Islero

Avui fa 60 anys de la mort de Manolete. I no m'enganyo, amb aquest escrit no faré amics...

Sóc un amant dels animals. No he suportat mai veure patir-ne cap i no tinc cap problema a dir que prefereixo els meus gossos a moltes persones.
S'entén doncs si dic que no m'agrada veure sofrir els braus.

Dit això, crec que les curses de braus són fascinants.
Que un home només proveït d'un drap i una espasa s'enfronti a un animal salvatge de 500 quilos a peu pla, és una situació totalment màgica.
El brau és un animal que lluita per la seva vida, lluny de la mort burocràtica de la resta d'animals de consum.

La seva és una vida d'honorabilitat i llibertat i la seva ànima resta intacta fins el final. Res a veure a la vida indigna, patètica i totalitària de les gallines, vaques i demés bèsties sacrificades de forma industrial.

La llibertat de la lluita per la pròpia vida sempre serà millor que la misèria de qui neix, viu i mor esclau.

Islero és el nom del brau que va matar Manolete i restarà per sempre en la nostra memòria. Quina gallina podria ser inscrita en l'Història? Cap porc? Un xai potser...? La majoria de les persones per descomptat que no...

En general, els catalans volen la prohibició de la cursa de braus i sembla ser que per protegir els propis braus.
Paradoxalment, el resultat d'això podria suposar la fi d'aquest animal ja que la continuïtat de la seva espècie seria econòmicament inviable.
El suposat estalvi del seu patiment serviria per guanyar la seva desaparició o pitjor encara, una vida de gàbies i descàrregues elèctriques a la templa.
Jo tinc clar que això no em sembla un bon canvi.

En un país dominat per buròcrates, "progressistes" de caviar i xòfer i demés fauna socialitzadora és ben normal que es vulgui aniquilar un ànima lliure i salvatge per donar pas a un nou mesell que obeeixi ordres i visqui una vida al dictat del Poder.

Suposo que tot plegat és normal que quadri...

Comença la Lliga

Ahir va debutar el Barça.

No sé si és una qüestió de casualitat, moda o voler estar a l'alçada de les actuals circumstàncies històriques però ahir vaig patir una gran decepció.
No vam ser capaços de fer-li un gol a un equip que segurament baixarà a segona l'any que ve i que a més va jugar amb 10 a la segona part.

Jo estava molt il·lusionat per veure els nous fitxatges i la promesa d'una nova cultura de l'esforç dins l'equip. Els errors de la temporada passada semblaven localitzats i a punt per ser exiliats i resulta que tot plegat semblava un déjà vu del mal son patit l'any passat.

Espero que en Rijkaard endreci l'equip. Jo encara confio en ell i encara som a temps.
Segurament, si el proper partit ho fem bé, el partit d'ahir haurà estat una simple anècdota.

Catalunya no es pot permetre més mediocritat...

(si us plau: caràcter, orgull i determinació!)

Manuel Pizarro

Avui fa un mes de la descomunal apagada que va patir Barcelona.

Un cable va caure i va provocar que entenguéssim de cop quin és el nostre nivell real com a país.
Això va ser força dolorós, ja que la veritat normalment és molt dura i més quan ens treu una bena dels ulls. La percepció que teníem del nostre nivell de desenvolupament va ser brutalment qüestionada per un simple cable.
Aquesta mena de cops són normalment molt dolorosos i difícils de pair...

Però el pitjor encara havia d’arribar.

Mesos dient que Endesa era enemiga de Catalunya (el senyor Ridao dixit), que castigava els catalans (el senyor Iceta dixit) i que a més finançava el PP (el senyor Zaragoza dixit) i quan es presenta una “oportunitat” per desossar-lo viu perquè hi ha hagut un “incident” que ha deixat a les fosques mitja capital, doncs resulta que ens escagarrinem i enviem uns diputadets a fer el paperina en la seva compareixença al Parlament de Catalunya.

Si fins a les hores només érem conscients del nivell real del país, ara ho érem del nivell real dels nostres dirigents polítics. El xoc va ser de fibrilament d’UCI.

I es que amics, el senyor Pizarro ens ha donat una lliçó als catalans. Ha pogut dir VENI, VIDI, VICI i sortir amb dues orelles i “rabo”, tot alhora.
La seva exhibició va ser tan contundent, brutal i crua que va semblar un gegant jugant amb un teddy bear.
Escolanets seria la definició hiper generosa que podríem fer dels nostres polítics allà autoemboscats. Va ser humiliant.

El senyor Pizarro és tot el que no som els catalans. Ell representa les nostres mancances. Allò que fórem i ja no. Allò que el vent se’n dugué. L’huracà que arrasa Haití. El mirall trencat...

A un mes de l’apagada, ningú sap a casa nostra qui és el responsable ni què passarà amb els futurs cables que vulguin caure. Els ciutadans estem totalment desinformats.
Ha passat un mes i els nostres dirigents institucionals fan cara de no saber què fer (apart d’anar-se’n de vacances, clar). Just el contrari del senyor Pizarro.

Tinc clar que per Nadal em demano un Pizarro per Catalunya... si és que Catalunya encara existeix.

Purgatori

조선일 (Alejandro Cao)

Com molt bé tots ja sabreu, el règim de Corea del Nord és un exemple de país tancat, hostil, totalitari, sectari i governat per una elit política que fa servir l’ideologia socialista per justificar la pervivència d’aquest grandiós gulag i la supervivència dels privilegis de la casta dirigent.

No hi ha gaire discussió en titllar aquest país de mal exemple.

Doncs bé, segurament algú ens ho podria discutir, fent bona la frase que he esmentat vàries vegades que “Catalunya és el país occidental més proper a Corea del Nord”.
Només hi ha un estranger dins el govern d’aquest país... sabeu d’on és?

Doncs sí, és català. Concretament de Reus.

I no puc dir que m’estranyi gens...

Groucho Marx, 30 anys rient...

Sempre en el record, Julius...



"El meu fill és només mig jueu; el podem remullar com a mínim fins als genolls?" (Resposta a a un vigilant de piscina quan li van dir que estava prohibit el bany als jueus)

"Aquests són els meus principis, si a vostè no li agraden, en tinc d'altres"

"Disculpin que els digui cavallers, però és que encara no els conec gaire bé"

"Tot el que sóc li ho dec al meu besavi, el vell Cyrus Tecumseh Flywheel. Si encara visqués, el món sencer parlaria d'ell... Que per què? Doncs perquè si estigués viu tindria 140 anys"

"La política és l'art de buscar problemes, trobar-los, fer un diagnòstic fals i aplicar després els remeis equivocats"

"Des del moment en què he agafat el seu llibre m'he caigut a terra rodant de riure. Algun dia espero llegir-lo"

"Penso, estic sol, doncs sóc llest com jo sol"

"Citeu-me dient que m'heu citat malament"

Foscor (versió ànima)

Aquests dies som testimonis de l'incompetència dels socialistes i els seus aliats per solucionar els problemes dels ciutadans.

Uns sous milionaris propis de gestors de multinacionals no son prou motivació per intentar gestionar amb seny les competències administratives que influeixen en les nostres vides.
La mediocritat s'ha fet evident i l'intervencionisme propi de l'esquerra no ha servit per millorar la nostra qualitat de vida, tot i que la seva està molt i molt millorada.

Però ja hem parlat de quina capacitat te l'esquerra per solucionar els problemes (cap). Ara toca tractar un aspecte encara molt més important. De fet, crec que és la qüestió més important i determinant per tots nosaltres.

Fa uns dies el govern del PSOE va demanar el segrest de la revista El Jueves.
Com molt bé tots ja sabeu, el fiscal general Cándido Conde-Pumpido va actuar en contra de la llibertat d'una forma totalitària, pròpia de qui es creu moralment superior.
Aquesta acció ens demostra quina és l'ànima autèntica de l'esquerra. Una acció intervencionista, contraria a la llibertat i suposadament alliçonadora. El Poder es manifesta omnipresent com un Gran Germà que tot ho veu i controla (i per tant, castiga) i que pontifica què és correcte i què és incorrecte.
El seu patró moral és únic i s'ha d'imposar.

Ningú dubta que aquest patró moral és el "correcte" perquè emana de la font "bona".
Si aquesta mateixa acció hagués emanat del Jesús Cardenal, el terrabastall que s'hagués produït hauria estat històric.
Les protestes ciutadanes haurien estat constants i brutals i per descomptat el gremi afectat hauria fet fins i tot vaga. El PP hauria estat titllat de feixista (un cop més) i de retruc hauria rebut CiU.

Què ha passat ara? Doncs que les protestes han estat discretes per no dir nul·les i per descomptat que el col·legi de periodistes no ha dit ni mu. És lo bo que te dir-se d'esquerres.

Però observareu amb mi que això és molt perillós.
Aquesta patent de cors per actuar totalitariament només perquè l'etiqueta "esquerra" funciona com un somnífer (o millor dit un afrodisíac) a casa nostra ens fa presoners d'una elit política que pot decidir el nostre futur sense cap mena de fre.

Ha quedat evidenciat (al menys per a mi) que l'incompetència no restarà vots a l'esquerra però crec que l'afer d'El Jueves i el seu missatge totalitari de segrest tampoc els hi significarà un pèrdua significant de vots.
Mil excuses hi haurà per justificar aquest comportament. L'autocrítica serà impossible.
De fet, ja gairebé ningú ho recorda. No ha estat un escàndol.

L'ànima totalitària està disculpada. Que hi torni quan vulgui...

El Rei, 30 anys de record...

Esperança...

Nafarroa bai, Catalunya ez

Finalment s'ha concretat allò que alguns ja sabíem.
El PSOE considera Navarra i els navarresos un país i uns ciutadans de primera, i no ha barrat el pas al govern al clar guanyador de les darreres eleccions forals.

Aquesta mateixa decisió demostra un menyspreu evident cap a Catalunya i els catalans, els quals considera un país i uns ciutadans de segona i per tant, es pot potinejar tot el que calgui per designar el seu govern perquè a les colònies ja és això el que es fa.

La comparació és tan patèticament evident que fa mal.
Però de fet, hi ha un vector en aquesta decisió que potser la fa encara més dolorosa: El PSOE no ha volgut aliar-se amb Nafarroa Bai a Navarra però sí amb ERC a Catalunya.
Sembla ser que aliar-se amb un partit independentista pot perjudicar al senyor Zapatero (quin estratega tan generós, oi?) i per tant no ha volgut tractar amb un partit exigent en el camp de l'autogovern. Per descomptat que això suposa una humiliació a ERC doncs apareix com el que realment és, un partit sucursalista, fàcil, sumís i franquícia del PSOE.

Tot plegat una nova lliçó de ZP pels catalans...

Xirinacs

Ha mort en Xirinacs.

Sé que no faré un comentari agradós per la majoria, però no entenc que hom estigui ara consternat per aquest fet.

El Xirinacs va ser un lluitador per les llibertats, amb una estratègia que recordava la de Gandhi. Pacífica i posant l'altre galta. Estava en contra de la violència.

És per això últim que crec que al seu darrer cicle vital va caure en una incoherència greu que va tacar el seu llegat.

Declarar-se "amic d'ETA" no és propi dels qui pregonen la no-violència i per descomptat que suïcidar-se és un acte de violència cap a un mateix incompatible amb el pacifisme.

Aquest acte de "martiri" no és exemplar i tinc la sensació que volem construir un màrtir per poder-lo exhibir i netejar les nostres consciències.
Com sempre, l'exemple el fa un altre. Un dels "nostres", però que (per descomptat) no sóc jo.

Em sap molt de greu el que li ha passat, però no sento que hagi estat un acte exemplar. Hi veig més aviat una feblesa, una equivocació... cert patetisme.
Ningú li feia cas i potser això el va trasbalsar.

Aquesta riuada de lloances les trobo un punt cíniques, oportunistes... poc sinceres. En vida va ser menyspreat i no entenc que en mort sigui tan apreciat.
Bé, si que ho entenc i precisament per això no m'agrada. Els meus sentiments són clars.

I em sap greu...

Ser d'esquerra o no ser-ho

L'eurodiputat Daniel Cohn-Bendit és una de les figures emblemàtiques de l'esquerra radical europea. En un llibre va explicar la seva experiència personal com a educador en un jardí d'infància. Ho tradueixo amb extrema cura: "M'havia passat diverses vegades que certs vailets obrien la meva bragueta i començaven a fer-me pessigolles. Jo reaccionava de manera diferent segons les circumstàncies, però el seu desig em plantejava un problema. Jo els demanava: «Per què no jugueu plegats, perquè m'heu escollit a mi, i no pas els altres vailets?» Però si insistien, jo els acariciava, tanmateix".

Aquestes velles manifestacions no li han impedit dur a terme una important vida política. No es pot saber què li hauria passat si no fos d'esquerres.

Diumenge, un modest pagès de prop de Cahors, al sud-oest de França, Claude Largorce, va tenir menys sort. Casat i pare de quatre nens, havia decidit, d'amagat de la seva pròpia família, plantar blat transgènic, tot i respectant les limitacions legals franceses. Això no va impedir que fos objecte d'una denúncia pública pels vils seguidors de José Bové, òbviament ultraesquerrans. Li van dedicar pintades, van repartit octavilles acusant-lo de tot i van anunciar que arrencarien el seu blat, plantat, repeteixo, ben legalment.

El pagès, de 46 anys, no va poder resistir la pressió i es va penjar, deixant als seus una de les octavilles infamants. El trist fet m'ha recordat milers de morts comparables, inherents a la genocida Revolució Cultural de Mao.

Tenim la cara i la creu. Si et declares d'esquerra radical, el vent et ve de popa. Si la pertorbes, hi pots deixar la pell i segur que l'honorabilitat. Si aquest maleït substrat social, més fort a Catalunya que a França, no es liquida, fet que no interessa ni al cattocomunismo (o pujolisme) català, tot serà possible.

Alfons Quintà

Malson

Atenció! Atenció! Atenció!

Per si no fos suficient l'actual caos que patim a Catalunya, aquests dies som a les mans de la nova monarquia catalana d'okupes amb xòfer.
L'Imma Mayol és l'actual alcaldessa accidental de Barcelona i el Joan Saura és l'actual president accidental de Catalunya.

Per descomptat, "accidental" s'ha d'interpretar de forma totalment literal.

Qui no tingui la sort de ser fora del país en aquests moments, els recomano que prenguin les mesures de seguretat necessàries per poder sobreviure el tràngol. Sort!

S.O.S

ZP: "Em sento orgullós del moment que viu Catalunya"

Avui en Zapatero fa 47 anys.

Com podem apreciar, manté un alt sentit de l'humor (no tant per la qualitat dels acudits si no per la sonora claca que sempre li oferim a Catalunya)

Va, seguim aplaudint-lo...

Foscor (versió materia)

Aquests dies hem patit (de fet, encara patim) una demostració de manifesta decadència.
La capital de Catalunya ha estat sotmesa a una exhibició d'incompetència pròpia de països no industrialitzats.
Un "incident" ha provocat una apagada elèctrica que ha perjudicat i perjudica les persones i les empreses en una magnitud encara no calculable.

No cal dir que la resposta de les administracions no ha estat a l'alçada de les circumstàncies.
Això és possible perquè vivim en un país que no és exigent amb els seus dirigents polítics. De fet, a Barcelona l'administració es composa de la següent forma:

Ajuntament, socialista.
Consell Comarcal, socialista.
Diputació, socialista.
Delegació del govern, socialista.
Generalitat, socialista.
Emperador de la metròpoli, socialista.

Cal sumar també els milers d'ens locals gestionats per delegació socialista...

Curiosament, els nostres representants polítics han corregut a salvar al president de Red Elèctrica Espanyola de tota responsabilitat en "l'incident", perquè clar, va ser nomenat per un altre socialista anomenat José Montilla, que per si algú s'ha oblidat és l'actual president de la Generalitat.
Sentir l'antic alcalde de Barcelona i actual ministre d'Indústria, el senyor Clos, defensar que l'inversió en la xarxa elèctrica a Catalunya ha estat la correcta, no és més que la constatació que la nomenklatura mai es demana responsabilitats a si mateixa.

Els socialistes no critiquen la seva pròpia gestió i punt. Total, els seguirem votant...

Tot plegat ens acosta clarament a la perfecte descripció de societat imbècil.

La gestió administrativa en mans socialistes significa la no defensa de l'interès públic.
A Catalunya ho estem patint constantment no només en el subministrament elèctric, també en la xarxa de rodalies, l'aeroport, els peatges, la sanitat o la seguretat.
De fet, aquesta combinació de frivolitat i incompetència dona com a resultat una Catalunya que retrocedeix en tots els àmbits, sobretot en el moral. La gent ja ni es molesta en anar a votar...

Aquest escenari confirma Catalunya com el país occidental més proper a Corea del Nord. Això sí, anem tots a aplaudir demà l'arribada del ZP a la colònia...