23.9.10

Balleu, balleu, maleïts!


Quan el President Montilla ha considerat oportú, ha fet pública la data de les eleccions al Parlament de Catalunya.
Quins motius podia tenir el Molt Honorable per exercir el secretisme sobre un fet cabdal pel funcionament del país? Cap raó de país; pura raó partidista.

Sigui quan siguin les eleccions, sembla un fet irreversible considerar la experiència del Tripartit com la història d'un rotund fracàs.
Fins i tot podem trobar un ampli consens per considerar aquesta etapa com la de màxim retrocés moral des de la mort del dictador.
Jo ho considero com la Quinta Columna Històrica.

I si existeix aquest consens, per què s'enredereix la data electoral?
Suposo perquè quan es prescindeix de talla moral suficient, s'acaba imposant l'interès personal per sobre del col·lectiu.
Ja se sap, cobrar un mes de més sempre és benvingut pels panxes-contents si creuen que s'acosta la seva fi.

Fa temps que escoltem la famosa frase "en un país seriós això no s'hauria fet..."
Catalunya ha establert records mundials de com no ha de gestionar-se el bé públic i les coalicions de govern.
Però sempre hi ha una darrera oportunitat per eixamplar aquest peculiar currículum i per descomptat que els membres del Tripartit no l'han deixat escapar.

El PSC-PSOE, Esquerra i ICV-EUiA volen escurar el plat i gaudiran fins l'ultim minut del plaer que els suposa gaudir de xòfer, VISA i reverències varies.
A més, com que no tenen cap actiu polític per defensar en campanya electoral, resten a l'espera d'una situació màgica que signifiqui un entrebanc de CiU i per això prefereixen deixar passar el temps a veure si tenen sort.
Aquesta actitud evidència una falta total i absoluta de confiança en la seva feina(?) feta(!) i pronostico una campanya electoral sobre dos eixos:
Descartada la defensa de la seva suposada obra de govern dels darrer 7 anys (sí senyors, han estat set anys sencers), la campanya girarà alhora sobre
A) CiU és el maligne.
B) El dret a decidir, versió independència per demà mateix.

El punt A) serà especialment exercit pels nois del Montilla (el "fitxatge" del ministro Corbacho és tot un símbol en aquest sentit) i els eco-pijo-comunistes, tot i que ningú farà cas d'aquesta tàctica de perdedors. Quan un no pot presumir d'un mateix, posar el dit a l'ull d'altri te un recorregut molt curt.

El punt B) serà abastament exercit pels nois d'Esquerra (antiga -recorde-m'ho- ERC).
Pel que sembla, l'assoliment de la independència del país és un fet fàcil i possible a curt termini. Només cal una consulta i/o la declaració unilateral del Parlament de Catalunya i llestos. Flors, violes, mel i violins.
Com que això és tan fàcil (però curiosament no ho ha estat els darrers set anys), Esquerra vol sobreviure a l'engany perpetrat presentant-se com a garantia d'aquest procés.
Sense cap mena de complexe ni vergonya, els mateixos que no han mogut un dit aquests 7 anys per aconseguir un mil·límetre més de sobirania, ara es volen erigir en garantia de la nostra plenitud com a poble.

Deixant de banda aquesta evidenciada credibilitat zero, fem una valoració tècnica del procés.

Un cop els 68 diputats elegits declaressin la independència unilateral, què passaria?
Què faran els altres 67 diputats? Què diran?
Quin país important del món (i per tant els seus satèl·lits polítics) ens reconeixerà?
Ens aquests darrers set anys, quina feina s'ha fet en aquest terreny?
¿Els EEUU ens seran propicis quan Catalunya resta com el territori europeu més anti-americà (gràcies a la magistral visió de país dels nostre prògres locals)?
Rússia? Espanya s'ha garantit el seu vot gràcies a la seva posició sobre Kosovo.
França, Itàlia? Dubto molt que moguin un dit per qui pot reclamar territoris que ara són sota la seva jurisdicció.
Alemanya? Seria un aliat natural... però hem establert les complicitats adequades per a que ells assumeixin el risc de trencar amb Espanya a favor nostre?
Anglaterra...? Seria l'aliat perfecte. Hem fet res per concretar aquesta situació històrica de passat en una de futur?

Aquests 7 anys no hem mogut un dit per internacionalitzar la nostra causa (obrir casals o "ambaixades" amb el germanet de torn com a gestor no serveix de res, a banda clar de menjar cada dia com un rei).

Si no ens reconeix ningú com a país independent, què farà la UE? Doncs tractarà aquest fet com a un simple problema institucional intern d'Espanya. Similar al que de tant en tant afecta a Bèlgica.

Espanya, sense necessitat de gaire esforç, declararà incompetent el Parlament de Catalunya i recuperarà les competències que li semblin oportunes.
Com que te els nostres diners, podrà seguir proveint de serveis als catalans sense que aquests siguin gestionats pel parlament català.
Un exercit de funcionaris desembarcarà a les nostre terres per garantir la normalitat als ciutadans i reclamaran als funcionaris catalans lleialtat a la Constitució Espanyola si volen seguir pagant la hipoteca a final de més.
Quanta gent estarà disposada a perdre la feina per una situació mal planificada d'uns polítics mediocres...?

Espanya no necessitarà més que anunciar unes noves eleccions per escombrar del parlament uns diputats que han actuat sense la planificació que un esdeveniment tan important requereix.

En aquests set anys, si algú volia la independència per demà mateix, hauria d'haver fet una tasca internacional molt concreta i determinada.
Per descomptat, no hauria d'haver signat mai lleis com la de Dependència que tenien un finançament estatal i per tant, aprofundien en la dependència dels ciutadans catalans en els serveis espanyols.

Amb aquest escenari, qualsevol que ha tingut responsabilitat de govern tripartit no pot prometre per demà el que no va planificar ahir.

Descartant a Esquerra per incompetent i hipòcrita, ens queden CiU i les noves propostes electorals del Carretero i el Laporta.

Aquests dos últims ens proposen la declaració unilateral sense consulta prèvia.
Les dificultats de l'endemà segueixen sent les mateixes que he esmentat abans però a diferència d'Esquerra, aquests actors polítics gaudeixen d'una certa credibilitat i per tant, mereixen un anàlisi diferent de la seva intencionalitat.
Malauradament, la seva proposta segueix incorrent en els defectes abans esmentats i poden produir, sense que ells ho vulguin, la paradoxa que un cert volum de vot cap a les seves formacions faciliti la reedició del Tripartit.
Seria espectacular que un vot clarament independentista signifiqués la continuïtat del Montilla (i per tant del PSOE) al capdavant de la Generalitat.

I què ens diu CiU aquest cop?
La coalició nacionalista ha tingut de sempre tendència a la suavització del seu perfil estructural sobiranista en benefici del que consideraven la majoria social catalana, menys sobiranista que les bases convergents.
La seva tasca al capdavant del govern va fer que ningú dubtés del patriotisme del president Pujol tot i que ell mai es declarés obertament independentista.
Els dirigents de la federació han tingut una certa tendència a fugir de les paraules compromeses en aquest sentit perquè eren conscients de la dificultat que significava avançar cap a la construcció nacional.
Calia refer una estructura de país, una escala que pugés i permetés a la següent generació pujar al següent nivell nacional.
La immersió lingüística, els mossos d'esquadra, TV3... són esglaons d'aquesta escala i calia fer-se com es va fer, amb consens de la majoria social catalana.
El darrer esglaó és l'administració dels nostres diners.
CiU ens ha promès el Concert Econòmic i el Dret a Decidir.
Aquesta aposta de l'Artur Mas te el valor d'aquell que només promet el que pot oferir, o sigui que te un valor estructural creïble i formal.
Com que no depèn només de la seva voluntat, caldrà veure cóm pensa arribar fins aquest punt.
Personalment, crec que aquells que han fet que l'escala sigui prou ferma i elevada com per assolir el següent nivell, mereixen l'oportunitat de fer-nos arribar al final.

Diuen que el Concert és més difícil que la independència... realment algú s'ho creu això?
Només s'ho pot creure aquell que no tingui en compte els factors que he esmentat abans (i que només són una porció petita dels factors que s'haurien de tenir en compte).

Considerar fàcil la independència és en certa mesura un insult a la memòria dels nostres avantpassats.

Siguem realistes, la independència no és un camí fàcil i qui diu el contrari em recorda aquell que creia fàcil guanyar un premi només ballant.
Per ballar s'ha de suar, estar en forma i haver entrenat. Sobretot quan el premi li donen a qui resta últim dempeus front altres adversaris que també estan disposats a ballar fins el darrer alè.

A Catalunya cal un canvi i jo em crec més qui em promet suor i llàgrimes que qui m'ofereix sabates màgiques de ball...


*Article publicat a ABSOLUT MAS

1 comentari:

Albert B. i R. ha dit...

La declaració unitaleral és l'única via per a arribar a la independència. I Esquerra no proposa això, creu en un impossible referèndum amb prèvia autorització de l'estat espanyol. Que què passaria després de la declaració? Doncs que es conformaria un govern català que portaria el trànsit cap a la nova situació. I sembla evident que per les experiències passades que sí gaudiríem del reconeixment internacional. Evidentment que no és un camí de flors i violes. Però tampoc ho hem de presentar com un mur impossible de saltar, perquè no ho és.