16.4.07

Israel, estat jueu i democràtic



D’Israel i el conflicte del Pròxim Orient se’n parla molt als mitjans de comunicació, sovint en termes de desqualificació envers l’estat jueu, i l’opinió pública catalana majoritàriament s’expressa a favor de la causa palestina sense entrar en gaires matisos: Israel és un estat ocupant d’un territori que no li pertany i que empra una violència desproporcionada, contravenint, a més reiteradament, nombroses resolucions de les Nacions Unides.

Vistes les coses des de Barcelona, i fent cas de la visió que en donen els mitjans que s’hi editen, sembla com si la continuïtat del conflicte depengués només de la voluntat dels israelians ja que si accedissin a retirar-se dels territoris ocupats, o si cal renunciant a tenir un estat propi, no hi hauria terrorisme. Les causes profundes del conflicte entre el món islàmic i les altres civilitzacions presents a la zona (cristians, kurds, jueus) són molt més complexes que les que admet aquesta visió reduccionista de la situació a l’Orient Mitjà. Però la simplificació a base de culpabilitzar sistemàticament Israel estalvia d’entrar en detalls sobre la naturalesa del sistema polític israelià del qual només ens arriben notícies esparses sobre el caràcter radicalment obert i proporcional del seu sistema electoral o de l’escrupolositat d’un poder judicial que no dubta a processar el cap de l’estat si se l’acusa del delicte d’assetjament sexual.

Aquesta actitud de desinterès cap a aspectes de la societat israeliana s’estén fins i tot a matèries, com la recuperació de la llengua, quan en un país com el nostre aquesta qüestió encara és una assignatura pendent i potser alguna cosa es podria treure de profit en observar la salut de l’hebreu modern. Aquest desconeixement conscient envers allò que és i representa Israel no solament és dona a nivell popular sinó que la ignorància preventiva és la norma no escrita entre els cercles universitaris on, llevat de comptades excepcions (Joan B. Culla, Maria Josep Estanyol), no hi ha en català llibres de temàtica cultural o històrica, i menys encara sobre el sistema jurídic i polític israelià actual. Per exemple, els constitucionalistes nostrats tenen ulls només pel Regne d’Espanya i alguns temes europeus, obviant olímpicament les nombroses singularitats de les lleis bàsiques d’Israel. El silenci que rodeja la realitat israeliana és la plasmació d’una actitud arbitraria que no té altra explicació que el prejudici ideològic envers l’estat jueu.

Aquest capteniment no sempre ha estat el mateix entre les avantguardes polítiques i culturals catalanes, així sota el franquisme i fins als anys setanta, eren relativament nombrosos els catalans que tenien curiositat per conèixer d’aprop l’experiència "kibbutzim" i també nacionalistes rellevants com Jordi Pujol o Jordi Carbonell manifestaven una sincera simpatia per la causa de l’estat hebreu. El període d’apogeu militar i d’expansió territorial d’Israel entre la guerra dels Sis dies (1967) i la del Yom Kippur (1973) canvia la percepció de l’esquerra europea que passa majoritàriament a identificar l’Estat d’Israel amb els interessos americans a la zona, bateja la causa àrab com a progressista i anticolonialista i desampara de tota comprensió la política israeliana de defensa. Aquest canvi de visió arriba també a terres catalanes on s’hi instal·la una judeofòbia encoberta sota arguments pretesament d’esquerres que arriba fins als nostres dies. Això explica que la creixent comunitat jueva a casa nostra, percebent un clima advers, es fa pràcticament invisible als ulls de la societat catalana.

Per contra entre el nacionalisme espanyol més reaccionari, (Libertad Digital i en general tota la "Brunete" mediatica), es dona en els darrers anys una efusió d’immoderada admiració envers l’estat d’Israel. No es que aquests sectors comparteixin els valors democràtics que l’inspiren, (del tot aliens a la tradició autoritària espanyola), sinó què confonen la contundència amb la que Israel defensa la seva llibertat amb la violència que els agradaria emprar contra els pobles dominats de l’Estat espanyol en nom de la seva "libertad" abstracta i irreal. Ironies de la història, els hereus del franquisme (filonazi, antisemita i amic de les corruptes monarquies àrabs) són avui els amics interessats d’Israel, mentre que els nacionalistes catalans (considerats com els jueus particulars d’Espanya pels falangistes) són avui majoritàriament els còmplices inconscients de la judeofobia.

La manera de corregir aquesta situació passa necessàriament per donar a conèixer quina és la naturalesa jurídica i política de l’estat d’Israel i la seva evolució des de la fundació l’any 1948 fins avui. I fer-ho pensant en la salut de la "res pública" catalana promovent entre la classe política i la intel·lectualitat autòctona, especialment els cercles universitaris, el sentit crític i nacionalment autocentrat a l’hora d’analitzar el context euromediterrani on s’inscriu el nostre país. Israel es defineix a si mateix en els seus textos jurídics fonamentals com a estat jueu i democràtic que es bassa en el pluralisme polític i la llibertat i igualtat dels seus ciutadans. És un estat però que no té una constitució codificada en un únic text, segueix de moment el model anglès de compilació, (d’addició successiva de lleis que van completant i derogant progressivament les anteriors), que també era el propi de Catalunya fins a 1714. El compromís de dotar-se d’una constitució moderna estava present des del moment mateix de la Declaració d’independència (que té valor constitucional i pauta interpretativa del conjunt de les lleis que s’han anat aprovant posteriorment), però les sempre difícils circumstàncies que han marcat la vida israeliana en els darrers seixanta anys ho han impedit fins avui. El conjunt normatiu es completa amb dues lleis de rellevància constitucional (la del retorn i la reguladora de l’organització sionista internacional) dictades a començaments dels anys cinquanta i fins a dotze lleis bàsiques (sobre el parlament, el cap d’estat, el govern, el poder judicial entre d’altres) aprovades entre els anys seixanta i noranta del segle passat.

Aquest conglomerat de lleis ha anat progressivament caracteritzant una dinàmica legislació especialment significada pel seu pragmatisme que ha suplert fins avui la manca d’un text constitucional unificat. En l’atípic cas d’Israel entre els diversos sistemes constitucionals coneguts hi concorre una altra singularitat: la subsistència parcial de sistemes normatius anteriors a la creació de l’estat i la rellevància de la llei religiosa, que sense convertir la jueva en una religió d’estat té reconeguda una influència determinant. La pluralitat de fonts del sistema legal israelià és el següent: 1) la legislació moderna aprovada després de la creació de l’estat, 2) les lleis otomanes, especialment el sistema del "Millet", que atorga a les comunitats, definides per la seva religió, (drusos, musulmans, circassians, jueus), una amplia autonomia, tant substantiva com processal, en matèria de drets personals com de família (casament, divorci, tutel.la dels fills….), 3) les normes legals subsistents del mandat britànic (1922-1948), 4) la llei jueva ancestral, especialment pel que fa a l’estatut personal i les relacions de família.

Completa el sistema constitucional una creativa jurisprudència del Tribunal Suprem que interpreta en termes expansius els drets i llibertats dels ciutadans, com ho demostra el reiterat emparament que atorga als diputats àrabs israelians que sovint fan declaracions justificant la lluita armada contra l’estat hebreu (inclòs des de la capital d’un estat tècnicament en guerra amb Israel com és Damasc). Argumentant la preeminença de la llibertat d’expressió i participació política va desestimar les peticions de la fiscalia per impedir la concurrència en les eleccions del 2002 a un candidat àrab (Azmi Bishara) acusat d’apologia del terrorisme al mateix temps que el Tribunal Constitucional espanyol convalidava la llei de partits que ha permés il.legalitzar Batasuna contravenint la jurisprudència del Tribunal Europeu de Drets Humans. El Tribunal Suprem intervé per jutjar la proporcionalitat de les mesures de seguretat i les accions militars de l’exèrcit d’Israel amb els valors democràtics del seu règim constitucional i les llibertats personals que procura sempre preservar, fins i tot en situacions de guerra. Per això resulta grotesc que un exmagistrat del Tribunal Suprem espanyol, Marín Pallín, publiqui al "Periódico" (30-1-07) un article titulat "selectes assassins" referint-se als magistrats del suprem israelià en relació a una sentència de 13 de desembre de l’any passat que restringia els supòsits d’operacions militars preventives de l’exèrcit israelià.

El febrer del 2006 el Comitè per la Constitució, la llei i la justícia de la "Knesset" (el parlament israelià) va presentar un esborrany de projecte constitucional que es objecte d’un debat obert i intens que es pot seguir al web www.cfisrael.org. Els principals punts de controvèrsia giren al voltant de qui és jueu, quin paper cal atorgar a la religió jueva i quins drets reconèixer a la minoria àrab. Un llibre recent d’Amnon Rubinstein i Alexander Yakobson ("Israel et les nations", editat per PUF) fa una aproximació detallada als termes en que es debaten aquestes d’aquestes qüestions al si de la societat israeliana i bàsicament refusen la teoria d’un estat israelià neutre susceptible de ser assumit com a propi tant per jueus com per palestins. Fonamentalment perquè ni uns ni altres tenen cap intenció de dissoldre la seva identitat en una abstracta nació de ciutadans. Aquests dos juristes creuen en la viabilitat de dos estats que, tornant a la resolució de les Nacions Unides que va donar peu a la creació de l’Estat d’Israel i un nonat estat palestí, garanteixi la igualtat de drets dels ciutadans que quedin en una situació de minoria en un i altre estat. La judeitat d’Israel no és incompatible amb la plena igualtat dels seus ciutadans que tenen garantida per sentencia del suprem israelià del 2001 els drets lingüístics, educacionals i culturals sigui quina sigui la seva identitat nacional.

El debat constitucional d’Israel mereix per la riquesa i complexitat de les qüestions que s’hi tracten un seguiment atent des de Catalunya i més si en aquest país aspirem algun dia a tenir un estat propi en el qual haurem de regular la convivència d’una comunitat amb diverses identitats.

Jaume Renyer Alimbau
(via fòrum Catalunya Israel)

5 comentaris:

Moré ha dit...

una bona caracterització... solament que les guerres a les que re es refereix no són d'expansió territorial, són de defensa.

Odalric ha dit...

"El període d’apogeu militar i d’expansió territorial d’Israel entre la guerra dels Sis dies (1967) i la del Yom Kippur (1973)..."

Et refereixes a aquesta frase? Crec que no és un judici si no una simple descripció física dels fets en un àmbit cronològic determinat. El fet acadèmic a ressaltar en aquest període és el que la frase indica, que ho diferencia d'altres períodes, tots ells tenent en comú la defensa d'Israel com a objectiu.

Totes les guerres d'Israel han sigut defensives i això crec que queda entès en l'article.

Nahmànides ha dit...

Molt ben trobat, l'article, company Odalric. De fet, ja l'havia llegit al fòrum Catalunya-Israel, i em sembla brillant. La llàstima és que d'aquests articles no en trobem més sovint a mitjans de comunicació més massius. Però ja se sap, que això de defensar a Israel sembla que fa lleig...

Odalric ha dit...

Nahmàmides, trístement a Catalunya, i com en menor mesura també a la resta d'Europa, hi ha un clixé del bonisme progre que es postula en el anti-americanisme i anti-israelisme (i l'Àgora d'ahir va ser un vergonyós exemple) que ho contamina tot.

prof ha dit...

holla
rendez vous sur jewisheritage
a bientot
marcel