L'altre dia, amb la decepció que arrossego de fa un temps pel baix nivell d'auto exigència de la nostra societat, vaig mirar-me la meva filla i vaig saber que no podia renunciar a seguir intentant de fer un mon millor per a ella.
I què som si no això, els responsables no del nostre present si no del futur dels nostres fills.
Tots volem el millor per la nostra família (amics, poble, país, continent, planeta...) i a les hores, pq la discussió política travessa la frontera de la moralitat? No és important el sol fet que tots volem el millor? Així doncs, pq encara parlem de "bons" i "dolents"?
Pq no situem el focus en el cóm? Potser pq la classe política del país està instal·lada en la demagògia i el populisme per un exercici de simple acaparació de poder...? O això és així pq la societat, la gent, hem renunciat a ser tot l'exigent que caldria? No és això una traïció als nostres fills?
Aquesta és la més gran responsabilitat que tenim i jo veig una dimissió generalitzada dels nostre deures cívics.
Els nostres polítics poden mentir-nos i no som capaços més que de la resignació i/o la justificació. Vivim encara en l'esclavisme cap a unes sigles polítiques i no veiem que això els hi dona barra lliure per fer i desfer...
Les societats veritablement lliures analitzen les accions dels seus governants amb la severitat adequada, penalitzant allò i aquells que no fan el que un pensa que és correcte i premiant aquells que sí actuen en conseqüència d'allò que creiem positiu.
No és tracta de ser inflexibles o no acceptar les equivocacions, si no de no tolerar l'engany i la manipulació. És possible això a Catalunya?
Vull pensar que sí...
5 comentaris:
Benvingut a la blocosfera,
A banda de dedicar-nos a nosaltres, la família i els amics, bé haurem de trobar uns minuts per a dediar als altres, oi?
El teu post m'ha fet recordar una magnífica frase de la sèrie "The West Wing", traduïda aquí com a "El Ala Oeste". Diu així:
"Never doubt that a group of committed citizens can change the world. You know why? Because nothing else ever has"
Ens anem llegint,
Marc
www.catalunyafastforward.blogspot.com
Mòltes gràcies per la benvinguda i enhorabona per ser la primera persona en compartir una estona en aquest lloc :)
Parles d'una de les meves sèries favorites i és un exemple clar que a mi m'agrada fer servir quan parlo de la societat americana i el seu sistema polític. Ja se que parlem d'una ficció però crec que apunta be els detalls i matisos que trenquen molts estereotips habituals d'aquell país.
Quan parlo de família, és una forma també de parlar dels altres. Aquests minuts per a dedicar als altres és allò que crec que la societat civil ha de fer sense esperar l'acció dirigida de l'Estat.
Som els individus els que tenim la màxima responsabilitat per fer d'aquest mon un lloc millor per tots.
Quan em pregunto "Cap a on anem?" em pregunto si la societat ha delegat aquesta responsabilitat en els polítics sense prendre més partit o si també és conscient del repte i tot i que potser equivocadament també actua amb sentit cap un lloc concret.
Darrerament no estic massa segur i no és pq em pugui agradar més un govern o un altre, si no pq noto un run-run de fons que anuncia cansament i desinterès.
Ens ho podem permetre?
Gràcies pel teu comentari al meu bloc. Ja ens anirem llegint. I sobre això que escrius al teu post, tens tota la raó.. hem arribat a un punt que sembla que tot ens està bé i que no cal mobilitzar-se. I això no és bo, perquè tot i que hi ha coses que sí que han millorat n'hi ha moltes altres per les quals cal seguir queixant-se.
Ves amb compte, que al final et tornarás un antisistema... benvingut a les files de la incredulitat y el desencant.
Cada dia som mes, i aixó a la llarga es bó, excepte si ens creiem que el fí justifica els mitjans... i es torni a repetir la història.
Ah, i benvingut també a aquests espais!
:-)
Sempre endavant, no ho dubtis mai, això.
Benvingut!
Publica un comentari a l'entrada