10.7.07

FACTOR X DELS JUEUS


Taula rodona:

FACTOR X DELS JUEUS

EL SECRET DE LA CREATIVITAT DEL POBLE JUEU

Dijous, 5 de juliol de 2007, 19.30 h

JOAN B. CULLA, professor d’Història Contemporània a la UAB
ARIEL EDERY, rabí de Bet Shalom
PILAR RAHOLA, periodista i escriptora
XAVIER TORRENS, professor de Ciència Política a la UB
VICENÇ VILLATORO, escriptor i periodista

Presenta: DAVID HODGSON, president de la Comunitat Jueva Bet Shalom de Catalunya

Lloc: Casa Àsia, Av. Diagonal, 373. Barcelona. Metro: Diagonal.

Crònica de la Pilar Rahola:

Tranquils, tots quiets. Que no s'espanti la Maruja Torres ni tota la cort de martells d'heretges israelianes que habiten per les cantonades del dogmatisme progre. Aquest article no va del Pròxim Orient, potser perquè l'estiu, malgrat les seves negres notícies, es resisteix a abandonar les bones intencions. A més, la persistent lògica perversa de la maldat terrorista cau pel seu propi pes, més enllà dels intents que alguns tenen de demonizar tot el que olora a occidental, i perdonar paternalment el que es cou a les muntanyes on cavalquen els nous Almanzor. En tot aquest dens i complex conflicte entre una ideologia nihilista totalitària, amb vocació imperial, i el codi ètic-polític de la modernitat, n'hi ha que són tan antioccidentals, que acaben sent antimoderns. I per modernitat entenc els valors històrics que han quallat en un model de societat lliure. Per dir-ho amb un símil de pròpia collita que em resulta simpàtic: n'hi ha que veuen un capellà catòlic i els surt una granissada, però veuen a un iman a les muntanyes del Líban, i tenen un orgasme. Imaginin-se la histèria si veuen un rabí...

Deia que l'article anava d'una altra cosa. Dijous passat, en aquest edifici màgic de Puig i Cadafalch que avui allotja la Casa Àsia, vam viure una estranya i feliç tard d'estiu. El professor de ciència política Xavier Torrens i Jaime Huberman, portaveu de la comunitat jueva Bet Shalom de Catalunya, ens van convidar a reflexionar sobre el "factor X dels jueus", potser inspirats per aquest estimulant programa musical que triomfa a Cuatro. Quin factor cultural, religiós, històric, fins i tot genètic podria explicar les sorprenents xifres que envolten els innombrables escriptors, pensadors, directors de cinema, músics, creadors de tot tipus que han sorgit del poble jueu? Que un grup humà que representa menys del 0,2% de la població mundial hagi donat a la humanitat més del 20% dels premis Nobel, entre ells alguns dels últims, és fora de tota estadística i, segurament, de tota lògica. Claus en la literatura mundial, amb algunes fites el segle XX que van marcar a foc a generacions senceres -amb Marcel Proust al capdavant-, també ha estat l'aportació jueva la que ha establert les bases del pensament modern. L'acudit el resumeix de forma magnífica: un dia, un jueu es va pujar a la muntanya i, en baixar, va assegurar: "Déu és la veritat, i la veritat és en la llei". Es deia Moisés. Segles després, un altre jueu va asseverar: "La veritat és Déu, i Déu és amor". Es deia Jesús. Després en va aparèixer un altre que, sense amor diví, va assegurar que la veritat eren els diners. Era un tal Karl Marx. Després va arribar Freud i va situar la veritat una mica més a baix de la butxaca, a la zona crucial de l'entrecuix. I, per acabar el cercle, va aparèixer el jueu Einstein i ho va escombrar tot: "La veritat és relativa". Res de la filosofia, la matemàtica, la física, la medicina, la literatura, la música, res rellevant en el terreny del pensament, la ciència i la creació no es pot explicar sense l'extraordinària aportació del poble jueu. I sempre van ser molt pocs. I sempre van ser perseguits com rates.

Factor X? Allà hi vam ser, en una sala repleta, amb gent per passadissos i terres improvisats com cadires, intentant donar resposta a un particular enigma. L'historiador Joan Culla va analitzar l'aportació política, Xavier Torrens es va atrevir amb la creativitat, Vicenç Villatoro amb la literatura, jo vaig apurar algunes idees sobre l'aportació al pensament, el rabí Ariel Edery va lluitar amb la superació en l'adversitat i, amb l'ajuda de Jaime Huberman, que ens va acollir en aquest espai de llibertat i cultura que és la gent de Bet Shalom, van sortir algunes idees presentables. Aquest és l'aperitiu d'una reflexió col·lectiva apassionant i, segurament, impossible. El factor no és genètic. Al poble jueu hi ha de tot, com en totes les apotecaries, des de cervells brillants a gent de limitada ambició mental, encara que el percentatge de genis és fora de tota corba estadística. El factor no és religiós, ja que sembla que els déus només il·luminen els camins quan un encén les espelmes. Tampoc no sembla un factor històric, encara que la pesada càrrega de la seva pesada història ha conformat un instint sobrenatural de superació. Xavier Torrens va parlar del valor de l'estudi, no en va els jueus van ser, durant segles, l'únic poble de la nostra cultura que estava alfabetitzat. Però també estudien els fonamentalistes del Pakistan, de manera que el factor diferencial no és estudiar, sinó el que s'estudia... Personalment, vaig situar la qüestió en la singular cultura llibertària i antidogmàtica d'un poble que fins i tot discuteix amb el seu propi Déu, poble del llibre, vinculat a la paraula i a la reflexió. Van ser ells que, fa milers d'anys, van escriure un codi de lleis que encara marca les pautes actuals de la convivència. I va ser el rabí Edery que va segellar la reflexió. Potser el factor X és la vida jueva, el conjunt de valors que marquen el seu complex entramat cultural, en els quals, la veneració per la vida, la superació individual i el compromís amb la cultura han estat el seu fet diferencial durant segles. Sens dubte, no és fútil l'esforç econòmic que Israel dedica a la investigació científica i mèdica -en un país que es veu obligat a dedicar el 60% dels seus recursos a defensa-, però això només explicaria el fenomen en les últimes dècades. Encara que quedi aquesta dada per contrarestar alguns odis: 50 anys de petroli i recursos il·limitats, desenes de països i milions de persones, no han donat un sol premi Nobel al món. 50 anys d'Israel, amb escassa població i recursos limitats, han donat més d'una desena.

Aquest article no pretén respondre a l'enigma, però em va semblar interessant plantejar-lo, inspirada per aquesta feliç tarda d'estiu. I no tant per animar a buscar respostes, com per recordar que quan parlem dels jueus, parlem de cultura, de pensament, de ciència. Cap poble no n'ha aportat tant sent tan petit. Tanmateix, lo majoritari no és l'agraïment. Lo majoritari és repetir, matxaconament, les maldats del prejudici i el menyspreu.

7 comentaris:

bacus ha dit...

dividir la població entre orient i occident és una altra forma de cohesió...

entre els que viuen a occident tots som iguals ??? blahhh....

cohesionar un sistema classista per molt de temps és impossible a no ser que la clase baixa sigui la mitja.

Tresinores ha dit...

Tot i que el tema no sigui “el conflicte” si que m'agradaria fer una apreciació: Potser per (manca) de formació no he tingut mai del tot clar el tema jueu i palestí i en certa manera em costa posicionar-me , però de ben segur que els catalans tenim molt a aprendre dels jueus sobre com es construeix un estat.

Odalric ha dit...

Bacus,
parlar de sistema classista és no entendre el sentit de l'existència del poble jueu.

Tresinores,
el llegat jueu és universal i decididament positiu. En aquest sentit no hi ha dubte possible.

En la qüestió de l'estat d'Israel, a casa nostra el progressisme habitual ens han venut sempre a Israel com el dolent de la pel·lícula, però si un s'espolsa tota la propaganda i la desinformació, pot observar una realitat molt diferent de la venuda.

En la comparativa amb Catalunya, per descomptat que hi tenim molt a admirar i estudiar.

rA ha dit...

Crec que s'equivoquen al descartar les explicacions genetiques (l'argument de "hi ha de tot" demostra poc coneixement de les lleis genetiques).

He llegit sobre els jueus Ashkenazi, que son els que concentren la majoria de genis, i comparteixen una gran quantitat de DNA. (Nicholas Wade sempre fa articles sobre aixo) De fet, tenen una bona colla de malalties especifiques, defectes genetics. Per que la "genialitat" no pot ser un d'aquests "defectes"?

Elies ha dit...

Brillant i interessantíssim article! Sí que m'hagués agradat poder assistir a aquesta xerrada!

Sortir d'aquest cercle de foc i prejudicis traçat sobre Israel per la progressia antioccidental de casa nostra és una magnífica oportunitat de reflexionar en llibertat i valorar un munt de coses que s'amaguen rere tots aquests prejudicis.

JO ha dit...

Odalric, ja saps que en general m'agrada no ser extremista en aquestes coses i no estic a favor ni en contra dels jueus en si mateixos. Per mi com altres pobles tenen coses bones i dolentes.

Tanmateix aquest article em sembla una de les coses mes terribles que he llegit en molt temps aqui. Torna a incidir en el factor genetic. Com a profesional de la biologia em continua semblant una simplificacio aberrant. Lo pitjor es que algu inclus ho dona per fet.

Els premis nobel em semblen una cosa absolutament irrellevant donat el poc temps que fa que es donen i que els criteris en molt casos son mes que dubtosos. Hi ha més d'un que ho hauria de ser fa temps pero per una cosa o altre no ho son. Llastimosament els novel de la pau no estan en els arguments.

En altres camps, com l'artistic hi ha altres pobles bastant mes destacats que els jueus i depen de l'epoca molt.

D'altre banda el titol de la ponencia no em sembla gaire humild. No es que sigui dolent això, pero es una observacio.

No se, en general no em sembla gaire interessant i una mica sesgat.

He estat un rato sense dir resque estava a San Antoni. Ja torno.

Salut,

JO

sUga-agus ha dit...

Aquesta modernitat occidental que tanta trempera us dona a alguns, no es altre cosa que la lley del mes fort del segle XIX.

En quant als estudis i l'excelencia, sempre he cregut que els jueus més notables sempre van ser els que s'alliberaben de l'opressor dogma gregari que solen rebre desde ben petits. Com amb el sefardita Spinoza, que va ser expulsat de la seva comunitat jueva.

També crec que els catalans, que sobint som comparats a la península amb els jueus (com quan diuen alló que 'de les pedres fem pans') tenim com a gran secret de l'exit la mediocritat inmensament conformista que domina al personal. De fet dubto que tinguem un número significatiu d'emprenedors... el que tenim es una legió de gent disposada a possar-se al servei del pocs emprenedors, a condició de guanyar prou diners com per comprar un cotxe bonic y pagar el lluger d'un apartament a Lloret durant les vacances.

El catalá mitja es un home profundament acomplexat, que viu la seva realitat laboral casi identicament a la seva etapa infantil al colegit. Amb els superiors en el rol de 'profes' i ells d'alumnes aplicats a la llei del mínim esforç. Ens salva -aixó si- el desmesurat sentit del ridicul, la por insuperable a ser renyats en public per no haver la feina, per aixó fem sempre lo justet, filant prim de no destacar ni per defecte ni per excès. (en el terme mig està la 'mediocritat')

A España en camvi, abunda l'enveja i per aixó hom vol ser lider en lloc de donar supor a qui realment te iniciativa o alguna cosa diferent a dir. En realitat a les societats modernes el que es necessita es mediocritat i conformisme a cabassos, i un mínim de gent amb iniciativa. Obviament no son pas tant emprenedors com pensen, i aixó fa que siguin majoritariament com 'el perro del hortelano'... sabotejant al que pot, i no fent res de bo.

Pel que fa als premis Nobel, començar dient que aquesta intitució fa décades que esta controlada estatutariament pels EUA. Concretament desde la guerra freda... per entendre-ho, nomès cal que imagineu el daltabaix que s'haguès produït si un comunista fou escollit Nobel d'economia.

A més, avui día la ciencia ja no te un borrall de romanticisme o inspiració -les ciències pures, almenys- i tot es resumeixen a la transpiració pel mijà expeditiu de aplicar la ciencia estadística i convinatoria. Per aixó la butxaca es el que determina els éxits al capdevall... i ningú por competir amb els presupostos militars del païssos amb economies de guerra, EUA o Israel entre d'altres. De fet, fins i tot la incompetent URSS tambè donava el 'do de pit' en aquest ambit durant la cursa armamentistica.

Com a més el coneixement no es pot patentar, a diferencia dels usos industrials, ni volem sacrificarnos amb uns serveis socials tercermundistes, els pobrets europeus apostem per desenvolupar investigacions transversals i interdisciplinars, en lloc de malbaratar recursos en investigacions punteres... per exemple relacionants avenço de robótica amb innovacions del camp de la química, genética, etc... Fa poc temps, a La Vanguardia, ho explicava el responsable europeu d'industria robótica aplicada a l'automoció, un alemany si no recordo malament. No dona gaire prestigi pero de diners sembla ser que en dona un munt... a més m'estimo més que els yankis i els israelis acaparin tots els premis Nobels, es evident que els necessiten molt per poder superar els seus atàvics complexos.

Es força evident que tampoc es tan necessari un desenvolupament tecnologic per millorar la situació del món a curt termini... de fet, si s'aprifitès be el coneixement que ja tenim aplicant criteris socials n´hi hauria prou. Pot ser amb l'excepció de l'energia per fussió atómica... si, el mateix projecte (ITER) que els EUA van provar de saboteixar en tot moment, i no van cedir fins que van haver d'acceptar que el projecte internacional tiraria en davant amb o sense ells.