nacional de Catalunya, retallar les seves competències, debastellar l'inmersió linguística i restar com un gosset faldiller i després demanar l'independència. Més que res pq sería l'independència d'un solar. D'un camp rebentat, cremat i desert on només hi haurà pols...

I és que per defensar el país cal una cosa a part d'una estratègia... calen principis i dignitat.

11 de Març

Avui es commemora la mort de moltes persones a Madrid.
Els assassins estaven tips d'odi, ignorància, fanatisme, mentida, barbaritat, immoralitat, estupidesa, injustícia, basura, amoralitat, brutalitat, decadència, degeneració, maldat...

Un petit pensament per tots els que han patit i pateixen la seva absència.

Us estimo

L'altre dia mirava el cel i allà us vaig veure a les dues. Sempre em passa que puc mirar una pedra, un llibre, una flor, un arbre, una sabata, els estels, una cullera... sempre us veig.

El meu cor no sap bategar si no és amb el vostre ritme i la vida te els colors dels vostres ulls...

Jo sé que aquest és el sentit de la vida.

Quo Vadis Catalunya?

Ferreres

Les 7 diferències

Qui sap dir de quina democràcia son aquestes imatges: Aràbia Saudí, Iran, Pakistan, Marroc, Líbia, Sudan o Israel

VOTA!

He enllaçat una enquesta (veure columna de la dreta, sota l'enquesta de Catalunya) sobre els aspirants a la casa Blanca per veure si a Europa coincidim amb els americans en preferències polítiques.

TU DECIDEIXES!

Dignitat? No, gràcies!

He sentit vergonya aliena i també com a català en veure en Carod-Rovira fent-se fotografiar al costat d'un home sant com en Vicenç Ferrer, malalt i demacrat i, malgrat tot, visiblement joiós. Sembla que el conseller de la Vicepresidència va lliurar una vintena de modestes cases i que va fer un parlament en català en què arengava als infants de l'Índia -imagino que astorats- amb frases grandiloqüents de l'estil: "Us volem lliures com a persones i com a poble".

Quin contrast! Quanta ignomínia! Petulant i estarrufat, en Carod, acompanyat d'una llarga cohort d'alts càrrecs i d'assessors, utilitzava la bondat i el prestigi d'en Ferrer per mirar d'amagar la inutilitat i la vacuïtat d'un viatge amb el qual pretén justificar el seu migrat poder en el govern.

Amb les despeses d'avions i hotels de luxe de tota la colla, que ens hauríem estalviat, es podrien haver lliurat molts més habitatges. La visita a Vicenç Ferrer hauria d'haver restat, en qualsevol cas, en la intimitat d'una discreta i profitosa relació personal.

Àngel Miret i Serra
Transcripció de la seva carta al director a l'Avui

The West Wing

Simplement... GENIAL

Què volen els senyors? De primer, solucions...

Catalunya és presonera de moltes coses i entre elles de l'auto limitació. Ara no pretenc fer cap llistat però sí definir les seves fronteres (mentals més que físiques).

Ordenem Espanya.

L'Estat espanyol ha de redefinir-se de la següent forma:
Reagrupament de les autonomies i nacions en 4 noves entitats. A saber: Catalunya, Euskadi, Galícia i Castella.

S'ha de preguntar a Navarra si vol integrar-se amb Castella o amb Euskadi, i a Ses Illes i al País Valencià la mateixa pregunta per decidir-se entre Catalunya o Castella. Tal qual.

Prou excuses d'imperialisme autonòmics que només fan riure a Madrid.

Així doncs Castella, per extensió, població i capacitats, hauria d'equilibrar el seu territori descentralitzant Madrid.

El País Valencià i Ses Illes, un cop triat que volen integrar-se a Castella (què triaran si no?) es deixaran de teories de la conspiració pancatalanistes i s'hauran de barallar (per fi) amb Madrid per defensar la seva cultura i economia.

Catalunya, en aquest escenari clarificat, podrà defensar la seva societat sense que ningú la mires amb altres ulls que no fossin de penediment per la seva tria.

Prou pensar en uns Països Catalans que limiten Catalunya. Pensem una Catalunya interessant, forta i valenta i ja assolirem la nostra pròpia franconia per decantació natural.

La Comonwelth és interessant no per Anglaterra tant com pels altres països, pq Anglaterra es la llum que ilumina i hom vol ser il·luminat.

Una Catalunya que navega sense lliurar batalletes intra-autonòmiques és una Catalunya que creix.

D'aquesta manera podrem demanar les postres que desitgem...

El Setè Segell

Aquests darrers mesos assistim als que poden ser els darrers moviments de la partida d'escacs.

Veiem amb la màxima claror com l'auto nomenada esquerra, l'esquerra que sap molt bé com etiquetar les persones planteja la que pot ser la darrera jugada.

Resulta que amb un nivell d'hipocresia fins i tot elevat per a ells mateixos, representants de l'elit dirigent que ens governa plantegen la seva actuació de forma escandalosament desvergonyida. I això és així pq l'ètica i la moral no existeixen per a ells... tot i que amb això no hi hauria prou. Només pq saben que la societat no els castigarà si no que els premiarà en forma de vots es pot fer i desfer amb total impunitat.

I pq Catalunya no expulsa del paradís aquests comportaments? Doncs pq Catalunya és certament espanyolista i suposadament d'esquerres.
Només des d'aquesta perspectiva s'entén que a Catalunya la figura més valorada del panorama polític actual sigui en ZP, qui te les mans lliures per fer del nostre país el que a ell (i a Espanya) li convingui.

Molts menyspreen al senyor ZP però opino que s'equivoquen, ja que qui ha domesticat l'independentisme de cap de setmana no pot ser tan desendreçat... o pot ser que realment no tingui mèrit pq la natura de l'actual ERC sigui la de ser domesticada el més aviat possible?

L'escenari es clar: Catalunya te un president amb una idea clara d'Espanya que no enganya ningú; recolzat per un partit polític-sangonera que només l'interessa viure del pressupost; i justificat històricament per un tercer partit polític que diu una cosa i fa EXACTAMENT la contraria i que ha renunciat a tot per no tenir res (doncs res és el poder que no s'exerceix). Un suïcidi polític comés amb la fredor del buròcrata soviètic i que alhora es pretén vendre a l'estil goebblesià més autèntic.

Tot plegat, una vergonya.

L'1 de Novembre l'Espanyolisme va plantejar escac a la Nació... serà mat?

Ops!

Volia posar una foto meva, però la meva filla es va oblidar d'alguna coseta...

El Camí de l'Espasa

En Miyamoto Musashi compren que les tècniques d’esgrima no son el seu objectiu.

Busca un Camí de l'Espasa que ho abasteixi tot.

L'Espasa ha de ser molt més que una simple arma, ha de ser una resposta a l'interrogant de la vida.

Cal ser al Japó de principis del segle XVII per entendre-ho?

Catalunya es situa en aquesta cruïlla i som al segle XXI.

Cap a on anem?

L'altre dia, amb la decepció que arrossego de fa un temps pel baix nivell d'auto exigència de la nostra societat, vaig mirar-me la meva filla i vaig saber que no podia renunciar a seguir intentant de fer un mon millor per a ella.

I què som si no això, els responsables no del nostre present si no del futur dels nostres fills.

Tots volem el millor per la nostra família (amics, poble, país, continent, planeta...) i a les hores, pq la discussió política travessa la frontera de la moralitat? No és important el sol fet que tots volem el millor? Així doncs, pq encara parlem de "bons" i "dolents"?

Pq no situem el focus en el cóm? Potser pq la classe política del país està instal·lada en la demagògia i el populisme per un exercici de simple acaparació de poder...? O això és així pq la societat, la gent, hem renunciat a ser tot l'exigent que caldria? No és això una traïció als nostres fills?

Aquesta és la més gran responsabilitat que tenim i jo veig una dimissió generalitzada dels nostre deures cívics.

Els nostres polítics poden mentir-nos i no som capaços més que de la resignació i/o la justificació. Vivim encara en l'esclavisme cap a unes sigles polítiques i no veiem que això els hi dona barra lliure per fer i desfer...

Les societats veritablement lliures analitzen les accions dels seus governants amb la severitat adequada, penalitzant allò i aquells que no fan el que un pensa que és correcte i premiant aquells que sí actuen en conseqüència d'allò que creiem positiu.

No és tracta de ser inflexibles o no acceptar les equivocacions, si no de no tolerar l'engany i la manipulació. És possible això a Catalunya?

Vull pensar que sí...

Paint your wagon...

Avui inauguro aquest punt de trobada i m'agradaria molt que ens poguéssim anar veient per aquí encara que sigui de tant en tant i sempre amb aquell punt d'impaciència que ens motiva a fer les coses potser no millor però sí més ràpids.

Tot just estic aprenent a fer anar aquesta eina però de segur que això no serà invencible.

Per obrir boca, et recomano que visitis el petit Poti Poti d'aquí el costat i així potser et faràs una petita idea de quins temes ens poden interessar.

Només em falta dir...

Fins molt aviat!