Congo

Cinc famílies han hagut de viatjar al Congo per poder reunir-se amb els seus fills. Hi han hagut d'anar personalment perquè la Generalitat ha sigut incapaç de resoldre-ho i de fet, existia el perill d'un fracàs i una desgràcia familiar per a totes les famílies implicades.

El que m'ha indignat més però, és la resposta de la Generalitat a l'iniciativa dels valents pares: El Govern català pensa que el seu comportament pot perjudicar la resta de famílies que s'han quedat a Catalunya esperant la mediació de la Generalitat. Segons el Govern, només calia tenir una mica de paciència perquè es preveia que tots els casos podien haver estat resolts al juliol.

Perjudicar? Paciència? Potser el JULIOL?!

Cóm s'ha d'adreçar una administració així a uns pares? Que ells no tenen fills? Ningú, i molt menys l'estat, es podrà interposar mai entre la meva família i jo. Si a més es tracta de la meva filla, alerta no agafi l'escopeta.

Perquè volem un govern? si no ens serveix per defensar els nostres fills, perquè el volem?
Que els ciutadans hagin d'anar a solucionar uns tràmits burocràtics personalment al Congo (porten més de dos mesos i ja van haver de tornar l'agost de l'any passat cap a Catalunya sense la família complerta) perquè la Generalitat és incapaç de fer la seva tasca, vol dir només que els nostres impostos alimenten un monstre.

Som a un nivell que la mediocritat està mutant cap a l'immoralitat a una velocitat escandalosa.

Quina societat no protegeix els seus fills?

Quina administració retreu a uns pares que protegeixin els seus fills?

Quin poble permet això?

Descansi en Pau, Maestro Rostropovich

TV Res

Avui, un grup de ciutadans han impedit que s'executés una ordre judicial que obligava el tancament del repetidor de televisió d'Acció Cultural que transmetia la senyal de TV3 per Alacant.

El fet que un jutge hagi dictaminat aquesta resolució ve motivat per una serie de decisions que ho han permès i que passo a detallar:

1.- El Ministre d'Indústria del PSC-PSOE, José Montilla, confisca la llicència de la senyal analògica de televisió al País Valencià que era en possessió d'Acció Cultural.

2.- Acció Cultural com a resposta a aquest tancament no convoca a la ciutadania a impedir-ho.

3.- El Ministre d'Indústria del PSC-PSOE, José Montilla, dona la llicència de la senyal analògica de televisió al País Valencià a una nova empresa de TV anomenada "La Sexta".

4.- Acció Cultural com a resposta a aquest tancament no convoca a la ciutadania a impedir-ho.

5.- El Ministre d'Indústria del PSC-PSOE, José Montilla, convoca al seu despatx al ministeri a Madrid al president d'Acció Cultural l'Eliseu Climent i al president del grup d'ERC al Congrés dels Diputats el Joan Puigcercós. En aquesta reunió el Montilla i el Puigcercós prometen a l'Eliseu Climent que com a compensació pel tancament de TV3 en analògic al País Valencià els hi donaran una freqüència de TV en digital pel País Valencià.

6.- Acció Cultural accepta la "compensació" i no convoca a la ciutadania a impedir-ho.

7.- El Govern del PP al País Valencià observa que Acció Cultural ocupa una de les seves freqüències de TV digital i denuncia els fets a magistratura.

8.- Acció Cultural es sorprèn que una compensació oferta pel Ministeri d'Indústria no es pugui dur a terme perquè aquesta compensació no es propietat del Ministeri i sí del Govern de la Generalitat del País Valencià.

9.- Acció Cultural reclama una explicació a l'antic Ministre d'Indústria del PSC-PSOE, José Montilla, actual President de Catalunya del PSC-PSOE amb coalició amb ERC i IC-V. El Molt Honorable José Montilla diu que ell ara no és Ministre a Madrid i que aquest tema no l'afecta. El Honorable conseller de Governació d'ERC, el Joan Puigcercós no hi és.

10.- Acció Cultural reclama una reunió amb l'actual Ministre d'Indústria del PSC-PSOE, Joan Clos i aquest diu que aquest tema no el pot resoldre ell, doncs la llicència pertany a la Generalitat Valenciana. L'actual Ministre d'Indústria del PSC-PSOE, Joan Clos també expressa que la paraula donada per l'anterior Ministre d'Indústria i actual President de Catalunya així com la de l'anterior president del grup d'ERC al Congrés dels Diputats i actual Conseller de Governació a Catalunya, el Joan Puigcercós no l'obliga a complir amb cap mena de pacte que hi pogués haver amb Acció Cultural.

11.- Acció Cultural se sent estafada i així ho expressa públicament.

12.- La Generalitat de Catalunya expressa el seu desig per arribar a un acord amb la Generalitat del País Valencià que impedeixi el tancament digital de TV3 al País Valencià. El tancament analògic de TV3 al País Valencià no es restitueix ni es demana que es restitueixi.

13.- El Jutge d'Alacant dona curs al tancament del repetidor de TV3.

14.- Un grup de ciutadans impedeixen el compliment de l'ordre judicial.

15.- Proposo un homenatge als responsables dels fets per la seva bondat, amistat i eficiència demostrada.

Gernika (70 anys)

Volem canviar el món

Un profeta va arribar a una ciutat i començà a cridar a la plaça major que era necessari un canvi en la marxa del país. Una multitud considerable acudia a escoltar-lo. Exigia un canvi de costums.

A mesura que anaven passant els dies, cada vegada eren menys els curiosos que escoltaven el profeta i ni una sola persona semblava disposada a canviar de vida. Però el profeta no es desanimava i continuava cridant. Fins que es va quedar sol. Ell insistia a cridar, però ja ningú no l'escoltava.

A la fi, se li acostà un i li preguntà: "Per què continues cridant? No veus que ningú no està disposat a canviar?". "Continuo cridant -va dir el profeta- perquè, si arribés a callar, ells m'haurien canviat a mi"

La moralitat d'aquesta petita faula és simple i molt necessària: no s'ha de treballar perquè s'espera aconseguir-ne un fruit, sinó perquè és el nostre deure, perquè tenim fe en allò que fem. La utilitat, el fruit, no pot ser l'únic barem de les nostres accions. El sembrador no sempre veu el fruit.

Conten del vell sufí Bayacid que deia als seus deixebles: "Quan era jove, era revolucionari, i la meva oració consistia a dir a Déu: "Dóna'm forces per a canviar el món" Però, més tard, a mesura que em vaig anar fent adult, em vaig adonar que no havia canviat ni una sola ànima. Llavors la meva oració començà a ser: "Senyor, fes-me la gràcia de transformar els que estan en contacte amb mi, encara que només sigui la meva família". I ara que soc vell, començo a entendre com n'he estat d'estúpid. I la meva única oració és: "Senyor, fes-me la gràcia de canviar-me a mi mateix" Penso que, si hagués pregat sempre així, no hauria malgastat la meva vida".

Aquesta faula no necessita comentari. El nostre món està ple de reformadors que no han començat per reformar-se a si mateixos.

Com predicar l'amor si no s'estima?

Em temo que moltes de les nostres peticions de canvi del món són una coartada per a esquivar el fracàs en el canvi de nosaltres mateixos.

El dia que el nostre jardí millori, el món serà un xic més bonic.

25 d'Abril

Ni ells podien aspirar a més, ni Catalunya a menys

Iom Haatzmaut (Dia de la Declaració de l'Independència d'Israel)

Sant Jordi

Objectiu: La Tercera Espanya...?

Posicionament ideològic

Darrerament s'ha parlat força vers el posicionament ideològic dels partits polítics i la societat en general. Uns amb l'eix dreta-esquerra, altres amb l'eix lliberal-llibertari i correctament barrejat tots dos eixos.

Sembla ser que en l'actualitat impera l'ambigüitat i el no posicionar-se clarament per no espantar la posible "clientela" i crec que això és una de les causes de l'aument de l'abstenció, doncs la gent perceb que tots els partits polítics "venen" el mateix "producte" i fins i tot potser no saben quin producte els interessa comprar.

La Revista Perfiles proposa un test per saber si el que nosaltres pensem s'ajusta a l'estadística ideològica establerta.

Jo l'he fet un parell de cops i crec que s'ajusta força amb la realitat, doncs tot i que el resultat entre eixos ha variat una mica (perquè alguna pregunta l'he degut contestar diferent), el resultat definitiu no ha variat.


Resultat del test:

En la escala tradicional de izquierda a derecha, siendo 0 la extrema izquierda y 10 la extrema derecha, estimamos que tu posición es aproximadamente 5.55.

En la escala liberal libertaria, siendo 0 el máximo colectivismo y 10 el máximo individualismo, estimamos que tu posición es aproximadamente 8.27.

En general, estimamos que la etiqueta ideológica que mejor describe tu forma de ver la realidad política y económica es:

Liberalismo


Algú més s'atreveix a fer el test?

Israel, estat jueu i democràtic

D’Israel i el conflicte del Pròxim Orient se’n parla molt als mitjans de comunicació, sovint en termes de desqualificació envers l’estat jueu, i l’opinió pública catalana majoritàriament s’expressa a favor de la causa palestina sense entrar en gaires matisos: Israel és un estat ocupant d’un territori que no li pertany i que empra una violència desproporcionada, contravenint, a més reiteradament, nombroses resolucions de les Nacions Unides.

Vistes les coses des de Barcelona, i fent cas de la visió que en donen els mitjans que s’hi editen, sembla com si la continuïtat del conflicte depengués només de la voluntat dels israelians ja que si accedissin a retirar-se dels territoris ocupats, o si cal renunciant a tenir un estat propi, no hi hauria terrorisme. Les causes profundes del conflicte entre el món islàmic i les altres civilitzacions presents a la zona (cristians, kurds, jueus) són molt més complexes que les que admet aquesta visió reduccionista de la situació a l’Orient Mitjà. Però la simplificació a base de culpabilitzar sistemàticament Israel estalvia d’entrar en detalls sobre la naturalesa del sistema polític israelià del qual només ens arriben notícies esparses sobre el caràcter radicalment obert i proporcional del seu sistema electoral o de l’escrupolositat d’un poder judicial que no dubta a processar el cap de l’estat si se l’acusa del delicte d’assetjament sexual.

Aquesta actitud de desinterès cap a aspectes de la societat israeliana s’estén fins i tot a matèries, com la recuperació de la llengua, quan en un país com el nostre aquesta qüestió encara és una assignatura pendent i potser alguna cosa es podria treure de profit en observar la salut de l’hebreu modern. Aquest desconeixement conscient envers allò que és i representa Israel no solament és dona a nivell popular sinó que la ignorància preventiva és la norma no escrita entre els cercles universitaris on, llevat de comptades excepcions (Joan B. Culla, Maria Josep Estanyol), no hi ha en català llibres de temàtica cultural o històrica, i menys encara sobre el sistema jurídic i polític israelià actual. Per exemple, els constitucionalistes nostrats tenen ulls només pel Regne d’Espanya i alguns temes europeus, obviant olímpicament les nombroses singularitats de les lleis bàsiques d’Israel. El silenci que rodeja la realitat israeliana és la plasmació d’una actitud arbitraria que no té altra explicació que el prejudici ideològic envers l’estat jueu.

Aquest capteniment no sempre ha estat el mateix entre les avantguardes polítiques i culturals catalanes, així sota el franquisme i fins als anys setanta, eren relativament nombrosos els catalans que tenien curiositat per conèixer d’aprop l’experiència "kibbutzim" i també nacionalistes rellevants com Jordi Pujol o Jordi Carbonell manifestaven una sincera simpatia per la causa de l’estat hebreu. El període d’apogeu militar i d’expansió territorial d’Israel entre la guerra dels Sis dies (1967) i la del Yom Kippur (1973) canvia la percepció de l’esquerra europea que passa majoritàriament a identificar l’Estat d’Israel amb els interessos americans a la zona, bateja la causa àrab com a progressista i anticolonialista i desampara de tota comprensió la política israeliana de defensa. Aquest canvi de visió arriba també a terres catalanes on s’hi instal·la una judeofòbia encoberta sota arguments pretesament d’esquerres que arriba fins als nostres dies. Això explica que la creixent comunitat jueva a casa nostra, percebent un clima advers, es fa pràcticament invisible als ulls de la societat catalana.

Per contra entre el nacionalisme espanyol més reaccionari, (Libertad Digital i en general tota la "Brunete" mediatica), es dona en els darrers anys una efusió d’immoderada admiració envers l’estat d’Israel. No es que aquests sectors comparteixin els valors democràtics que l’inspiren, (del tot aliens a la tradició autoritària espanyola), sinó què confonen la contundència amb la que Israel defensa la seva llibertat amb la violència que els agradaria emprar contra els pobles dominats de l’Estat espanyol en nom de la seva "libertad" abstracta i irreal. Ironies de la història, els hereus del franquisme (filonazi, antisemita i amic de les corruptes monarquies àrabs) són avui els amics interessats d’Israel, mentre que els nacionalistes catalans (considerats com els jueus particulars d’Espanya pels falangistes) són avui majoritàriament els còmplices inconscients de la judeofobia.

La manera de corregir aquesta situació passa necessàriament per donar a conèixer quina és la naturalesa jurídica i política de l’estat d’Israel i la seva evolució des de la fundació l’any 1948 fins avui. I fer-ho pensant en la salut de la "res pública" catalana promovent entre la classe política i la intel·lectualitat autòctona, especialment els cercles universitaris, el sentit crític i nacionalment autocentrat a l’hora d’analitzar el context euromediterrani on s’inscriu el nostre país. Israel es defineix a si mateix en els seus textos jurídics fonamentals com a estat jueu i democràtic que es bassa en el pluralisme polític i la llibertat i igualtat dels seus ciutadans. És un estat però que no té una constitució codificada en un únic text, segueix de moment el model anglès de compilació, (d’addició successiva de lleis que van completant i derogant progressivament les anteriors), que també era el propi de Catalunya fins a 1714. El compromís de dotar-se d’una constitució moderna estava present des del moment mateix de la Declaració d’independència (que té valor constitucional i pauta interpretativa del conjunt de les lleis que s’han anat aprovant posteriorment), però les sempre difícils circumstàncies que han marcat la vida israeliana en els darrers seixanta anys ho han impedit fins avui. El conjunt normatiu es completa amb dues lleis de rellevància constitucional (la del retorn i la reguladora de l’organització sionista internacional) dictades a començaments dels anys cinquanta i fins a dotze lleis bàsiques (sobre el parlament, el cap d’estat, el govern, el poder judicial entre d’altres) aprovades entre els anys seixanta i noranta del segle passat.

Aquest conglomerat de lleis ha anat progressivament caracteritzant una dinàmica legislació especialment significada pel seu pragmatisme que ha suplert fins avui la manca d’un text constitucional unificat. En l’atípic cas d’Israel entre els diversos sistemes constitucionals coneguts hi concorre una altra singularitat: la subsistència parcial de sistemes normatius anteriors a la creació de l’estat i la rellevància de la llei religiosa, que sense convertir la jueva en una religió d’estat té reconeguda una influència determinant. La pluralitat de fonts del sistema legal israelià és el següent: 1) la legislació moderna aprovada després de la creació de l’estat, 2) les lleis otomanes, especialment el sistema del "Millet", que atorga a les comunitats, definides per la seva religió, (drusos, musulmans, circassians, jueus), una amplia autonomia, tant substantiva com processal, en matèria de drets personals com de família (casament, divorci, tutel.la dels fills….), 3) les normes legals subsistents del mandat britànic (1922-1948), 4) la llei jueva ancestral, especialment pel que fa a l’estatut personal i les relacions de família.

Completa el sistema constitucional una creativa jurisprudència del Tribunal Suprem que interpreta en termes expansius els drets i llibertats dels ciutadans, com ho demostra el reiterat emparament que atorga als diputats àrabs israelians que sovint fan declaracions justificant la lluita armada contra l’estat hebreu (inclòs des de la capital d’un estat tècnicament en guerra amb Israel com és Damasc). Argumentant la preeminença de la llibertat d’expressió i participació política va desestimar les peticions de la fiscalia per impedir la concurrència en les eleccions del 2002 a un candidat àrab (Azmi Bishara) acusat d’apologia del terrorisme al mateix temps que el Tribunal Constitucional espanyol convalidava la llei de partits que ha permés il.legalitzar Batasuna contravenint la jurisprudència del Tribunal Europeu de Drets Humans. El Tribunal Suprem intervé per jutjar la proporcionalitat de les mesures de seguretat i les accions militars de l’exèrcit d’Israel amb els valors democràtics del seu règim constitucional i les llibertats personals que procura sempre preservar, fins i tot en situacions de guerra. Per això resulta grotesc que un exmagistrat del Tribunal Suprem espanyol, Marín Pallín, publiqui al "Periódico" (30-1-07) un article titulat "selectes assassins" referint-se als magistrats del suprem israelià en relació a una sentència de 13 de desembre de l’any passat que restringia els supòsits d’operacions militars preventives de l’exèrcit israelià.

El febrer del 2006 el Comitè per la Constitució, la llei i la justícia de la "Knesset" (el parlament israelià) va presentar un esborrany de projecte constitucional que es objecte d’un debat obert i intens que es pot seguir al web www.cfisrael.org. Els principals punts de controvèrsia giren al voltant de qui és jueu, quin paper cal atorgar a la religió jueva i quins drets reconèixer a la minoria àrab. Un llibre recent d’Amnon Rubinstein i Alexander Yakobson ("Israel et les nations", editat per PUF) fa una aproximació detallada als termes en que es debaten aquestes d’aquestes qüestions al si de la societat israeliana i bàsicament refusen la teoria d’un estat israelià neutre susceptible de ser assumit com a propi tant per jueus com per palestins. Fonamentalment perquè ni uns ni altres tenen cap intenció de dissoldre la seva identitat en una abstracta nació de ciutadans. Aquests dos juristes creuen en la viabilitat de dos estats que, tornant a la resolució de les Nacions Unides que va donar peu a la creació de l’Estat d’Israel i un nonat estat palestí, garanteixi la igualtat de drets dels ciutadans que quedin en una situació de minoria en un i altre estat. La judeitat d’Israel no és incompatible amb la plena igualtat dels seus ciutadans que tenen garantida per sentencia del suprem israelià del 2001 els drets lingüístics, educacionals i culturals sigui quina sigui la seva identitat nacional.

El debat constitucional d’Israel mereix per la riquesa i complexitat de les qüestions que s’hi tracten un seguiment atent des de Catalunya i més si en aquest país aspirem algun dia a tenir un estat propi en el qual haurem de regular la convivència d’una comunitat amb diverses identitats.

Jaume Renyer Alimbau
(via fòrum Catalunya Israel)

Avui fa 76 anys...

Dues Espanyes...?

Absolutament imprescindible.

Alfons López Tena és vocal per CiU del Consell General del Poder Judicial (CGPJ). Resident a Madrid coneix les entranyes de l'estat des de dins i ara acaba de publicar el llibre 'Catalunya sota Espanya. L'opressió nacional en democràcia' (Dèria Editors)

Primo Levi, 20 anys d'absència. Eternament nostre...

«Imagineu ara un home a qui, juntament amb les persones estimades, se li arrabassi la casa, els costums, la roba, en fi, tot, literalment tot el que posseeix: serà un home buit, reduït al sofriment i a la necessitat, mancat de dignitat i de discerniment, ja que acostuma a passar-li, a qui ho ha perdut tot, que es perd a si mateix; fins al punt, doncs, que es podrà decidir amb tota tranquil·litat la seva vida o mort fora de qualsevol sentiment d'afinitat humana; en el cas més afortunat, basant-se en un pur judici d'utilitat. Es comprendrà aleshores el doble significat del terme "camp d'extermini", i estarà clar què volem expressar amb aquesta frase: jeure al fons.

Häftling: he après que jo sóc un Häftling. El meu nom és 174.517; ens han batejat, portarem mentre visquem la marca tatuada al braç esquerre. […]

Avui és diumenge feiner, Arbeitssonntag: es treballa fins a la una, després es torna al camp per a la dutxa, l'afaitat i la revista general de ronya i de polls, i a la fàbrica, misteriosament, tots hem sabut que la selecció serà avui.

La notícia ha arribat, com sempre, envoltada d'una aurèola de detalls contradictoris i confusos: aquest mateix matí hi ha hagut selecció a la infermeria; el percentatge ha estat del set per cent del total, del trenta, del cinquanta per cent dels malalts. A Birkenau la xemeneia del Crematori fa deu dies que fumeja. S'ha de fer lloc per a un enorme transport que ha d'arribar del gusto de Posen. Els joves diuen als joves que seran triats tots els vells. Els sans diuen als sans que seran triats tots els malalts. En quedaran exclosos els especialistes. En quedaran exclosos els jueus alemanys. En quedaran exclosos els Números Baixos. Et triaran a tu. M'exclouran a mi.

[...] Sembla que tot vagi com cada dia, la xemeneia de les cuines fumeja com de costum, ja comença el repartiment de la sopa. Però després s'ha sentit la campana, i aleshores s'ha entès que ara va de debò.
Perquè aquesta campana sona sempre a l'alba, i aleshores és el toc de diana, però quan sona a mitja jornada vol dir "Blocksperre", tancament al barracó, i això succeeix quan hi ha selecció, perquè ningú no se'n sostregui, i quan els seleccionats marxen cap a la cambra de gas, perquè ningú no els vegi marxar.»

Primo Levi. Si això és un home

Tele Madrid: "Ciudadanos de segunda"

Aquest documental s'ha pogut veure per Tele Madrid i és un compendi d'odi, ignorància, mentides, mitges veritats i incomprensió vers Catalunya.

S'acosten eleccions i surt molt barato atacar Catalunya. Espero que algú allà digui PROU.
Nosaltres ja estem farts...

Prou demostracions de l'Espanya de l'Odi.

ESPAÑA, ¿QUE TE PASA?

El dia de la Mona

Avui és un dia de festa. Tota la família celebrant amb la petita un dia ben dolç.
Tots sabem que el sucre i la nata són importants, tot i que la dolçor més intensa és la del somriure de la petitona en veure el seu pastiset.
Tots ens il·luminem amb el seu somriure i donem gràcies per ser-hi i sentir-ho.

És un dia de joia i amor.

És un dia de somriures que il·luminen.

No podem ser més feliços...

Creacionisme

Liberalisme versus Intervencionisme (II)

Ferreres