Cinc famílies han hagut de viatjar al Congo per poder reunir-se amb els seus fills. Hi han hagut d'anar personalment perquè la Generalitat ha sigut incapaç de resoldre-ho i de fet, existia el perill d'un fracàs i una desgràcia familiar per a totes les famílies implicades.
El que m'ha indignat més però, és la resposta de la Generalitat a l'iniciativa dels valents pares: El Govern català pensa que el seu comportament pot perjudicar la resta de famílies que s'han quedat a Catalunya esperant la mediació de la Generalitat. Segons el Govern, només calia tenir una mica de paciència perquè es preveia que tots els casos podien haver estat resolts al juliol.
Perjudicar? Paciència? Potser el JULIOL?!
Cóm s'ha d'adreçar una administració així a uns pares? Que ells no tenen fills? Ningú, i molt menys l'estat, es podrà interposar mai entre la meva família i jo. Si a més es tracta de la meva filla, alerta no agafi l'escopeta.
Perquè volem un govern? si no ens serveix per defensar els nostres fills, perquè el volem?
Que els ciutadans hagin d'anar a solucionar uns tràmits burocràtics personalment al Congo (porten més de dos mesos i ja van haver de tornar l'agost de l'any passat cap a Catalunya sense la família complerta) perquè la Generalitat és incapaç de fer la seva tasca, vol dir només que els nostres impostos alimenten un monstre.
Som a un nivell que la mediocritat està mutant cap a l'immoralitat a una velocitat escandalosa.
Quina societat no protegeix els seus fills?
Quina administració retreu a uns pares que protegeixin els seus fills?
Quin poble permet això?
20 comentaris:
Ja sé que últimament només faig que insultar i mira que no m'agrada gens fer-ho. Però hi ha vegades que és el millor dels arguments i la millor de les respostes.
Són una colla de mamons insensibles a qui se'ls hauria de prendre els fills enviar-los al Congo i aviam que collons feien ells. I mira, callo per no continuar insultant.
Ara el que es porta és que t'ho arreglin via Madrid "LLei de Dependència", imposar a qui els refot de president de la Generalitat, entregar el Castell de Montjuïc quan els hi passa pels collons i a mes fent el gran teatre, etc, etc.
Al principi de legislatura es feia servir l'argument – millor dir ocurrència- de que l'independentisme creixeria a través dels elements socials. De moment això no és així i encara podem afinar més: Amb tanta deixadesa i mediocritat el liberalisme creixerà:
Ocupeu les cadires, aneu amb cotxe oficial... però sobretot no molesteu més.
Aquests no eren els excel·lents gestors que ho havien d'arreglar tot amb fets i no paraules? Com dirien en castellà "Dime de lo que alardeas y te diré de lo que careces".
Vaig llegir als diaris que inclús els pares van haver de portar medicines cap al Congo, perquè els faltava de tot. Davant d'això els pares es deuen desesperar i el govern no té vergonya!
No he seguit el tema d'aprop per si que sembla una mica mal portat.
Un commentari. En general en aquest blog es respira un aire de tranquilitat amb un mateix. Lo de la escopeta m'ha semblat un rampell de rabia que no m'esperava tot i que es parli de la filla d'un.
Permet-me que de manera insensata i deliberada utilitzi aixó per aprendre més de les bases del liberalisme. Que els hi diem als pares que havent-se matat a treballar no poden donar-li als seus fills una bona educació, una bona vida o potser només quelcom de menjar???
Anda pues yo no he leido nada, primera noticia.
Me parto de risa con los insultos de guillem XDDDD pero tiene toda la razón. Si les pasara a ellos para el 15 de Mayo ya los tenían aqui...
La foto me ha encantado por cierto.
Por cierto, me he quedado flipadisima con el resultado de la encuesta. Sumisa y pasiva? Entonces los de Madriz ya somos muertos en vida directamente!!! Madre mia!!
ui.... no sé que pensar
De debò que sento molt discrepar en aquest assumpte. No es completament cert que sigui una qüestió familiar -al menys encara- donat que els nens són sota jurisdicció de l’Estat on varen néixer. L’administració catalana cóm a Autonomia nacional, simple regió, o fins i tot essent un Estat lliure independent, mai podria ignorar aquesta realitat jurídica. Només privada i individualment, els futurs pares (desprès de l’adopció) disposen d’una mica de marge de moviment per tractar d’accelerar aquesta mena de processos on, de tota manera, sempre quedaran sotmesos al caprici o incompetència de la burocràcia local... que d’altre banda cal recordar que no solen ser uns països gaire desenvolupats ni ben organitzats.
En conclusió: un error per culpa de caure en el populisme gratuït d’ignorar aquets imperatius legals (i protocol·laris), podria resultar molt i molt contraproduent... tant per part dels eventuals pares adoptius com de l’interès i necessitats dels nens i nenes, susceptibles de ser adoptats.
PD: Reconec que no vaig votar mai a Obiols ni a cap de la seva colla (deu m'en guard), tanmateix sempre vaig admetre els indiscutibles mèrits d’en Pujol (tot i que sempre he sospitat que Pere Duran Farell era l’ànima ‘màter’ del seu pensament)... Dit això, m'amoïna la manca actual d'estil en l'oposició del centre-dreta nacionalista català contra el tripartit. Realment penso que n’hauríem d’estar força satisfets de tenir (almenys) dues alternatives de govern amb certes garanties... no poden dir el mateix a tot arreu (i no cal anar gaire lluny per comprovar-ho)
Per això, al nacionalisme català, l’hi recomanaria sincerament que aprofites millor l’etapa present (sen-se masses responsabilitats de govern) per ajustar les seves propostes i fixar el seu discurs, tenint ben present que ja no som a l’any ‘77... i que tot i admetre que la reconstrucció nacional va ser un avenç important, de vegades també es pot morir d’èxit. De vegades, sembla que volguéssim reeditar aquelles antigues confrontacions entre la Biga i la Busca... ja hem oblidat el que va passar nomès vint anys després? (1472-92)
Excuses,Em vaig explicar malament, la pregunta del meu post era aquesta:
LA LLIBERTAT DELS MISERABLES
"Són més lliures una caixera del super, o de la Caixa -allà engabiada-, un peó d'una cadena, etc. en una democràcia que un pastor de cabres fregant la misèria a la república més fonamentalista?
La llibertat què té a veure amb la política? I la llibertat interior?
Com es pot explicar que la gent visqui disciplinada i feliç entre les parets d'un convent, en una presó, o com jo, en un internat religiós.
És possible la llibertat sense ordre, un ordre que la precedeixi?
En definitiva: Què entenem per llibertat?"
PAFIAM.BLOGSPOT.COM
Pafiam, personalment dono bastant crèdit a les teories d’Isaac Newton, quan va aplicar el seu mètode d’investigació empírica als drets civils i individuals...
Arribant a l’interessant conclusió de que només pot considerar-se lliure qui es pugi permetre l'inmens luxe d’emprenyar als altres... sense patir cap mena de represàlia.
A les hores obviament els esclaus, els assalariats, els nens, els vells, els pobres, entre molts d’altres, no son lliures ni de bon tros.
Ei això que dius és molt liberal... la limitación del govern o el minarquisme... t'agraden Hoppe o rothbard?
Guillem Casas,
és del tot normal que se't desperti l'indignació. No és per menys i això parla de la teva sensibilitat (i també de la manca de sensibilitat de l'administració).
Saltenc,
descrius una trista realitat. Cada cop importa menys que la competència de torn sigui de la Generalitat o de l'Estat. Els propis integrants del tripartit ho justifiquen pq el "més important" és que el "ciutadà rebi el servei, independentment de qui li proveeixi". Aquesta és la millor forma per desacreditar l'auto-govern.
Tresinores,
crec que la velocitat en que aquest govern ha caigut en els errors més abominables del poder és d'autèntic rècord. De tan evident sembla mentida...
David,
van dir "fets, no paraules" però no van dir de quins "fets" es tractava. Sembla ser que els fets actuals no haurien de contradir la sentència doncs és cert que ens tenen amb la boca oberta...
Joana,
no només medicines. No hi havia ningú amb ells que els ajudés. En comptes d'anar a solucionar el problema, només se'ls acut renyar els pares i la seva iniciativa. Vergonyós.
Jo,
és cert que el to dels meus comentaris són normalment tranquils. El fet que això pugui haver sigut diferent en aquest tema és degut a l'indignació que em provoquen els fets descrits. La llibertat, les idees, les opinions són defensables sense necessitat de vehemència, però les persones no som ni màquines ni plantes que ens limitem a fer la fotosíntesi i per tant, els nostres sentiments ens impulsen com humans de forma determinada si creiem que la situació ho mereix.
La falta de sensibilitat de l'administració vers els seus administrats em provoca que desitgi la seva substitució fulminant. No es pot tolerar que allò més preuat que tenim, els nostres fills, puguin ser considerats mercaderies pel govern de torn. Això respon a una concepció totalitària de la vida i jo m'oposo amb totes les meves forces.
Sobre el que em dius: "Que els hi diem als pares que havent-se matat a treballar no poden donar-li als seus fills una bona educació, una bona vida o potser només quelcom de menjar???" Només et diré que són a les societats més lliures on l'educació, la bona vida o la subsistència estan més garantides. La misèria generalitzada és pròpia de sistemes intervencionistes com Corea del Nord o Cuba.
Per descomptat que no hi ha cap sistema miraculós que no requereixi l'esforç dels individus, però allà on les persones poden desenvolupar els seus projectes personals tenen més possibilitats de prosperar que allà on és el papa-estat qui et diu cóm has de treballar i viure.
Wen,
sí, crec que tothom sap que aquest problema de les famílies no existiria si els afectats fossin els polítics incompetents responsables de tot plegat.
Sobre l'enquesta, és curiós cóm els de fora ens veieu amb millor ulls del que ho fem nosaltres mateixos. I de fet, veig que nosaltres us veiem amb uns ulls també diferents de com us veieu vosaltres... potser és el que passa a tot arreu.
(gràcies pel comentari de la foto) :)
Xavi Menós,
t'humanitza dubtar. Això vol dir que tot plegat et sembla desconcertant i és el mínim que les persones podem fer quan veiem algú patir
Suga-Agus,
he llegit amb deteniment els teus comentaris i he arribat a la trista conclusió que pateixes un fort partidisme argumental. La teva és una posició letal per la democràcia, doncs pretens eliminar tota crítica cap els governants en benefici d'una suposada "harmonia en l'alternativa de govern". Curiosament, l'únic retret que fas és a l'oposició, acusant-la de "manca d'estil". Només aquest fet ja delata manca d'objectivitat.
Aquest espai no es fa portaveu oficial de la que tu etiquetes com a "centre-dreta nacionalista catalana" ni de cap organització política determinada. Si m'identifico d'alguna manera és de liberal. Aquesta facilitat d'alguns en etiquetar els altres és si més no curiosa (i definitoria...). Jo em limito a estimar la Llibertat i és des d'aquesta posició que analitzo l'actualitat política i social, sense censures pròpies ni proposades. Així doncs, és complicat que entengui la teva "preocupació" davant la crítica al Poder. Crec fermament que la renúncia a criticar el Poder només pot degenerar en l'esclavitud.
Segons el teu punt de vista, l'oposició a Catalunya no és correcte i s'ha de definir per un nou horitzó polític. Jo entenc aquest punt de vista com un interès evident per amagar fets que sí son determinants per tots nosaltres, com és l'anàlisi de qui ens governa.
Un president que és xiulat en el concert del Lluís Llach i en el torneig Godó de tennis és un president que te un problema. De fet, el tenim els catalans aquest problema i jo el defineixo com de falta de legitimitat. Potser no importa que ho digui el públic del Llach o del Godó. Potser fins i tot no importa que ho digui jo mateix, però sí que importa que ho digui el seu predecessor en el càrrec i company de partit, el president Maragall. Aquest ha reconegut que qui decideix a Catalunya no és el President de la Generalitat si no el secretari general del PSOE. Davant una confessió d'aquesta magnitud, voler parlar de l'estil de l'oposició és simplement ridícul.
Si entrem en un detall també recent, l'electoralisme que s'ha fet amb el castell de Montjuïc passarà a l'Història com el fet més vergonyós de la classe política catalana. Hem assistit a un acte de pur colonialisme i desvergonyiment només a l'alçada dels països més populistes del mon. Patètic crec que ho podria definir força bé i crec que això sí defineix estil.
Però em vull centrar en la part que m'ha resultat més dolorosa del teu escrit. I m'ho ha semblat pq demostra insensibilitat. Jo puc entendre el partidisme, però quan creua la frontera dels sentiments, se'm fa difícil ser comprensiu.
L'adopció internacional està totalment regulada; no hi ha marge per l'error. Quan les famílies van anar al Congo aquest passat estiu, ho van fer pq havien seguit escrupolosament allò que marcava la llei i els procediments tutelats per la Generalitat. Així doncs, quan aquestes famílies van ser al Congo, no podien pensar que si havien fet allò que els havien dit de fer, els problemes vinguessin de la pròpia administració. Sembla ser que va ser un funcionari espanyol del consolat qui va "objectar" sobre el procediment seguit per les famílies tutelat per la Generalitat. El resultat de tot plegat va significar la tornada a Catalunya de les famílies sense els seus fills.
Traslladar la responsabilitat del que ha passat al "país tercermundista" és propi de qui vol fugir d'estudi i més quan aquest cas es tracta clarament de pròpia incompetència.
Et detecto la mateixa falta de sensibilitat que la mostrada per la Generalitat. Tot serveix per disculpar i justificar la pròpia decadència...
El que em va motivar a fer l'article origen d'aquesta discussió va ser precisament la resposta de l'administració als pares. Una resposta insensible, injusta i indigna. Una resposta que transmet arrogància i incompetència i que transmet una visió totalitària de la política.
Aquest és l'estil que cal canviar i el pitjor que podem fer és voler-ho amagar.
Pafiam,
la llibertat no es mesura només de forma material. Això és propi de deterministes i per tant contraris a la llibertat de l'individu.
Per parlar de miserables cal saber què és un miserable i els teus exemples no ho defineixen. La llibertat pot mesurar-se externament i internament i per descomptat que en un internat religiós hi pot ser (sempre que no et treguin internet, eh?) :)
Si cal ho desenvoluparé en un post específic.
Berti,
no sóc pas un An-Cap. Crec que l'estat ha de ser limitat però no inexistent. També això serà objecte d'un post específic :)
Paper ben galdós el de la Generalitat en el tema de las adopcions del Congo
Odalric, lamento molt que t'ho prenguis tant a la valenta. Les meves conclusions respecte a les teves preferencies ideológiques, surten de comentaris teus en altres blogs, on per exemple et lamentaves que fora d'algunes autonomies (com Catalunya) no tindries cap alternativa per votar (en referencia directa al PP) Demostrant sobint certa equidistància en el rebuix, cap a PSOE, PSC, ERC i PP... que no deixen gaire lloc als dubtes.
A mí personalment, el que em molesta es aquest clima anti Tripartit desde el mateix instant que varen accedir democràticament al poder (i més tard revalidant-l'ho) La posició de CiU cap a Catalunya, ara mateix em recorda massa (tot i que mantenint les distancies) a l'actitud del PP quan considera España quelcom de la seva propietat, com per designi diví, o qui sap que. Es per aquest rerafons que no estic gens d'acord amb el tó habitual de la crítica contra el tripartit.
Et confeso que per a mí no es cap drama que gobernin els convergents (ho dic per alló del 'partidisme argumental') tot i que en la gestió pura i dura de l'economía mai els vaig considerar gaire espabilats. Tanmateix, considero útil el fet de mantenir una clase política sóls per que es facin carrec d'aquests assumptes tant essencials. (ho sento pero els números d'inflaciò, creixement, atur, etc, avalen al tripartit, al menys ara per ara... i com a liberal no puc entendre que ho consideris tan poc relevant)
... ah! també em desconcerta força la confussió crónica dels convergents, barrejant cultura i folclore i quedan't-se tant amples... pero trobo que aixó es un assumpte menor.
Per últim, i tornant al tema del post, si al final l'error en l'adopciò dels nens del Congo era atribuible a un funcionari incompetent de Madrid, tenint en compte que repartir passaports i ciutadania oficial no es una competencia cedida a la Generalitat... sinó exclusiva del Ministeri d'Interior, A les hores, cóm es justifica aplicar tanta mala llet contra el Tripartit? CiU podria haber fet alguna cosa mès? (en la pràctica vull dir)
Per cert, l'unica solució liberal que s'em acodeix per aplicar al tema de les adopcions, ja s'ha inventat fa temps: el trafic mafios en la compra/venda de nens (aixó s`ha de pendre com una 'boutade', obviament)
Entre les opcions federalista i soberanista, sospito que cap de les dues fórmulas tingui gaires oportunitats d'exit, per si mateixes... més aviat apostaria per l'alternancia. Davant del soberanisme, la resposta de la resta d'España es 'que pasa amb aquesta gent... que només miren pel seu interès'... peró davant de les propostes federalistes, diuen 'qui s'han pensat que son aquets que ens venen a imposar cap a on hem d'anar'
L'alternancia del dos plantejaments sería anàloga a l'estaca de en Lluis LLach. "Si jo l'estiro fort per aquí i tu l'estires fort per allà, segur que tomba..."
Moré,
just a la fusta.
Suga-Agus,
quan dic que aquest espai no es portaveu oficial de cap partit vol dir que puc opinar lliurement. Les circumstàncies a Catalunya fan que el poder resti concentrat en unes mans determinades i per això l'anàlisi és més punyent amb uns partits determinats.
Si cal criticar l'oposició es fa, però ja he comentat que actualment em sembla una simple maniobra de distracció.
També és una maniobra de distracció habitual titllar a la oposició a Catalunya d'assimilada a la del PP a Espanya. Veig en aquesta acusació una forma tramposa de fer política, doncs es pretén emmordassar la crítica de forma totalitzadora.
Però el més curiós de tot plegat és que això signifiqui acusar al propi Maragall de ser un agent del PP a Catalunya...
El "clima anti-tripartit" que comentes només és la manera poc democràtica de salvar una actuació que no pot ser defensada per "fets" i que fins i tot pateixen una deslegitimació del propi president Maragall.
No és més que el síndrome expressat en forma de mania persecutòria d'aquells que es creuen moralment superiors i per tant no consideren la possibilitat de crítica.
Sobre el tema de les adopcions, veig clarament un esforç per part teva per salvar l'actuació de la Generalitat. Ara la culpa és del funcionari espanyol. Això és tan com dir que la culpa d'un suspens és del professor que corregeix l'examen i no de l'alumne. Brillant.
Aquest raonament respon clarament al teu materialisme dialèctic i és per això que no ens posarem d'acord.
Per tu, les dades són el que importa i per tant, obvies els sentiments dels pares afectats. Just igual que la resposta de la Generalitat, cosa que explica la teva defensa aferrissada de la seva actuació.
A més, aquí ni les dades et serveixen si no "confirmen" el teu "desig".
La diferència entre tu i jo és que jo no valoro els fets des de la teva metodologia marxista, si no que analitzo els individus i les seves circumstàncies.
Ja vaig dir que el que em va indignar més va ser la resposta insensible i arrogant de la Generalitat davant el problema de les famílies i és que quan s'analitzen dades sense tenir en compte l'individu acostumem a caure en el totalitarisme.
Crec brillant que associïs liberalisme amb màfia. Un cop més demostres una visió parcial i partidista dels fets, a més de pura demagògia (tot i que sigui una "boutade").
L'anarquisme, sigui socialista o capitalista no son liberals.
En fi, crec que hauré de fer un post específic on desenvolupar aquest off-topic.
Sobre el tema econòmic, aquí si que ja tenia pensat parlar-ne aviat. Veig que nos ens posarem d'acord d'entrada :)
Desde fora sembla que amb suga-agus no es que no us poseu d'acord, es que la vostra predisposició a cedir, encara que sigui una mica, es zero. Jo veig una mica de tendenciositat per ambdues bandes. Politicament soc més sugaagus, pero no m'agrada gens que la gent es preocupi de treure's el mort de sobre. Que els d'abans o els d'altres llocs ho facin no es excusa. Pero tambe entenc que a tots ens es molt dificil evitar la tendenciositat. Em preocupa que cada vegada més les idees politiques son com equips de futbol que la gent defensa sense estar disposat a pasar a l'altre banda quan cal.
Vull fer un parell de comentaris sobre tot el que ha sortit.
Sobre lo que em deies de les societats intervencionistes, els exemples han estat una mica tendenciosos (corea i cuba) i la paraula lliure encara no la tinc ben definida. Sistemes d'aquest tipus eren aplicats a Argentina, Xile, Uruguay... Van funcionar be (sanitat gratis, universitat gratis, societats de les mes cultes vistees fins ara, pobresa baixa...) fins que els USA i algu més es va espantar i van decidir fer alguna cosa. Estic pensant que potser la llibertat por arribar de diferent formes a diferents llocs. Potser a un sistema anglosaxo on l'individualisme es tan preuat i la moral es sobreenten funcionen be. En cultures llatines potser crec més en una massa que sacrifica certa llibertat pels demés (potser els dona llibertat de consciencia).
El cas oriental em desconcerta. M'agradaria saber la teva opinio sobre lo de arribar a la llibertat desde diferent sistemes.
Sobre lo dels fills, la llibertat, i la coherencia. No tinc clar que un govern hagi de actuar pensant en les persones individuals fins aquest extrem. Tu ets liberal, pero que pasará si la teva filla resulta ser una inutil a la vida (no tinc la més minima intenció de insultar la teva filla, es un exemple) i tu economicament li pots solucionar la vida???? No estaras essent una mica intervencionista???? No seria una mica incoherent???? No et faria por que els governants actuesin així???? Com tu dius ells també tenen fills.
Sobre el liberalisme-mafia. En la nostre societat, tenim unes normes i segons aquestes normes ens comportem i les respectem pel be dels altres. Jo moltes vegades penso en lo de feta la llei feta la trampa. Seguint la legalitat moltes vegades hi ha que perjudica deliveradament altres per enriquir-se. Es legal, pero entenc que això es perque ells saben moure's dintre d'aquestes normes. El liberalisme en el camp economic pel que estic veient aqui es bastant competitiu. Amb les normes ara establertes s'afavoreix unes certes aptituts. Veig totalment posible que en una evolució del liberlisme, certs grups socials tinguin altres avantatges (crueltat, manca de "moral",...) i en vulguin treure partit. Fins i tot estaría d'acord amb el que sortis. Això seria com mafia legal suposo. A algunes persones actuals dels negocis certament els diria mafiosos legals. Potser la llibertat d'un acaba on comença la dels altres.
En qualsevol cas ha estat una discusió molt enriquidora com es veu per la alta quantitat de respostes. Salut!!!
Benvolguda JO,
no voldria semblar inflexible i si t'ho he semblat, no era pas la meva intenció. El que passa és que quan detecto algú amb aquest "defecte" no m'arronso i jugo la partida d'igual a igual. Tot i així, crec que intento argumentar i no simplement ser un frontó.
Et dono la raó en que hi ha un cert hooliganisme en la política i potser ens contamina a tots.
Tot i així, vull puntualitzar que no només a tu et cau bé el Suga-Agus :)
Sobre el que comentes vers el concepte de llibertat, entenc que des d'un punt de vista sistèmic l'anàlisi de casos pot donar diferents resultats. Però el que crec inamovible en l'espai i el temps és que l'individu ha de ser la mesura de les coses.
Quan s'intenta eliminar l'individu en benefici de la societat, el que fem no és sumar individus si no eliminar-los. Tot "bé superior" pot justificar una "pèrdua inevitable" i per descomptat aquest "bé superior-comú" necessita d'una elit dirigent que "tuteli" aquesta "bondat" sobre el "poble desemparat".
Sí que tens molta raó en destacar la moral com a fet diferenciador per l'exercici de la llibertat.
M'has fet recordar en Shaw "No busquem solemnes definicions de la llibertat. Ella és només això: Responsabilitat"
D'això haurem de parlar detalladament.
En això que dius de si l'estat no ha de pensar en les persones, crec que és fonamental que sí hi pensi. Només quan es te en compte l'individu es pot ser útil per tota la societat.
Quan no es pensa en l'individu caiem en l'abús justificat pel "bé comú".
Curiosament menciones el cas oriental. Tinc en ment parlar-ne aviat, tot i que veig que la cua de posts pendents ja comença a ser gran :)
En el cas concret de la Xina, allà funciona un comunisme de mercat. De fet, podríem prescindir d'etiquetar-lo de comunista pq per exemple la sanitat i l'educació son privades allà...
La propietat privada s'acaba de legalitzat a les ciutats i ja només en el camp resta l'estat com a propietari de les terres.
Sí que puc confirmar que un cop el poble te autonomia financera, l'autonomia política no pot retardar-se per molt de temps.
La llibertat no pot exercir-se sense un marc comú per a tothom. En Popper ho definia força bé i és per això que no soc partidari dels An-Caps. L'Estat sí te una funció en la societat però no potser LA societat.
Com deia en Kant "La llibertat és aquella facultat que augmenta l'utilitat de totes les altres facultats" o com va dir en Cervantes "La libertad, Sancho, es uno de los más preciosos dones que a los hombres dieron los cielos; con ella no pueden igualarse los tesoros que encierran la tierra y el mar: por la libertad, así como por la honra, se puede y debe aventurar la vida"
Publica un comentari a l'entrada