24.11.07

L'avi


Avui he recordat el meu avi.

Era pagès i la guerra civil el va fer pertànyer a la quinta del biberó.
No acostumava a parlar-ne gaire d'aquells moments i jo no tenia l'edat suficient per preguntar-li.
Li va quedar una ferida de guerra que el va marcar la resta de la seva vida. Tot i així, això no va ser mai motiu de queixa.
El meu avi no es queixava mai.
Sempre tenia un somriure i els seus nets l'estimàvem incondicionalment.

Una cosa sí em va explicar i feia referència a la seva vida d'home jove treballador de la terra.
M'explicava cóm pactava amb el tractant la venda de la seva collita.
Només donant la mà era suficient.
Aquest contracte basat en la confiança era comú en aquella època, tot i que no és el detall que més m'interessava.
Quan el meu avi pactava un preu per la collita, això era inamovible. Si la collita no era bona, el tractant pagava el preu establert. A canvi, si la collita era molt bona, el meu avi no rebia cap complement al preu establert.
Es pactava un preu per unes fanegas determinades i si la meteorologia o els elements la reduïen o ampliaven, res no canviava.

Bé sí, una cosa sí canviava i és el que més m'agradava del meu avi: el seu estat d'ànim.
El meu avi s'entristia molt si la collita no arribava a les quantitats esperades. En canvi, era l'home més feliç del món si tenia una collita esplèndida.
Cobrava el mateix, però això no era el que més l'importava.

Era feliç quan el tractant obtenia un bon benefici.

Suposo que m'ha vingut a la ment això perquè avui en dia aquesta mena de situacions no les veig.
De fet, hom es queixa per tot i ningú vol fer rés per un mateix.

L'Estat mainadera està aniquilant l'esperit dels individus i ens converteix en dependents... i per tant esclaus.

Tirar endavant un projecte personal requereix il·lusió, sacrifici i determinació; i és igual que sigui un projecte empresarial o familiar: has de ser com l'avi somrient als nets.

11 comentaris:

joliu ha dit...

Molt il·lustrativa l'anècdota de l'avi.
Avui tot es compra i es ven al millor postot. Fins i tot els vots vol comprar la Chacón a base d'"ajudes".

Elies ha dit...

Bonic post, Odalric. M'agraden aquest tipus de posts, crec que és bo, cal, que reivindiquem aquesta "ànima catalana". En Dessmond també explica en l'últim post una altra història molt interessant. Potser sí que, a més de trencar-nos la closca amb coses de gran política, és el moment de reivindicar el caràcter que ens ha permès ser alguna cosa sense tenir res.

espiadimonis ha dit...

No crec que fos el benefici del tractant el què el fes feliç, sinó el fet que la "feina" (amb els imponderables inherents a la pagesia, com ara la meteorologia), li sortís bé. Era el que avui dia anomenaríem "ètica professional" o, com diuen els altres comentaris, el caràcter català. En certs aspectes, el teu avi era més lliure que no pas nosaltres, perquè com que no li donaven subvencions, era lliure de plantar el què volgués en la proporció que volgués, i ell pactava el preu que li convenia amb qui li donava la gana, sense que l'estat hi intervingués per res. Quina enveja, el teu avi.

Diari Mínim ha dit...

No sóc dels que creu que qualsevol temps passat fou millor però sí que estic convençut que estem perdent moltes coses pel camí; quan els avis, o fins i tot els pares, expliquen com es feien les coses abans (els meus avis van ser pagesos i mon pare encara ho és) un no pot sinó sentir admiració per la humanitat franca i la dignitat amb que es tractava la gent i amb què es feien i es resolien els negocis. Com han canviat les coses. Sí, hem perdut coses pel camí...tot i que suposo que també n’hem guanyat.

Joana ha dit...

A mi em sembla que es va perdent la il-lusió.
La gent té de tot i no és feliç.
Ja m'explicaràs a que ve tantes depressions i angoixes. Els ansiolítics es venen com l'aigua.
Alguna cosa ( o més d'una )falla.
Bona setmana Oldaric!

Moré ha dit...

Fer les coes bé i sentir-se'n satisfet, això és el que compta.

joliu ha dit...

Heu llegit això: Els 80Km/h fracassen a Holanda

I aquí encara ens faran passar pel tub a partir del 1 de Gener.

Montserrat ha dit...

Bonica història... aquestes coses ara és molt dificil de trobar, no impossible, però molt i molt dificil

Guillem Casas ha dit...

Brillant, Odalric. Ara dones la mà i te la retorcen. Dec cansar al dir-ho: tot plegat és fastigós.

Raül Alcón ha dit...

Bravo amic.

Marc Arza ha dit...

Fa dos dies que vai acabar de llegir les Memòries d'en Pujol. El punt culminant del llibre, cap ala final, és quan en Pujol explica que davant la marea de l'esquerra mes il.luminada, va guanyar les eleccions de l'any '80 contra tot pronòstic gràcies als valors de la gent.

A la desesperada, revoltat contra el progressisme més arnat, en Pujol va publicar un article a La Vanguardia que es deia "Sant Pancraç: Doneu-nos salut i feina". Un article sobre el valor del treball, el sacrifici i l'autonomia personal. Un article que lligava amb els valors del país i que va marcar el punt d'inflexió que li va donar la victòria.

Valors, principis, idees... aquí hi ha la clau del debat polític. És en la prepolítica que es guanya la política a mitjà i llarg termini. És aquí on hem de fer camí. Jo no vull que els valors del teu avi, que són els del meu, que són els meus, es perdin. Sobretot perquè si es perden sé del cert que anirem abocats al fracàs col.lectiu més absolut.

Fins aviat,
Marc Arza
www.catalunyafastforward.blogspot.com