Odalric

El nou PSC

2011-12-18T22:54:00.000+01:00

"We the People" o cóm hauríem de celebrar les constitucions...

2011-12-07T09:23:00.000+01:00

Les conseqüències de les retallades

2011-12-02T17:33:00.000+01:00

Dona, 63 anys.
Operada dels malucs i amb dolor crònic tractat amb calci i calmants.
Entra a la farmàcia habitual i demana la seva medicació. Entrega la seva recepta de tractament continuat (recepta que serveix per un període de temps llarg) i la seva targeta sanitària.
Un cop feta la comprovació, el farmacèutic li diu que la seva recepta ha estat bloquejada pel seu metge de capçalera.
La dona no ho comprèn i s'adreça al seu CAP per rebre una explicació.
A informació li diuen que la seva recepta ha estat bloquejada pel seu metge de capçalera i que només ell la pot desbloquejar.
La dona de 63 anys explica que ningú l'ha avisat amb temps i que necessita la seva medicació. El mal als malucs comença a fer-se insuportable.
La persona que l'atén a informació li diu que ha de demanar hora amb el metge i li reserva una cita 15 dies més tard.
La dona protesta i diu que això és impossible. El seu dolor no pot esperar 15 dies.
La persona d'informació la mira amb cara de circumstàncies.
La dona de 63 anys munta un inici d'escàndol i demana fer una queixa formal.
Apareix l'inspector del CAP.
La dona explica el seu cas i exigeix una resolució IMMEDIATA.
L'inspector comenta que molts metges prenen aquesta decisió de bloquejar les receptes perquè volen crear malestar en els usuaris i fer pressió al govern pel tema de les retallades.
La dona diu que ella també és funcionaria i que també està putejada per les retallades. Li han rebaixat el sou!
L'inspector explica que l'únic que pot desbloquejar una recepta és el mateix metge o el metge director del CAP.
La dona diu que d'allà no s'en va fins que li solucionin el seu problema.
Apareix el director i desbloqueja la recepta.

Catalunya, 2 de desembre de 2011
En una ciutat al costat de Barcelona
En horari laboral...

VISCA LA LLIBERTAT! VISCA EL CAPITALISME!!

2011-11-11T09:44:00.000+01:00

(AVÍS: abstenir-se de mirar el vídeo comunistes, islamistes, buenistes amics dels comunistes i els islamistes, i occidentals carregats d'auto-odi)

Coherència de les esquerres...

2011-11-04T09:30:00.000+01:00

125 anys enlluernant el món! Per molt anys Lady Liberty!

2011-10-28T23:21:00.000+02:00

Israel vol la Pau. Esperem que els palestins finalment també...

2011-09-25T13:16:00.000+02:00

El mite del 12 de setembre

2011-09-15T10:42:00.000+02:00

El catalanisme, com tota tendència política gaudeix de la capacitat d'acceptar algunes summa veritatis inqüestionades per tothom. Aquestes premises ampliament compartides molt sovint més que reflectir la realitat o una anàlisi de la realitat són producte d'un moment històric, de necessitats polítiques i també, perquè no dir-ho, personals. Cada any, després de la Diada Nacional hem de sentir en boca d'algú alló de que el realment important va ser "tornar a la feina el dia 12".

Els catalans celebrem derrotes, és l'únic que tenim

I aquí comencem a comptar des de l'Onze de setembre fins a Muret, passant pel 39... Però, l'expansió mediterrània es va fer de derrota en derrota fins a Neopàtria? Veien derrota rere derrota les armes catalanes, amb estendards catalans, contenint les diferents onades invasores? Els fets d'armes victoriosos no compten en el nostre imaginari col·lectiu i el que es pitjor, no tenen prestigi. Certament els catalans, com molta altra gent, hem quedat històricament marcats per una derrota forta com la de la guerra de succcessió. La guerra al cap i a la fi canvia fronteres, destrueix estats i imposa senyors i en certa manera l'important és el resultat, però qué passa amb l'honor i la glòria acumulats tant a la victòria com en la derrota? Els hem llançat a les escombraries? Pitjor, ens escarnim i ridiculitzem nosaltres mateixos en una mostra evident de decadència.

El 12, millor que l'11

Així el catalanisme contemporani va arribar a l'extrem de considerar l'11 de setembre un error històric, que ens podriem haver estalviat, ja que va ser una sonada derrota. En canvi l'actitud treballadora, les botigues i tallers oberts de Barcelona l'endemà dels combats i l'assalt a la ciutat serien la nostra millor actitud. És més, seria el que sabem fer millor. D'aquí que aplicant la nostra moral calvinista i amputant la nostra història de la part més essencial -la militar- no ens sabem interpretar nosaltres mateixos i s'arriba a mitificar el dia 12 en contraposició al 11, com volent dir "nois dediquem-nos al que sabem fer millor: pencar".

Que va passar el dia 11?

Quan els borbònics assalten Barcelona l'Onze de Setembre no ho fan per acabar negociant la capitulació, ho fan per resoldre el setge per la força i escarnir una ciutat que es resisteix més del compte. Des de temps immemorials als setges es mantenia la opció de negociar una rendició de la plaça, fins un determinat moment. L'assetjador volent estalviar-se els costos de l'assalt i el temps perdut davant de les muralles hi guanya amb una rendició ràpida, però també l'assetjat que si no disposa de força suficient i preveu la derrota s'estalvia les pèrdues. Un exèrcit que es desplega per l'assalt i perd mesos o anys per rendir una plaça no acostuma a negociar res amb els defensors si veu la victòria assegurada. Després, per castigar la voluntat de resistència, premiar la tropa i apropiar-se de béns, saquejarà la ciutat. El saqueig -com el de Lleida el 1707- no tenia només una funció repressiva i econòmica sinó també dissuassòria.

L'assalt a les muralles de Barcelona, des d'un punt de vista militar, probablement estava guanyat abans de començar. La resistència dels defensors de la ciutat és però, acarnissada. Fins al punt que perdudes les muralles i els baluards es contraataca. Es contraataca i s'atura l'atacant. Les baixes són molt altes, tant per atacants com per defensors el combat dins una ciutat amb armes del s.XVIII implica arribar sovint al contacte, al cos a cos, on es fa servir tot el que es pot. Dins d'una ciutat la formació, l'ordre, la disciplina de foc i les qualitats dels soldats professionals compten menys que a camp obert. I en una ciutat que no espera quarter aixó és especialment cert. Els combats tenen un punt de salvatge, amb unitats pràcticament exterminades -van quedar notaris a Barcelona?-, posicions que canvien de mans vàries vegades i decidint-se el resultat dels combats en moltes ocasions a punta de baioneta, cop de culata, ganivet...

La dimensió èpica

No és per tant la del dia 11 una simple derrota en un assalt després d'un setge. És una batalla singular que si la llegeixes fil per randa t'eriça els péls del clatell. Significa alguna cosa la paraula heroi? Doncs aquella jornada se'n van fer unes quantes d'heroïcitats. Cinc mil defensors van frenar trenta-cinc mil atacants. L'esgotament de la jornada i les baixes provocades van fer acceptable per a Berwick una capitulació en comptes d'una rendició. En tot plegat hi ha una dimensió èpica notable, i aixó és el que més crida l'atenció. La imatge del quadre d'Antoni Estruch, amb Casanova ferit a peus de la bandera de Sta. Eulàlia no ens parla de l'ètica del treball o del pactisme sinó d'una mélee a punta de baioneta.

Tot aixó no és negligible i té un valor. Un valor que l'incipient catalanisme del s.XIX reconeixia, però que durant el franquisme i la transició va quedar esbieixat fins ara. En certa manera l'Onze de Setembre és el contrari de la Transició. On està la càrrega èpica de la Transició?

Què va passar el dia 12?

Berwick explica a les seves memòries amb estupor com els catalans, indiferents, van tornar a les fargues i tallers. Però el fet és que el 13, abans d'entrar les forces d'ocupació, formaren totes fora muralles i se'ls ordenà que mantinguessin la disciplina, "prohibint tota injúria als catalans". Si el dia 12 quedaven fargues i tallers per anar-hi a treballar, va ser perquè es va evitar la crema, saqueig i matança a Barcelona, factors que així enumera el mariscal Villarroel quan exposa que cal parlamentar la tarda del 11. I si es va evitar el màxim desastre va ser perquè una defensa a ultrança, agressiva, va causar l'enemic un cost considerable, i, a més, amenaçava amb elevar-lo en cas de no resoldre's.

De manera que la mitificació del 12 i l'oblit dels fets d'armes té un parell de problemes. En primer lloc, sense aquests fets d'armes la ciutat hagués estat sotmesa a una ferotge destrucció i la imatge del bon català pencant s'esvaeix perquè no hi ha ni taller ni eines ni català. En segon lloc, probablement, el bon català que el 12 picava ferro a la farga, havia sobreviscut a uns quants combats i passat a ganivet algun francés o castellà, motiu pel qual devia tenir un càrrec de consciència important atesa la seva naturalesa pactista, pacífica i noviolenta.

Tot plegat avui

Avui quan conmemorem la Diada passem de puntetes per la realitat del que va suposar la batalla. És lògic. Com explicar que la capital de Catalunya decideix resistir, engegar a dida l'assetjador quan ja sembla tot perdut, combatre i, finalment, contraatacar? En el context de la Transició i l'autonomisme tot plegat resulta incòmode perquè ens revela del que podem ser capaços. Encara que acabi malament, perquè perdem, la història de l'Onze de Setembre ens ensenya el valor de la resistència, que ens estalvia el saqueig, i ens mostra militars catalans professionals i eficaços, coses que no encaixen bé.

Avui, un cop trencada la Transició -segons paraules del meu President, Artur Mas- caldria extreure lliçons de la Història de l'Onze de Setembre sense exageracions romàntiques ni ombres interessades. Aprendre dels errors sense menystenir la utilitat de plantar cara i batre's, l'autèntica lliçó que ens lleguen els ancestres.

I, encara que tot hagués estat del tot inútil, com digué el general De Gaulle "la gloire ne se marchande pas".

David Bajona, Analista del CEEC

El perquè de tot plegat...

2011-08-27T16:27:00.000+02:00

Catalunya - Israel

2011-07-14T10:36:00.000+02:00

La Vanguardia s'ha fet ressò del Sopar Anual que ha celebrat l'Associació Catalana d'Amics d'Israel.
Des d'aquest humil blog, ens sumem a l'alegria per la normalització de les relacions entre les dues nacions.

FELICITATS!! MAZAL TOV!!

#indignats

2011-06-29T15:14:00.001+02:00

Ante los acontecimientos que están teniendo lugar por todo el territorio nacional, llevados a cabo por el autodenominado y heterogéneo “Movimiento 15 M”, Falange Española de las JONS desea manifestar:

1.- Que vemos con simpatía dicho movimiento y que asumimos la mayor parte de las reivindicaciones de este sector de la juventud española, por ser intrínsecamente justas, y por ser las claves del desarrollo futuro de España.

2.- Que tanto Falange Española de las JONS como otras organizaciones, sindicatos libres y partidos políticos minoritarios llevamos lustros solicitando las mismas medidas y otras similares, sin tener ningún tipo de atención por parte de los medios de comunicación. Así, los falangistas defendemos y pedimos una Democracia real sin la ley d´Hont, con una circunscripción única para toda España, con listas abiertas, una democracia directa y participativa de los españoles sin la nefasta intermediación de la casta partitocrática, una vivienda digna para todos los ciudadanos, un trabajo estable y la propiedad para los trabajadores de los medios de producción, la nacionalización de la Banca, mayores coberturas sociales, una educación pública y de calidad, y sobre todo el derecho de expresión, que solamente se respeta para unos pocos.

3.- Que saludamos, pues compartimos a grandes rasgos en nuestras propias ideas nacional-sindicalistas, el mensaje transversal y apartidista al menos inicial de dicho movimiento, en el que los españoles se están expresando directamente y sin intermediarios. Y que condenamos los torpes y miopes intentos de manipulación del mismo, tanto en contra como a favor, realizados tanto desde la izquierda como desde la derecha.

4.- Que deseamos y esperamos que dicho movimiento, aparentemente contrario a la dictadura de los mercados capitalistas apátridas y a instituciones liberales internacionales como el FMI, el BM o la UE, sea cada vez más un movimiento de tipo nacional y ciudadano, solidario a la vez con otros movimientos similares que están teniendo lugar en otras naciones de Europa y África. Los falangistas entendemos que sólo uniendo libertad, soberanía nacional y justicia social, sólo uniéndonos de verdad todos los españoles por encima de diferencias regionales, podrá ser una verdadera Revolución Española, sólo así podrá ser un movimiento neto, fecundo y próspero que nos una a todos los españoles, para el futuro de todos nosotros, por encima de siglas, intereses especulativos o políticos, por encima de los manipuladores de siempre, poniendo por delante y ante todo a las personas.

5.- Asimismo, Falange Española de las JONS considera inapropiada la resolución de la Junta Electoral Central que prohíbe la presencia de este movimiento en las calles en la jornada de reflexión. Entendemos que el horizonte de las reivindicaciones sociales que se están reclamando superan la estrechez de miras de una pobre jornada electoral, caracterizada por el cansino y mediocre mensaje de izquierdas y derechas sin distinción.

6.- Que contra lo que se ha dicho en prensa, no sólo se trata sólo de un movimiento juvenil: existen familias con sus miembros en el paro, pensionistas, jubilados, inmigrantes, desempleados, autónomos… que llevan años padeciendo las injusticias de nuestro “maravilloso” Estado del Bienestar.

7.- Finalmente, Falange Española de las JONS desea trasladar a los manifestantes, entre los que se encuentran, a título personal, numerosos afiliados y simpatizantes de FE de las JONS, que cuentan con nuestro apoyo, y que, en caso de que en algún momento dispongamos de los mecanismos de cambio necesarios, no quepa la menor duda de que pondremos en práctica las medidas necesarias encaminadas a garantizar la libertad, la justicia social y una democracia real, directa y sin intermediarios.

------

Algú sorprès...?

La caiguda de l'Antic Règim

2011-05-24T12:03:00.001+02:00

Després de 32 anys, la ciutat de Barcelona i la Diputació deixaran d'estar controlades per l'aparell socialista.

Totes les inèrcies, despotismes, nepotismes, clientelismes, xantatges, despilfarros (malbarataments és massa suau), arrogàncies... tots aquests tics propis d'estructures organitzatives on el temps desmesurat fon responsabilitats administratives i càrrecs orgànics de partit, tots aquests tics s'han acabat pel partit Socialista (i adlàters).

La veritat és que no sé cóm CiU podrà descalcificar les estructures d'aquests dos monstres burocràtics, però és urgent que així ho faci.
La gent no vol veure inanició en aquesta tasca, vital pel present i futur del país. Cal fer neteja i cal que sigui visible. Si no, CiU pot acabar prenent mal si el poble visualitza una certa actitud corporativista.

Les urnes han parlat i ho han fet clarament: El poble vol CANVI i això només és possible si es prenen mesures clares i evidents a ulls de tothom.

En aquest context, el partit socialista i Esquerra només tenen una sortida de futur: La refundació.
Cares noves i polítiques independents. Els uns independents de Madrid, els altres independents dels socialistes.
L'electorat ha castigat la submissió suïcida del PSC front un PSOE insensible a Catalunya; i l'electorat ha castigat la submissió suïcida d'ERC front un PSC submís al PSOE.
Cal dir que si bé la submissió del PSC front el PSOE no ha sorprès mai ningú i de fet, ha tingut moments d'èxit electoral, la submissió d'Esquerra front el PSC és un dels moviments tàctics polítics més inqualificables que es puguin pensar.
Només la sortida de la vida política dels actuals dirigents d'ambdós partits i l'entrada de cares noves (completament noves) podria fer creïble una renovació que servís de fonament per a la construcció d'un nou edifici polític prou atractiu com per sobreviure els nous temps.

D'Iniciativa no cal parlar perquè respon a un perfil socio-polític més proper a la secta religiosa que al d'una organització política, però reconec que són els que han estat més coherents en la seva defensa de la fórmula del Tripartit. "Hem governat a la Generalitat i governem a les diputacions, consells comarcals i ajuntaments sota la fórmula del Tripartit i defensem seguint fen-t'ho" Aquest missatge coherent era l'únic creïble i ells han estat els únics en fer-lo. Si a això els hi sumem populisme i demagògia, és normal que segueixin obtenint uns resultats minoritaris i propis gairebé del extraparlamentarisme però que com a crossa socialista els permet formar el seu propi ecosistema vital.
L'únic problema que tenen és que com més influència tenen, pitjor resultat global aconsegueix la fórmula tripartita i per tant, menys poder polític final sobre el terreny. Per tant, com més gran és IC-V, menys governs Tripartits.
Que s'ho facin mirar tots tres...

Ara cal doncs, visualització per part de tothom d'allò que pertoqui...

Decadència...

2011-05-11T14:40:00.002+02:00

ISRAEL, SEIXANTA–TRES ANYS D'ÈXIT

2011-05-09T23:03:00.001+02:00

El 14 de Maig del 1948, poques hores abans que finalitzés el mandat britànic i amb sis exèrcits àrabs a les portes de Palestina, en un breu acte celebrat al Museu d'Art de Tel Aviv, David Ben Gurion va llegir la declaració d'independència del naixent estat d'Israel. Avui, segons el calendari jueu, s'acompleixen seixanta-tres anys d'aquella fita.

Podem considerar el naixement del modern estat d'Israel com la culminació del projecte sionista, de la romàntica idea d'un estat jueu a la Terra d'Israel, anomenada Palestina pels romans a partir del segle II de l'E.C., defensada per Herzl i els seus seguidors des de les darreres dècades del segle XIX. De fet, ja abans de la Primera Guerra Mundial (1914-1918) els membres del “Ishuv”, la comunitat jueva palestina, havien revitalitzat l'hebreu per a la vida moderna; havien creat els primers “kibbutzim” i “moshavim” amb una agricultura racional, moderna i mecanitzada, havien fundat importants institucions acadèmiques com l'Institut Technon de Haifa o la “Gimnàstica Herzilia” en ciutats com Jaffa o Jerusalem; havien traçat a les dunes del desert els carrers de Tel Aviv, la primera ciutat jueva del món contemporani; havien creat un embrió d'exèrcit, els “Hashomer” o guardians, per a protegir els “kibbutzim” dels assaltants i de les agressions dels seus veïns àrabs palestins; i havien fundat la “Histadrut” i els primers sindicats obrers de l'Orient Mitjà. Després, durant les dècades dels vint i els trenta, vindrien la Universitat Hebrea de Jerusalem, l'arribada a Tel Aviv de la Companyia de Teatre “Habimà”, el naixement de partits polítics moderns d'un important ventall ideològic i de mitjans de comunicació moderns com els emblemàtics diaris “Ha'aretz” i “Palestinian Post” (el futur “Jerusalem Post”), un primer gran creixement urbanístic de Tel Aviv o la substitució dels “Hashomer” per uns cossos militars molt més professionalitzats, la “Haganah”.

L'existència d'aquest embrió d'estat unit a les vicissituds de la Primera Guerra Mundial van ser claus perquè el projecte sionista adquirís legitimitat en la política internacional gràcies a la Declaració Balfour de 1917 i a l'establiment d'un mandat britànic a Palestina, avalat per la Societat de Nacions a la Conferència de San Remo a l'Abril del 1920, que teòricament havia d'aplicar les seves clàusules.

Però els Britànics, que durant la guerra també havien arribat a acords amb l'incipient nacionalisme àrab i amb els seus aliats francesos, desitjosos de protegir els seus interessos estratègics i energètics a la regió i de mantindre bones relacions amb els àrabs, van dur a terme una política ambivalent respecte a la Declaració Balfour i per a acomplir els seus acords amb els àrabs van crear els regnes d'Irak i de Transjordània, on van instal.lar en el poder a dos dels fills del seu antic aliat, el xerif Hussein de la Meca. El naixement del regne de Transjordània l’ any 1921 va significar, a més, la mutilació de les dues terceres parts del territori de la Palestina del mandat, on es va prohibir l'emigració jueva i es va excloure de la “llar nacional” proposada per la Declaració Balfour. Posteriorment, a partir de finals dels anys vint, al veure que era impossible una entesa entre els nacionalistes àrabs i els sionistes, i a l'escalf de revoltes àrabs violentes com les de 1929 o 1936-39, els britànics van adoptar una postura pro àrab, van limitar progressivament l'arribada d'emigrants jueus i van acabar per revocar la Declaració Balfour pocs mesos abans de l'inici de la II Guerra Mundial amb Llibre Blanc de Mc'Donald. Després del conflicte i de conèixer l'horror de la “Shoah”, amb l'assassinat de més de dues terceres parts de la població jueva europea a mans dels nazis, els dirigents sionistes es van aixecar contra la dominació britànica en una guerra anti-colonial i d'alliberament nacional que va fer el mandat inviable i va forçar els britànics a portar la qüestió Palestina a les Nacions Unides. La negativa del lideratge palestí i dels països àrabs veïns a acceptar la partició i l'existència d'un petit estat jueu en aquell territori va ser la causa d'una duríssima guerra d'independència i de la gairebé miraculosa supervivència del novell estat israelià. Per tant, cal dir clarament que Israel ni és una creació del imperialisme Occidental ni una compensació per l'Holocaust com en moltes ocasions s'acostuma a dir. Israel és en realitat el resultat de l'esforç del poble jueu que va ser capaç d'aixecar un país modern i democràtic molt abans de que assolís la seva independència a la terra que havia estat el seu bressol cultural, religiós i nacional.

Certament, en aquests darrers seixanta-tres anys, Israel ha aconseguit mantenir una societat plural, moderna, critica i democràtica, a més d'importants èxits en àmbits molt diversos com la cultura, la ciència o el desenvolupament tecnològic, malgrat la campanya de setge i enderrocament promoguda pels països àrabs veïns i altres potències regionals del món islàmic des del mateix moment de la seva independència. A les amenaces de ser esborrada literalment del mapa, primer pels exèrcits dels països àrabs veïns, després pel terrorisme de les organitzacions vinculades o no a l'OLP i en els darrers anys per l'amenaça d'un Iran nuclear i els seus peons regionals, com la Síria Baazista, el Hamas o el Hizbul·lah libanès, cal sumar-hi tot tipus de temptatives de boicots econòmics, acadèmics, diplomàtics o culturals justificats en l'aberrant equiparació de Sionisme amb racisme o amb l'equiparació d'Israel amb règims abjectes com la Sud-àfrica de l'Apartheid o fins i tot l'Alemanya nazi.

Tanmateix, per tots aquests èxits assolits en circumstàncies molt difícils i per no haver renunciat als valors de la modernitat i de la democràcia, els israelians poden estar orgullosos de les fites assolides pel seu jove país i poden brindar amb un sonor “L'Khaim” per a celebrar aquest aniversari. Mazal tov, Israel!

Jaume Bertrán
(Entre dos tierras)

Article publicat a ACAI.cat

Germans Badia, 1936-2011

2011-04-26T15:41:00.000+02:00

QUI SOM?

2011-04-20T01:10:00.000+02:00

Per la pau, contra el boicot a Israel

2011-03-31T23:34:00.000+02:00

Els sotasignats, ciutadans bascos, catalans i gallecs, que defensem el dret d'autodeterminació dels nostres respectius pobles, volem, mitjançant aquest escrit, mostrar la nostra oposició a la campanya que, sota el nom BDS (Boicot, Desinversió i Sancions), promou accions de tot tipus contra productes, actes o professionals de procedència israeliana en àmbits econòmics, acadèmics culturals o esportius.

Considerem que aquesta campanya, que pretén ser un instrument de pressió sobre el govern israelià perquè canviï la seva política respecte als territoris palestins, no afavoreix de cap manera aquesta finalitat, ans al contrari, creiem que és utilitzada per cometre actes discriminatoris contra ciutadans israelians que revifen l'odi contra els jueus en general.

Creiem que la creació d'un Estat palestí viable (previst en la resolució de les Nacions Unides de 1947 dividint la Palestina britànica en dos estats un de jueu i un altre d'àrab) pot ser la solució al conflicte si comporta el reconeixement d'Israel per part dels estats àrabs; però per això considerem que el diàleg i la negociació són els instruments que hem de promoure entre les parts implicades.

Ens semblen legítimes les crítiques a les autoritats d'Israel, però no la invocació de la seva destrucció com a “solució final” al conflicte, i encara menys quan s'obvia que Israel és un estat democràtic, donant així curs a la infame equiparació amb el “règim d'apartheid” de l'antiga Sud-àfrica. Israel, tot i els defectes que se li puguin retreure, ha estat una referència per als pobles que aspiren a la seva sobirania, especialment així ha estat en el cas català. El fet que Pau Casals, el català més universal, sigui alhora ciutadà d'honor d'Israel així ho prova. O també el recent llibre sobre Jordi Pujol i els jueus. Per això critiquem que, en nom de la llibertat, els nostres respectius pobles se solidaritzin en exclusiva amb la causa palestina i neguin a Israel el dret a una existència en pau com a llar nacional del poble jueu.

Així mateix, ens sembla una irresponsabilitat que sota l'argument de la solidaritat s'intenti importar a les nostres societats un conflicte extern i que s'interioritzi l'estigmatització dels ciutadans israelians i jueus en general que conviuen a les nostres societats. Les accions de boicot a la cultura i a l'economia israelianes i la discriminació contra persones d'aquest origen nacional són conductes racistes i delictives que es toleren impunement a les nostres societats.

Com a ciutadans que aspirem a la sobirania de les nostres respectives nacions no podem admetre el racisme antijueu que s'oculta en aquestes campanyes de boicot, i ni molt menys que contamini el futur model de societat que volem per als nostres pobles, en els quals totes les persones han de poder viure en llibertat sigui quina sigui la seva procedència nacional.

Signen aquest article:

Pilar Rahola, Josep-Lluís Carod-Rovira, Jordi Argelaguet, Ignasi Carnicer, Jaume Renyer, Alfons López-Tena, Toni Florido, Miraculosa Miró i Jaume Nogueroles.

Iñaki Anasagasti, Jon Inarritu, Xabier Kintana, Jurgi Kintana, Mikel Itoiz, Iñaki Akerreta i Filipe Duluc.

Xoán Bernárdez Vilar, Carlos Penela, Natalia Costas Alonso, Manuel Feáns, Paco Lores Santacecilia, Cesar Pazos i Pedro Gómez-Valdés.

Via ACAI.cat

L'Odi a Occident

2011-03-25T01:17:00.000+01:00

"La guerra és pel petroli? És clar que sí"

Tal com va preveure en un article en aquest mateix butlletí —fa tot just un mes—, quan es produís una intervenció militar contra Líbia s’aixecarien les veus de l’ultraesquerra per entonar un ‘No a la guerra’ molt desafinat. Al Congrés dels Diputats, el líder dels neocomunistes verds, el senyor Llamazares, ho ha dit ben clar: aquesta guerra és per interessos comercials, pel petroli, i no per a salvar vides. Diu que la democràcia no es pot imposar per les bombes, i que tots plegats no tenim dos dits de front. Diu Llamazares que en el món hi ha trenta conflictes armats com el de Líbia i que no ens mouen a intervenir: d’aquí dedueix que rere de tot hi ha interessos, no ideals, i que tot plegat és una guerra burgesa —un robatori a mà armada—, etc.

Aquí, a Catalunya, una plataforma que es diu ‘Aturem la guerra’ va mobilitzar centenars de persones per a mirar de fer soroll contra la intervenció a Líbia. Diuen, segons dedueixo de les pancartes, que es tracta d’una ‘guerra imperialista’; també afirmen que hi ha lluita de classes ‘classe contra classe’, però ho rematen amb un ‘fora Gadafi’ profundament entendridor. Entre les pancartes —ai— hi veig banderes comunistes, amb la faç i el martell sobre fons sangonós. Pel que dedueixo de les notícies, deien que ‘cap guerra és humanitària’, i s’oposen tant a les guerres com a ‘l’ocupació’ (militar occidental, cal entendre).

¿La guerra és pel petroli? És clar que sí. El petroli ha estat l’arma que ha mantingut el tirà en el poder durant més de quaranta anys. Gràcies al petroli, Gaddafi ha pogut mantenir l’opressió contra el poble libi i seguir fent el pallasso vora els líders d’Occident. El petroli és l’arma homicida d’aquest tirà. Li hem de prendre de les mans. Llamazares i els conscienciats sense consciència haurien de demanar-se si el petroli no és una causa de guerra tan legítima com l’aigua i el pa —o la sang vessada. Fa falta tenir mentalitat de segle XIX per no adonar-se que sense petroli no hi ha pa i aigua a Europa. El petroli és l’energia de les tiranies autocràtiques i teocràtiques. Retornem el petroli al poble libi; fet i fet: ¿què hi ha de més socialista que això? Sabem que Llamazares i el seu partit no ha llençat a la brossa El manifest comunista: ¿però potser no és allà on es formula que la violència és legítima contra els posseïdors dels medis d’explotació, en aquest cas el petroli? Que no ens enganyin.

Posem una altra dada sobre la taula. L’historiador Daniel Goldhagen ho ha estudiat fins a nivells que posen els pèls de punta: durant el segle XX, sent optimistes, hi ha hagut 123 milions de morts en forma d’assassinats de masses. Els caiguts en conteses bèl•liques, però, no arriben ni a la meitat: uns seixanta milions. Des del genocidi armeni (1915) fins el que està passant ara mateix a Dafur o a Líbia, tot plegat en posa a davant una realitat esfereïdora: hi ha una cosa pitjor que la guerra, i és la persecució i atonyinament sistemàtic d’ètnies, opositors polítics, enemics ideològics o de classe, minories culturals o racials. Ha estat aquest últim fenomen el que ha inundat de cadàvers el segle XX (amb Auschwitz, el Gulag, els camps de reeducació de Mao i Pol Pot, etc.), i amb una magnitud que encara no sabem ponderar, obsessionats encara en considerar les guerres com la pitjor de les realitats humanes.

Aquestes xifres s’haurien d’estudiar a les escoles. Deixaríem de fer el ridícul i de dir absurditats. La guerra és el remei per impedir que els assassinats de masses opositores se segueixin produint a Líbia (assassinats de masses com els que feia Sadam Husein, que va exterminar el poble kurd del seu territori: hauria fet més de 100.000 víctimes). Un cop se saben aquestes xifres, fa de mal sortir al carrer a manifestar-se plens d’una bona consciència que fa vomitar.

Llamazares diu que ara s’intervé a Líbia però que no es diu res dels altres conflictes armats que sacsegen el planeta. Molt bé: ¿des de qual ell i els del seu partit, però, han censurat cap de les dictadures armades, dels règims despòtics que martiritzen la població? ¿Quan han muntat una manifestació contra Gadafi o contra Castro o contra qualsevol sàtrapa africà, o contra el boig de Corea del Nord? Mai! ¿Quan es fomentarà un discurs vertaderament llibertari, el que fa de la democràcia i la llibertat el primer punt de qualsevol proclama?

Ja ho vam dir aquí mateix: quan els egipcis de Barcelona van sortir a mostrar el seu rebuig contra Mubarak, ni un dels ultraesquerrans d’ara va anar a fer-los costat. ¿Quan s’han mostrat indignats contra les tiranies del globus? Per l’ultraesquerra, els problemes del món no passen mai per les dictadures assassines, sinó pel poder de les multinacionals (sota la capa dels EUA o Israel). Segons aquesta manera de veure el món, és molt més perillós un agent de borsa nord-americà que no un coronel boig que governa un país a garrotades.

Anem a un altre aspecte d’aquesta posició. Gadafi —com gairebé tots els tirans— participa d’una idea que els és comuna a tots els esquerranosos més mancats de delicadesa humanitària. Aquesta idea és fonamenta en l’animadversió per la cultura occidental; d’aquesta es diu que està podrida per culpa del mercat, el comerç, la moral laxa, la ironia, el politiqueig sense grandesa, la felicitat terrenal, els valors sincrètics, la llibertat més o menys desfermada, el vici carnal, el consum, la laïcitat i el raonament empirista.

I no descobrim res quan diem que, entre nosaltres, també hi ha molta gent que odia tot això. Se’l ha ensenyat a odiar i menysprear el que fonamenta la nostra cultura, la nostra civilització. A aquesta, se la presenta sempre com un animal moribund, com una cosa tova, llefiscosa, el brou de cultiu d’una humanitat malalta i poblada d’ànimes fangoses, éssers amorfs, sense finalitats, egocèntrics, corsecats per temors insignificants, sectaris, oportunistes, banals, vulgars i amants del bukkake, depredadors del medi, abocats a l’avorriment o a la baixa autoestima.

Gadafi i els seus amics (des de Chávez a Castro) no s’inventen ells sols l’odi a Occident sinó que és Occident el que els ha inculcat aquesta mena de discurs. Com va dir Albert Camus: “Estem a una època en la qual els homes, empesos per mediocres i feroces ideologies, s’acostumen a tenir vergonya de tot. Vergonya de si mateixos, vergonya de ser feliços, d’estimar i de crear.”

Tots aquests odiadors nostrats fan una mica de llàstima. Odien més els avions que bombardegen que no els tirans que així es contribueix a derrotar. L’odi a Occident fa estranys companys de viatge. Muntem una manifestació contra la ingratitud.

Melcior Comes

23-F: 30 Anys

2011-02-23T13:50:00.000+01:00

Memòria

2011-01-27T09:58:00.000+01:00

Avui es celebra el Dia Internacional en Memòria de les Víctimes de l’Holocaust.

A la Plaça del Rei de Barcelona (19:30) es faran tot un seguit d'actes:

· Música de fons “The Peat Blog Soldiers”
...Cançó composta pels presoners del camp de Bogermor.

· Lectura d’un extracte de la Resolució aprovada per
l’Assemblea general de l’ONU l’1 de novembre de 2005.

· Encesa de les espelmes.
1. En record dels sis milions de jueus assassinats pels
nazis a l’Holocaust. Encén l’espelma el Sr. Laurence
Franks. President de la CIB
2. En record de la resistència jueva als nazis. Encendrà
l’espelma el Sr. Mijael Libersohn de la Fundació Jabad
Lubavitch.
3. En record del milió i mig de nenes i nens víctimes
de la barbàrie nazi. Encendrà l’espelma un nen de la
Comunitat ATID en representació de totes les nenes
i nens.
4. En record de les víctimes del poble gitano exterminades
pels nazis al Porrajmos, el genocidi del poble
gitano. Encendrà l’espelma el Sr.Félix Silva Santos,
Vicepresident de Joventut de la Federació d’Associacions
Gitanes de Catalunya (FAGIC)
5. En record dels republicans deportats als camps
nazis. Encendrà l’espelma el Sr. Edmon Gimeno,
deportat a Buchenwald, Dora i Bergen-Belsen.
6. En record dels altres col·lectius que patiren persecució
i assassinats pel nazisme. Encendrà l’espelma
Dolors Òdena Bertran en representació de les persones
amb problemes de salut mental assassinats pels nazis.
7. En record dels “Justos entre les Nacions”, aquells
homes i dones que arriscaren la seva vida per salvar
els jueus perseguits. Encendrà l’espelma Im. Sr. Lau K.
Andersen, Cònsol General del Regne de Dinamarca a
Barcelona.

Durant l’ encesa de les espelmes:
Projecció: “In Memory”, Abraham Ravett, 1993 EUA
Aquest curtmetratge contraposa seqüències de la
vida al Ghetto de Lodz amb el càntic de la “Kel Maleh
Rachamin”, una súplica a Déu perquè les ànimes dels
“massacrats i cremats” trobin la pau. El missatge d’aquest
tribut tots aquells que van morir sota l’ocupació nazi és
“que llur memòria perduri”.

· Un minut de silenci per les víctimes de l’Holocaust.

· Interpretació de l’Himne Gitano “Gelem Gelem”.
Violinista Emil Bolozan. Projecció d’un extracte del
documental “Tornarem a trobar-nos al Cel”. Els nens
“sinti” de l’orfenat de St. Josefspflege” El documental
descriu el destí d’aquests nens, 35 van morir en les
cambres de gas de Auschwitz

· Lectura d’una redacció Anna Martínez Barceló,
alumna de 1r de batxillerat de l’IES Manuel de Cabanyes
de Vilanova i la Geltrú, participant en el projecte
educatiu Viatge a Mauthausen 2011.

· Interpretació musical a càrrec d’un quartet d’acordió,
violí, percussió i veu.
Zog nit Keynmol
Yerushalaim Shel Zahav
Kantiga del Fuego (cançó Sefardita en Ladí de Salonika,
Grecia, 1920’s)
Kel Adon (una pregària en Hebreu-Rashi. Cançó
Sefardi-Mizrahi del Magreb, melodia popular amb un
text litúrgic del segle XVIII)
Juan Carlos García – Acordió
Colum Petit – Violí
Rob Citron – Percussió
Ellen Gould Ventura - Veu

· Projecció d’un extracte del reportatge elaborat
pels alumnes que van realitzar el viatge al camp de
Mauthausen en 2009

· Projecció al llarg de l’acte: Auschwitz . URSS, 1945.
Aquest film de l’Exèrcit Soviètic sobre l’alliberament del
Camp de Concentració d’Auschwitz va ser guardonat
amb el Red Banner [la Bandera Roja] el 1945. La filmació
és obra dels càmeres del Primer Front Ucraïnès N.
Bykov, K. Kutub-Zade, A. Pavlov i A. Vorontzov

Censura a TVE

2011-01-14T10:06:00.000+01:00

El programa "Españoles en el Mundo" dedicat a Jerusalem ha estat retirat de la videoteca de TVE.
El motiu per aquest atemptat a la llibertat ha estat les pressions exercides pels defensors de la visió única, que no poden pair que algú qüestioni el relat que ells fan d'Israel.
Espanyols feliços i contents de viure a Israel?? HERETGIA!!!
Un programa que no pretén l'adoctrinament ideològic no te cabuda a la televisió pública espanyola...

Jutgeu vosaltres mateixos:

"Plena fidelitat al poble de Catalunya"

2010-12-27T19:22:00.000+01:00

L'Artur Mas ha esdevingut el 129è President de la Generalitat de Catalunya.
"Cap fred, cor calent, puny ferm i peus a terra" Amb aquestes paraules ha promès fidelitat al poble de Catalunya i amb esperança i il·lusió molts catalans esperem que les seves accions treguin Catalunya del sotrac en que es troba.

Ningú demana miracles, però sí determinació i dignificació de la institució.

Sort President.

Semper Fidelis

Dia de reflexió

2010-12-03T14:29:00.000+01:00

Equivocadament, el dia establert per la reflexió en època electoral és el dia abans d'anar a votar.
Qui reflexiona just el dia abans d'introduir la papereta electoral en una urna?
Per l'actitud dels polítics del tripartit, està clar que ells pensaven (i sembla ser que encara ho pensen) que la gent s'ha pensat el seu vot el dia de reflexió, o sent generosos, durant la campanya electoral.

Convido a aquests polítics a descobrir el seu greu error (ja no els hi bé d'un).
Cal que reflexionin ARA per poder entendre què és el que ha passat.

La seva principal equivocació rau en que no entenen realment quin és el motiu del seu daltabaix.
Es pensen que la gent els ha castigat per una sèrie de qüestions fetes DURANT el govern tripartit (la llista és tan llarga que faria aquest post interminable...), i en aquesta clau s'emmarquen les seves actuals declaracions i actuacions.

I no, no és això.

La incompetència, la contradicció, el nepotisme, la hipocresia, l'arrogància, els privilegis, el caviar, els informes, els càrrecs, les vises or, el sectarisme, el tot per la cadira... tot això està clar que no els ha pas ajudat, però això ja va ser castigat en les anteriors eleccions. I aquí està el problema que no han sabut veure. El segon Tripartit es va fer CONTRA el seu propi electorat.
Ja podia el Tripartit fer tot el que volguessin, el seu final estava clar el mateix dia que van decidir establir-lo per segon cop.
Per tant, el problema no ha estat DURANT, si no ABANS. I això no es des-reflexiona el dia abans d'anar a votar...

Pensar que el Poder tot ho pot és pensar que el teu electorat és ximple (o alguna cosa pitjor).

Victòria de Catalunya

2010-11-29T09:31:00.000+01:00

* Felicitats!!!!

Diumenge de Passió

2010-11-24T18:53:00.000+01:00

Quan ara fa set anys els socialistes, amb el suport d'ERC, van assolir la presidència de la Generalitat, el país estava en una situació de benestar generalitzat.
La gent se sentia satisfeta, segura i tranquil·la. Era un moment per experimentar novetats. Encara que les coses anessin bé, una novetat comporta un cert component d'excitació i poder prendre una decisió en una clau purament frívola et pot fer sentir viu...
Ja sabem que la monotonia ens pot sembla avorrida i l'avorriment ens pot impulsar a fer malifetes.
Estem bé, però ens falta alguna coseta...

"Fem un nou govern. A veure què tal el Maragall de president"
I així ens vam "arriscar"; així vam ser "transgressors", de nou adolescents... i la ressaca va ser fulminant.
Tres anys decebedors on l'aparell socialista va liquidar al Maragall i va imposar un nou candidat, en José Montilla, amb el vist-i-plau d'Esquerra Republicana.

ERC ens ha condemnat a gaudir del Montilla un any més que del Maragall. Per ERC, el Montilla ha merescut tot un any més de marge que el president Maragall, i en el seu conjunt, Esquerra ha proveït al poble de Catalunya de set anys de govern PSC-PSOE.
Gràcies. Moltes gràcies.

En aquests set anys, el to del govern ha estat un to gris quan no histèric.
Cap política de país que transcendeixi la pura operativa burocràtica.
Un dia a dia lluny de la èpica que impulsa als pobles. Un dia a dia de gestoria de tercera categoria. Un dia a dia que ha mortificat l'ànim dels catalans.

Allò que havia de ser excitant ha estat decepcionant i Catalunya ha passat de ser un referent moral, de caràcter audaç, a ser un ens antipàtic visualitzat com la menjadora d'un munt de vividors mediocres.

Es diu que la participació a les eleccions de diumenge pot ser discreta. Amb els antecedents abans esmentats és normal. Aquests set anys han afectat l'esperit de la nació i això te conseqüències.
L'objectiu era diluir-nos en el magma de la mediocritat, de la foscor, i han estat apunt d'aconseguir-ho.

Per això cal trencar aquesta dinàmica d'una forma clara i contundent.
Ens cal reprendre l'ànim, retrobar la moral, la força interior, despertar el nostre nervi vital i fer realitat un canvi que ens situï de nou en el camí de la Història.

El poble pot tornar a ser protagonista del destí de Catalunya.

Ara cal un canvi ferm i radical.
Ara cal un govern fort de l'Artur Mas.
Ara cal un Diumenge de Passió.

* Article publicat a ABSOLUT MAS

Si tu no hi vas ells tornen

2010-11-23T14:15:00.000+01:00

"Gilipolles, de què rieu amb la que està caient, cony!" (*)

2010-11-21T19:45:00.000+01:00

(*) Exclamació clarivident de Joaquim Llena, candidat socialista per Lleida i conseller del govern tripartit

El Govern dels Millors

2010-11-12T01:34:00.003+01:00

El primer que va fer el conseller Castells el dia que va començar el Tripartit va ser instaurar el "cèntim sanitari".
Els catalans havíem de pagar més que els espanyols pels mateixos serveis bàsics.
Fins a les hores, aquesta premisa/penitència només ens venia imposada per Madrid. El Tripartit va inaugurar el zipayisme econòmic.
El tan publicitat "crack" dels economistes, el senyor Antoni Castells, no se li va ocórrer cap altre idea genial que augmentar els impostos als catalans per finançar la pura despesa corrent. Ja no calia que ens ho imposes el govern espanyol. La feina bruta tenia direcció, ara ja, a la plaça Sant Jaume.
Aquesta manera de fer tan pròpia d'un, com a mínim, premi Nobel ha derivat fins a la situació actual de decadència pressupostària, on el crèdit de la Generalitat es fa pagar a nivells tercermundistes.

Minuts abans de començar la campanya electoral, el conseller Saura ha aprovat el codi "ètic" pels Mossos d'Esquadra.
Aquest Codi d'Ètica diu entre altres coses que ha de prevaler el principi de la no-discriminació, que en les detencions només s'ha d'aplicar la força quan sigui "estricament necessària" o que les identificacions i els escorcolls s'han de fer de manera respectuosa. Es remarca que l'ús de les armes de foc ha de ser "una mesura extrema" que s'ha de regir pels principis de "congruència, oportunitat i proporcionalitat".
També determina que, als calabossos, s'hauran de separar els detinguts per sexe i edat i, en el cas dels transsexuals, tenir en compte la seva voluntat.
A més, preveu que el Comitè Ètic, que presideix l'exfiscal en cap anticorrupció Carlos Jiménez Villarejo (sembla que el Tripartit li te carinyo a aquest senyor, no paren de donar-li premis i càrrecs...), avaluï cada any la feina dels Mossos d'Esquadra i les policies locals que no tenen reglament propi, per garantir que es respecten les bones pràctiques.
O sigui, es llença una gran ombra de sospita sobre la nostra policia. Tot aquest codi no és més que un gran insult a la solvència i la decència dels cosos de seguretat, que veuen com es projecta cap al ciutadà una imatge d'ells pròpia del Far West o de qualsevol dictadura sud-americana.
Cal apuntar en un paper l'obligació de la policia a portar-se amb decència i honor perquè si no no ho fan, doncs son tots una colla de repressors fills de p....

El Tripartit va començar pujant els impostos i acaba destruint l'honorabilitat dels cosos policials del país. Arruïnen econòmicament el país alhora que destrueixen la columna vertebral de l'estructura moral de l'autogovern. El Cercle del Mal.

Pel camí, un reguitzell inabastable de decisions desastroses que si les anomenéssim totes necessitariem 25 blogs per escriure'n la meitat.

Apuntarem la cirereta final: El mentor del Tripartit, el PSOE, no ha tingut prou destruint TV3 al País Valencià i fa unes hores ha demanat a la Unió Europea que confirmi el secessionisme lingüístic distingint entre Valencià i Català.

Després d'aquests 7 anys, només podem dir: Gràcies ERC. Sempre ho recordarem.

*Article publicat a ABSOLUT MAS

Generació Ni-Ni

2010-10-31T22:23:00.000+01:00

* Aquesta és la gran herència que ens ha deixat 7 anys d'un govern amb la participació d'ERC. Gràcies.

Vaga = Excusa

2010-09-29T22:41:00.000+02:00

Algú em podria dir quant cobren aquests senyors alliberats tan "indignats"...? GRÀCIES.

Balleu, balleu, maleïts!

2010-09-23T21:39:00.000+02:00

Quan el President Montilla ha considerat oportú, ha fet pública la data de les eleccions al Parlament de Catalunya.
Quins motius podia tenir el Molt Honorable per exercir el secretisme sobre un fet cabdal pel funcionament del país? Cap raó de país; pura raó partidista.

Sigui quan siguin les eleccions, sembla un fet irreversible considerar la experiència del Tripartit com la història d'un rotund fracàs.
Fins i tot podem trobar un ampli consens per considerar aquesta etapa com la de màxim retrocés moral des de la mort del dictador.
Jo ho considero com la Quinta Columna Històrica.

I si existeix aquest consens, per què s'enredereix la data electoral?
Suposo perquè quan es prescindeix de talla moral suficient, s'acaba imposant l'interès personal per sobre del col·lectiu.
Ja se sap, cobrar un mes de més sempre és benvingut pels panxes-contents si creuen que s'acosta la seva fi.

Fa temps que escoltem la famosa frase "en un país seriós això no s'hauria fet..."
Catalunya ha establert records mundials de com no ha de gestionar-se el bé públic i les coalicions de govern.
Però sempre hi ha una darrera oportunitat per eixamplar aquest peculiar currículum i per descomptat que els membres del Tripartit no l'han deixat escapar.

El PSC-PSOE, Esquerra i ICV-EUiA volen escurar el plat i gaudiran fins l'ultim minut del plaer que els suposa gaudir de xòfer, VISA i reverències varies.
A més, com que no tenen cap actiu polític per defensar en campanya electoral, resten a l'espera d'una situació màgica que signifiqui un entrebanc de CiU i per això prefereixen deixar passar el temps a veure si tenen sort.
Aquesta actitud evidència una falta total i absoluta de confiança en la seva feina(?) feta(!) i pronostico una campanya electoral sobre dos eixos:
Descartada la defensa de la seva suposada obra de govern dels darrer 7 anys (sí senyors, han estat set anys sencers), la campanya girarà alhora sobre
A) CiU és el maligne.
B) El dret a decidir, versió independència per demà mateix.

El punt A) serà especialment exercit pels nois del Montilla (el "fitxatge" del ministro Corbacho és tot un símbol en aquest sentit) i els eco-pijo-comunistes, tot i que ningú farà cas d'aquesta tàctica de perdedors. Quan un no pot presumir d'un mateix, posar el dit a l'ull d'altri te un recorregut molt curt.

El punt B) serà abastament exercit pels nois d'Esquerra (antiga -recorde-m'ho- ERC).
Pel que sembla, l'assoliment de la independència del país és un fet fàcil i possible a curt termini. Només cal una consulta i/o la declaració unilateral del Parlament de Catalunya i llestos. Flors, violes, mel i violins.
Com que això és tan fàcil (però curiosament no ho ha estat els darrers set anys), Esquerra vol sobreviure a l'engany perpetrat presentant-se com a garantia d'aquest procés.
Sense cap mena de complexe ni vergonya, els mateixos que no han mogut un dit aquests 7 anys per aconseguir un mil·límetre més de sobirania, ara es volen erigir en garantia de la nostra plenitud com a poble.

Deixant de banda aquesta evidenciada credibilitat zero, fem una valoració tècnica del procés.

Un cop els 68 diputats elegits declaressin la independència unilateral, què passaria?
Què faran els altres 67 diputats? Què diran?
Quin país important del món (i per tant els seus satèl·lits polítics) ens reconeixerà?
Ens aquests darrers set anys, quina feina s'ha fet en aquest terreny?
¿Els EEUU ens seran propicis quan Catalunya resta com el territori europeu més anti-americà (gràcies a la magistral visió de país dels nostre prògres locals)?
Rússia? Espanya s'ha garantit el seu vot gràcies a la seva posició sobre Kosovo.
França, Itàlia? Dubto molt que moguin un dit per qui pot reclamar territoris que ara són sota la seva jurisdicció.
Alemanya? Seria un aliat natural... però hem establert les complicitats adequades per a que ells assumeixin el risc de trencar amb Espanya a favor nostre?
Anglaterra...? Seria l'aliat perfecte. Hem fet res per concretar aquesta situació històrica de passat en una de futur?

Aquests 7 anys no hem mogut un dit per internacionalitzar la nostra causa (obrir casals o "ambaixades" amb el germanet de torn com a gestor no serveix de res, a banda clar de menjar cada dia com un rei).

Si no ens reconeix ningú com a país independent, què farà la UE? Doncs tractarà aquest fet com a un simple problema institucional intern d'Espanya. Similar al que de tant en tant afecta a Bèlgica.

Espanya, sense necessitat de gaire esforç, declararà incompetent el Parlament de Catalunya i recuperarà les competències que li semblin oportunes.
Com que te els nostres diners, podrà seguir proveint de serveis als catalans sense que aquests siguin gestionats pel parlament català.
Un exercit de funcionaris desembarcarà a les nostre terres per garantir la normalitat als ciutadans i reclamaran als funcionaris catalans lleialtat a la Constitució Espanyola si volen seguir pagant la hipoteca a final de més.
Quanta gent estarà disposada a perdre la feina per una situació mal planificada d'uns polítics mediocres...?

Espanya no necessitarà més que anunciar unes noves eleccions per escombrar del parlament uns diputats que han actuat sense la planificació que un esdeveniment tan important requereix.

En aquests set anys, si algú volia la independència per demà mateix, hauria d'haver fet una tasca internacional molt concreta i determinada.
Per descomptat, no hauria d'haver signat mai lleis com la de Dependència que tenien un finançament estatal i per tant, aprofundien en la dependència dels ciutadans catalans en els serveis espanyols.

Amb aquest escenari, qualsevol que ha tingut responsabilitat de govern tripartit no pot prometre per demà el que no va planificar ahir.

Descartant a Esquerra per incompetent i hipòcrita, ens queden CiU i les noves propostes electorals del Carretero i el Laporta.

Aquests dos últims ens proposen la declaració unilateral sense consulta prèvia.
Les dificultats de l'endemà segueixen sent les mateixes que he esmentat abans però a diferència d'Esquerra, aquests actors polítics gaudeixen d'una certa credibilitat i per tant, mereixen un anàlisi diferent de la seva intencionalitat.
Malauradament, la seva proposta segueix incorrent en els defectes abans esmentats i poden produir, sense que ells ho vulguin, la paradoxa que un cert volum de vot cap a les seves formacions faciliti la reedició del Tripartit.
Seria espectacular que un vot clarament independentista signifiqués la continuïtat del Montilla (i per tant del PSOE) al capdavant de la Generalitat.

I què ens diu CiU aquest cop?
La coalició nacionalista ha tingut de sempre tendència a la suavització del seu perfil estructural sobiranista en benefici del que consideraven la majoria social catalana, menys sobiranista que les bases convergents.
La seva tasca al capdavant del govern va fer que ningú dubtés del patriotisme del president Pujol tot i que ell mai es declarés obertament independentista.
Els dirigents de la federació han tingut una certa tendència a fugir de les paraules compromeses en aquest sentit perquè eren conscients de la dificultat que significava avançar cap a la construcció nacional.
Calia refer una estructura de país, una escala que pugés i permetés a la següent generació pujar al següent nivell nacional.
La immersió lingüística, els mossos d'esquadra, TV3... són esglaons d'aquesta escala i calia fer-se com es va fer, amb consens de la majoria social catalana.
El darrer esglaó és l'administració dels nostres diners.
CiU ens ha promès el Concert Econòmic i el Dret a Decidir.
Aquesta aposta de l'Artur Mas te el valor d'aquell que només promet el que pot oferir, o sigui que te un valor estructural creïble i formal.
Com que no depèn només de la seva voluntat, caldrà veure cóm pensa arribar fins aquest punt.
Personalment, crec que aquells que han fet que l'escala sigui prou ferma i elevada com per assolir el següent nivell, mereixen l'oportunitat de fer-nos arribar al final.

Diuen que el Concert és més difícil que la independència... realment algú s'ho creu això?
Només s'ho pot creure aquell que no tingui en compte els factors que he esmentat abans (i que només són una porció petita dels factors que s'haurien de tenir en compte).

Considerar fàcil la independència és en certa mesura un insult a la memòria dels nostres avantpassats.

Siguem realistes, la independència no és un camí fàcil i qui diu el contrari em recorda aquell que creia fàcil guanyar un premi només ballant.
Per ballar s'ha de suar, estar en forma i haver entrenat. Sobretot quan el premi li donen a qui resta últim dempeus front altres adversaris que també estan disposats a ballar fins el darrer alè.

A Catalunya cal un canvi i jo em crec més qui em promet suor i llàgrimes que qui m'ofereix sabates màgiques de ball...

*Article publicat a ABSOLUT MAS

Gràcies Esquerra, Catalunya sempre ho recordarà...

2010-09-16T21:19:00.002+02:00

Montilla: "La decadència serà igual a la independència"

ABSOLUT MAS

2010-09-14T09:50:00.003+02:00

Neix ABSOLUT MAS, un Diari blogaire independent fet per blogaires independentistes!

“Som blocaires independents i independentistes, viatgers en el camí a Ítaca. Som, cadascun de nosaltres, únicament responsables de les nostres paraules, cadascú en té de pròpies i cadascú té les seves idees. Ara, un cop més, caminem plegats. En aquest trajecte hem creat propostes com Blocs amb Estrella i BAT BLOCS, compartides també amb altres companys. De viatge cap a Ítaca, cap a la nostra anhelada llibertat, hem defensat diferents propostes, però sempre ho hem fet des d’un compromís profund amb el país i la llibertat, sempre des de la nostra llibertat i amb les nostres idees, amb la nostra independència per damunt de tot.

Com a independentistes, estem convençuts que en aquestes eleccions la nau convergent és l’única que ens pot treure d’aquest forat negre en què ens ha sumit el tripartit: socialment, econòmicament, políticament i nacionalment. Però també, i també com a independentistes, perquè hem arribat al convenciment que la independència només arribarà des del lideratge de CiU, amb molts d’altres, però amb el seu lideratge. Sí, en aquestes eleccions, donem suport a l’Artur Mas.

No perdrem el temps en justificar-nos. Tothom sap perfectament on ens han conduït set anys d’independentisme ‘pur’, de retòrica estèril i de l’aberrant relativisme moral i polític obstinat a igualar Mas i Convergència al PSC i Montilla. Transcorreguts aquests set anys també creiem que ningú que no sigui esclau del prejudici o víctima d’una profunda ceguesa pot negar el gir sobiranista que Artur Mas ha imprès al seu discurs. Catalunya té per primera vegada des de la recuperació de l’autogovern l’oportunitat de tenir un president que públicament i desacomplexada es pronuncia a favor del dret a decidir sense límits comprometent, a més, el seu SÍ a favor de la independència.

Som conscients que la nostra anàlisi ha d’anar acompanyada d’una necessària dosi de prudència. Però rebutgem afegir-nos a la rua dels que sempre consideraran poc autèntic, poc suficient i poc creïble, la defensa del dret a decidir de l’Artur Mas i Convergència.

La independència no és només un objectiu, sinó també –i sobretot– un procés. No serveix de res proclamar-la cada dia si en paral·lel no es construeixen majories sòlides, es teixeixen complicitats i es guanyen adhesions. I sostenim que això també es pot fer –s’ha de fer- a partir d’una gestió excel·lent i en clau sobirana del poder autonòmic i d’un nou discurs que sigui capaç de relligar i vincular els dos conceptes.

Per això entenem que cal una nova majoria parlamentària que pugui formar un govern fort, sense dependències ni hipoteques, i que treballi decididament tant per fer front a la gravíssima crisi nacional que patim (en tots els àmbits, però especialment en l’econòmic) com per construir una sòlida majoria social que ens permeti l’accés amb garanties, amb fermesa, amb confiança i seguretat en el rumb que seguim, al dret de decidir fins a les últimes conseqüències, és a dir, la independència. Aquesta majoria només la pot aconseguir Convergència i Unió.

I concretem el nostre suport en aquesta iniciativa innovadora d’ABSOLUT MAS, que va més enllà de les propostes de Blocs amb Estrella i BAT BLOCS (que eren simples agregadors de blocs). ABSOLUT MAS està concebut com un espai per a acollir continguts i propostes diverses: informació, notícies, opinió, seccions fixes, col·laboracions externes, activitats, etc.

Només hi ha dues condicions per formar part d’ABSOLUT MAS: compartir el suport polític a la proposta política d’Artur Mas i CiU per a aquestes eleccions (compartir per tant el desig d’una radical renovació del panorama polític i el govern com a fase necessària per poder arribar a exercir el dret de decidir sense límits, això és, la independència) i fer-ho des de la nostra independència personal, és a dir, sense cap vincle militant amb CiU ni amb cap altra força política.

ABSOLUT MAS no és un xec en blanc a la proposta política de CiU: és una expressió de confiança i una invitació a ser actius en aquest suport, a compartir la nostra decisió amb un optimisme desacomplexat.

Sí, naveguem decidits rumb a Ítaca, el dret de decidir sense límits, la independència. ABSOLUT MAS és l’expressió del nostre suport a aquest rumb que han definit n’Artur Mas i CiU. I els versos del poeta, la nostra única exigència: “has d’arribar-hi, és el teu destí”.

ABSOLUT MAS és una iniciativa de Cimera, Dessmond, Dies de Fúria i Joliu

Catalunya, 14 de setembre del 2010”

Dimarts 14 de Setembre...

2010-09-09T15:22:00.007+02:00

Al·leluia!!

2010-08-20T12:20:00.003+02:00

Els sindicats han perdut 270.000 afiliats en un any.

10 de Juliol=Dignitat

2010-07-09T15:13:00.000+02:00

Espanya: Game Over

2010-07-01T15:03:00.001+02:00

Via Moré

Senyors parlamentaris...

2010-06-04T00:08:00.004+02:00

Aquesta fotografia va aparèixer fa dos dies a la versió digital de La Vanguardia sota el títol "Las 'armas' que los activistas portaban a Gaza". Quanta tendresa! Després de vomitar ens vam preguntar què faria La Vanguardia si qualsevol indret de la nostra geografia patís un atemptat esgarrifós com els del 9 de març del 2004 a Madrid en què criminals islamistes van fer volar quatre trens plens de civils innocents activant uns explosius servint-se de telèfons mòbils. ¿Potser això?

"Sólo querían llamar a su mamá"

No, és clar, els atemptats que maten espanyols són un tema seriós, ningú no gosaria posar-se tendre ni fer cap conyeta. I ¿què passaria si el parlament israelià condemnés la presència de fragates de la Marina espanyola en aigües internacionals per evitar la pirateria de les màfies somalís? Parlem-ne!: no es tracta d'intevenir dins les 200 milles de les aigües jurisdiccionals reconegudes, Somàlia està a milers de quilòmetres. No és un cas d'emergència o de seguretat nacional, es tracta de protegir els interessos privats de flotes de pesca abocant centenars de milers d'euros dels nostres impostos. Que hi ha pirates? "Ehr... bé, potser sí, però són les seves aigües i com que tenen pocs recursos perquè els pesquers espanyols estan devastant la seva biodiversitat marina poden segrestar, matar, violar, cobrar rescats i enviar-nos un conjur col·lectiu de vudú per prendre pel sac". No? I què passaria si el parlament israelià portés a l'ONU que dos ciutadans somalís van ser segrestats pel govern espanyol, traslladats il·legalment a Espanya i processats irregularment per l'Audiència Nacional? (Per cert, on són?, estan bé?, estan localitzables?, estan vius? Estem segurs que una legió de periodistes espanyols es desviuran per fer-nos saber tots els detalls).

Catalunya, en els darrers anys, ha passat de ser un referent europeu en els àmbits de la cultura, la indústria, la investigació i el civisme a ser el paradigma de la imbecil·litat espanyola (Gràcies, Carod!!). Prova del que afirmem -irrefutable, vergonyosa, depriment, tristíssima- és la solemne resolució del parlament de Catalunya (parlament en mínúscules, SÍ!) on es condemna Israel d'una forma instantània i automàtica, sense judici ni proves, sense cap dret a la defensa, saltant-se tots els protocols democràtics, tota deferència diplomàtica, qualsevol vestigi de dubte. NO SENYOR: el parlament de Catalunya ha sentenciat que Israel és culpable. I punt! ¿Qui ha signat aquesta joia, monument a la covardia política? Prenguin nota, per favor:

Oriol Pujol i Ferrusola, Portaveu GP CiU
Miquel Iceta i Llorens, Portaveu GP SOC-CpC
Anna Simó i Castelló, Portaveu GP ERC
Mª Dolors Montserrat i Culleré, Portaveu GP PPC
Dolors Camats i Luis, Portaveu GP IC-EUA
Albert Rivera i Díaz, Portaveu Grup Mixt

En un país veritablement democràtic els electors hauríem de tenir dret a decidir a quines PERSONES votem, no a limitar-nos a dir amén a unes llistes tancades per les cúpules d'una casta que ha perdut la noció de la decència. Volem DEMOCRÀCIA, tenim fam de democràcia, estem farts d'empassar-nos la merda transversal de la xusma que fa trenta anys que corromp tot el que toca en nom de la pàtria, de la igualtat, de la solidaritat o del seny. Sovint es comporten com els hereus del franquisme, com els qui s'amagaven o es beneficiaven d'aquella dictadura que va vèncer gràcies a Hitler i es va perpetuar servint-se de la por que l'estalinisme provocava en el món occidental, una dictadura que ens va dur a la nit més fosca i més pestilent per anorrear l'herència dels nostres avis, gent amb un esperit obert, inquiet, lliure i esperançat. Volem llistes obertes per elegir uns representants dignes i per no votar MAI, MAI, MAI els sis covards que han condemnat Israel, el nostre soldat a la trinxera, l'escut de la democràcia, el vell amic que t'ha perdonat totes les putades i que saps que si un dia algú pregunta "qui l'ha cagat?" dirà "Jo" tapant-te les vergonyes, salvant-te la cara. És el vostre germà gran, ¿sabeu, covards? Van venir a donar la sang dels seus fills més joves i més generosos pel nostre futur fa prop de 75 anys. S'hi van deixar la pell per nosaltres, i els que van sobreviure van continuar fins vèncer la bèstia més verinosa que hagi parit mai la història. Van plorar els seus morts amb un dolor i un amor infinit, van empassar-se les brases de la venjança, van construir un país petit i orgullós per poder acollir els seus fills d'arreu, perquè mai més cap jueu pogués dir "ningú no em va voler acollir quan em perseguien".

Israel és un miracle mil·lenari. No sentireu les veus dels fills de Cartago; els fenicis es van fondre, i els ibers, els celtes, els hitites, ... És que parlem d'una altra cosa! I aquí teniu, després de segles de persecucions i befes aquest poble petit i tossut observant-vos amb un somriure incrèdul. Molts dels néts dels que van jugar-se la vida per Catalunya, per la república i la democràcia ara són allà, a aquell esquitx que es diu Israel, a aquell gegant que es diu Israel.

Sabeu una cosa, senyors parlamentaris covards? Teniu la sort d'haver enfonsat tant Catalunya que ni tan sols sou motiu d'escàndol més enllà de les nostres fronteres. Aquí, sí. A casa nostra sou una vergonya i una nosa insuportable. Mentre els vostres noms es perpetuïn Catalunya serà un fangar que només pot acollir corrupció mesquina, màfia terminal i esclaves sexuals a peu de carretera, a la vista de tothom, perquè quedi clar que la tracta de blanques a Catalunya és tan normal com el tràfic d'influències, la compra de la premsa, les trampes a les oposicions, les subhastes en les adjudicacions públiques, la violació dels programes electorals,... I el segrest de la democràcia.

A vosaltres, covards, se us enfot. A nosaltres, no. Sabem cap on han de mirar les nacions que no volen morir. I vosaltres, mesells, no esteu ni estareu mai en el nostre camp de visió. Aneu fent comissions falses d'investigació per transaccionar dossiers repugnants, per cobrir els gripaus que fa més de trenta anys s'estan venent Catalunya. Ben aviat haureu de reconèixer que Israel, una vegada més, ha fet tot el que ha pogut per defensar la democràcia com vosaltres no sereu capaços de fer mai; que Israel ha deixat clar una vegada més que no s'arronsa davant de qualsevol amenaça fonamentalista -com vosaltres no tindreu mai el valor de defensar-, i que Israel està en disposició d'assumir els seus errors com vosaltres mai podreu assumir, perquè els vostres errors no són fruit de l'emergència i de la dignitat sinó de la corrupció, de l'abús i l'insult al vostre poble, a la democràcia, a la decència, a l'honradesa, a Catalunya, i a tots els qui van arriscar el seu futur i els qui van donar la seva vida per Catalunya.

Recordeu aquests noms :

Oriol Pujol i Ferrusola, Portaveu GP CiU
Miquel Iceta i Llorens, Portaveu GP SOC-CpC
Anna Simó i Castelló, Portaveu GP ERC
Mª Dolors Montserrat i Culleré, Portaveu GP PPC
Dolors Camats i Luis, Portaveu GP IC-EUA
Albert Rivera i Díaz, Portaveu Grup Mixt

Volien el vot fàcil? : endavant, el pogrom ven més que la consciència. Però que ningú no oblidi que el que es sembra es cull.

I si algú de més amunt ha dictat aquesta ignomínia, que ho digui i s'aparti. Sigui qui sigui. Fora per sempre!

Via Hasbara'ts

VOLEN UNA GUERRA DE GRAN ABAST

2010-06-01T23:44:00.002+02:00

"Israel nos está cortando la señal del satelıte por momentos lo que quıere decır que no quıeren que el mundo vea en dırecto lo que pueda suceder esta noche. Llamamos a los lıderes mundıales a actuar y parar esta agresıon que puede sıgnıfıcar una autentıca masacre. No olvıdamos las masacres cometıdas en Sabra, en Chatıla, en Jenın, en Gaza …. Insıstımos, llamamos a la comunıdad ınternacıonal a ACTUAR YA para parar la agresıon ınmınente."

Aquest missatge de to dramàtic l'enviava al seu blog Manuel Tapial, president de 'Cultura, pau i solidaritat'. Eren les 22h del dia 30, molt abans de l'assalt de les forces israelianes al Mavi Màrmara. Què passava d'excepcional? : res; el vaixell era a 90 milles de la costa israeliana (dins les seves aigües jurisdiccionals), les autoritats del país havien deixat molt clar que no els permetrien atracar a Gaza i els vigilaven de prop alguns guardacostes i un parell d'helicòpters israelians. No era la primera vegada que un vaixell "d'activistes" pretenia el mateix i la situació sempre s'havia resolt de la mateixa manera : detenció de la marxa, custòdia cap a un port israelià i retorn de l'embarcació al port de partida. Aleshores, ¿per què parlava de massacre? Sabia alguna cosa que no va dir? Temia que algun grup concret de passatgers actués de forma temerària?

Per descomptat l'operació d'assalt ha estat un fracàs estrepitós. Els responsables militars i els caps dels serveis d'intel·ligència israelians no saben que hi ha gent que li està prenent la mida a Obama?, a ningú se li va acudir que algú podia jugar a enfrontar-se cos a cos amb uns guadacostes, per més impensable que resulti pel comú dels mortals? A qui menys l'interessava que hi hagués víctimes era a Israel, per tant la imprevisió, la precipitació i el descontrol amb què s'ha actuat, amb aquest saldo de morts i de ferits, és un desastre. Però estem convençuts que aquesta situació estava curosament preparada, no pas per tot el passatge, evidentment, però sí per un grup. Prova d'això és la distribució d'escamots armats amb barres de ferro que hem pogut veure perfectament en les imatges emeses per televisió, com també hem vist com un passatger que bastonejava un soldat israelià li volia prendre l'arma. Les imatges es tallaven aquí, no sabem si ho ha aconseguit o no ni si hi ha hagut altres temptatives. El que sí sabem és que deu haver moltíssimes imatges gravades, perquè el Mavi Màrmara era un plató flotant farcit de càmeres professionals, càmeres de DVD i mòbils d'última generació. Veurem les imatges? : les volem veure! Un altre indici que es preparava una operació de rebuig a l'abordatge i que comportaria greus conseqüències era la convocatòria davant les ambaixades i els consolats d'Israel. Aquest missatge és enviat cap a les 23.30h, sis hores abans de l'abordatge :

"Ultımas notıcıas: comıenzan a concentrarse alrededor de las delegacıones consulares de Israel en dıferentes cıudades.

Estambul, Ankara y Londres estan sufrıendo vıendo como en estos momentos cıentos de personas se comıenzan a manıfestar en los alrededores de las embajadas y consulados de Israel. Que no cese la solıdarıdad!"

Per tant, la notícia de que la gent volia entrar a l'ambaixada d'Israel a Turquia amb motiu de l'assalt és falsa: feia hores que eren al voltant i esperaven "alguna cosa", convocats a partir de les 21 h. : Urgente: Tres barcos de guerra ısraelıs se acercan a nuestra Flotılla a 90 mıllas de la costa.

Tampoc no és cert que les manifestacions convocades per avui a les 19h hagin estat una reacció espontània davant l'assalt amb víctimes. El dia 30 al matí 'Rebelión' publicava una entrevista a Manuel Tapial. Vegin una de les preguntes :

¿Qué respuesta esperáis que se de por parte de quienes no vamos en vuestros barcos y deseamos que lleguéis bien a Gaza en caso de que los sionistas os asalten?

Esperamos que salgáis a la calle, que os manifestéis en la defensa del derecho internacional, en defensa de las Naciones Unidas, en defensa de las muestras de solidaridad, en defensa al fin y al cabo, de que se acabe la impunidad de Israel. De hecho, hemos convocado concentraciones en diferentes partes del mundo frente a los Ministerios de Asuntos Exteriores de cada país a las 19h. El día después de nuestra detención si es que se produce. Creemos imprescindible que nuestros representantes políticos recuperen la soberanía de nuestros países y que dejen de ser cómplices de Israel y de servir a sus intereses.

Que l'abordatge hagi estat un desastre amb conseqüències tràgiques no treu que estiguem davant d'un nou episodi d'autoimmolació o de sacrifici premeditat d'innocents. Les reaccions no s'han fet esperar : petició de reunions urgents a l'ONU, a l'UE, a la Conferència de Països Àrabs, etc. per condemnar Israel abans de saber exactament què ha passat; una vegada més, condemna sense judici. Hamàs proclamant que es tracta d' "un crim contra la humanitat" i convocant una nova intifada,... i els clàssics: espectacular el titular de la primera edició digital del diari Público' : "Israel asesina a 19 personas que llevaban ayuda humanitaria a Gaza"(per què ningú no es demana per què no provaven d'entrar per Egipte?). Més endavant afirmava "Tras ignorar supuestamente esos requerimientos, Israel ha optado por matar a casi cién personas", sumant i arrodonint les xifres de morts i ferits que es rumorejava per donar-li més relleu al libel; després ho han corregit per "una veintena de personas". I en un apartat anuncia "Las imágenes de la matanza", on no es veu ni un mort ni cap destrossa.

Val la pena analitzar quin ha estat el paper de Turquia en aquest afer. Turquia, aquesta gran defensora de l'aliança de les civilitzacions que vol entrar a la Unió Europea mentre es gronxa entre el laïcisme militaritzat i la jihad maquillada, va advertir Israel repetidament que no interferís en l'objectiu de la flota i ara amenaça amb "greus conseqüències". ¿S'imaginen que una flotilla aèrea carregada d'activistes i material desconegut partís d'Israel camí del Kurdistan per deixar a les seves muntanyes "ajut humanitari" i propaganda anti-turca? ¿S'imaginen que, a sobre, Israel es permetés el luxe de comminar Turquia a no rebutjar aquesta provocació?

Cal lamentar que hagi hagut víctimes mortals, però hi ha qui les necessita per perpetuar els seus privilegis a costa del futur de dos pobles que podrien entendre's i prosperar en un veïnatge respectuós i enriquidor. El fonamentalisme, la intolerància, l'antisemitisme i la superstició es nodreixen d'aquest conflicte interminable. La mort, la misèria i la desgràcia els convé, i una guerra de gran abast suposaria el seu triomf definitiu, encara que el seu poble la perdés.

Però, i Manuel Tapial? Què se li ha perdut en aquesta tragèdia? Si lluités per la pau no faria una crida a l'avalot i a la demonització d'Israel. ¿Què vol dir quan afirma "creemos imprescindible que nuestros representantes políticos recuperen la soberanía de nuestros países y que dejen de ser cómplices de Israel y de servir a sus intereses"? Que Israel és qui governa el món, potser? Ens està recitant una versió postmoderna dels "Protocols del savis de Sión"? Per cert, ¿a què es dedica, té alguna professió coneguda en Tapial? Bé, ell es presenta a sí mateix com a "activista por los derechos humanos e investigador sobre la situación de los refugiados palestinos". Una professio amb futur, certament. És president de 'Cultura, pau i solidaritat', (tres en un, segur que a l'hora de pescar calers és un avantatge) i el seu pare presideix "Cultura, paz y solidaridad", així tot queda en família i amb les dues versions lingüístiques poden rebre subvencions de dues administracions. Què pràctic!

És lleig parlar de diners davant de fets tan luctuosos. És clar que ve a tomb perquè David Minoves ha declarat a l'Avui que la Generalitat no retallarà les partides destinades a les ajudes per al desenvolupament. És una gran notícia : els nostres jubilats cobraran pensions encara més miserables, la llei de la dependència no arribarà a gairebé ningú, la gent que s'ha quedat sense feina i sense res haurà de pidolar, però aquests fons que ningú no controla no es retallaran. Es lamenta Minoves, però, que el govern espanyol retallarà 800 milions sobre els programes d'ajuda de 2010 i 2011 trencant així "absolutament els compromisos internacionals de l'Estat espanyol". És una retallada "antipedagògica", ha apuntat, i aquest gest del govern de Zapatero "pot ser un mal exemple per a algunes comunitats autònomes o alguns ajuntaments que ja han replicat aquesta proposta". S'ha oblidat d'aclarir que el pressupost del govern espanyol per a Ajuda Oficial al Desenvolupament d'enguany és de 5.192,37 milions d'euros, prop d'un BILIÓ de pessetes ("oficial"). Sempre ens quedarem amb la frustració de no saber a quanta gent ajuden aquests diners, a quants vividors mantenen ni a quants immorals enriqueixen. Ni en quina proporció estan contribuïnt a alimentar un conflicte dramàtic sense aportar cap solució, abocant el poble que diuen defensar a viure una generació més sense futur, sense esperança.

La discòrdia que es sembra més tard es cull. També aquí, en el país on la guerra només és una paraula que ateny a gent que viu lluny i lluita per coses que hem oblidat, com hem oblidat a quina velocitat es propaga el seu vent abrusador. Avui ha mort gent damunt un vaixell, no sabem quanta. Els cínics dormiran tranquils. Israel s'ha tacat de sang. Espanya i Catalunya, també. Avui el premi a l'orgull restarà desert.

Via Hasbara'ts

Qui va dir...?

2010-05-21T10:19:00.004+02:00

"El pressupost s'ha d'equilibrar, el Tresor ha de ser re-aprovisionat, el deute públic ha de ser disminuït, l'arrogància dels funcionaris públics ha de ser moderada i controlada, i l'ajuda a altres països s'ha d'eliminar perquè Roma no faci fallida. La gent ha d'aprendre novament a treballar, en lloc de viure a costa de l'Estat."

A) Marco Tulio Ciceron, any 50 AC

B) José Luis Rodríguez Zapatero, any 2010 DC

C) Això només ho pot dir un NEOLIBERAL!!!!!!!!!!!!!!!!!! Denunciem-lo!!

Danger

2010-04-30T17:57:00.001+02:00

* Sobretot perill perquè aquesta situació està sent "conduïda" per autèntics cracs...

Festival de l'humor

2010-03-20T23:14:00.005+01:00

CÀPSULES
14 de març de 2010

Avui La Vanguàrdia ha publicat una enquesta, elaborada per l’Institut Noxa, sobre la intenció de vot a les properes eleccions al Parlament. Segons l’enquesta CiU obtindria entre 65-67 diputats, PSC 32-33, Esquerra 11-12. ICV 11-12, PP 13-14 i Ciutadans 0. Davant d'aquest sondeig cal apuntar:

1. NO QUADRA AMB ALTRES ENQUESTES
Aquests resultats no quadren amb la majoria de les enquestes que estem veient
aquestes darreres setmanes. La majoria donen les següents forquilles: CiU 53-56, PSC 32-35, ERC 16-18, PP 14-15, ICV 10-11 i Ciutadans 0.

2. LES ENQUESTES DE LA VANGUARDIA TENEN PRECEDENTS ERRONIS
Recuperant altres enquestes publicades per La Vanguardia en altres períodes
preelectorals observem que els resultats disten bastant dels resultats finalment
obtinguts a les eleccions. Per posar un exemple, a les eleccions al Parlament del
2006 La Vanguardia va publicar un sondeig que donava a CiU fins a 54 diputats (6 més dels obtinguts finalment) i a Esquerra 16 (5 menys dels que varem obtenir).

3. L'IMMOBILISME CENTRARÀ ELS SEUS ATACS CONTRA ESQUERRA
És evident que des del dia d’avui fins a les eleccions patirem tota mena d’atacs i intents de desmobilització del nostre electorat. CiU i altres entorns consideren que el soci més feble del Govern és Esquerra perquè els altres partits tenen un electoral més fidel, per aquest motiu tots els atacs estaran centrats en nosaltres. Aquesta és una estratègia molt antiga, però n’hem de treure una conclusió positiva: si els més immobilistes concentren els seus atacs contra Esquerra és perquè ens veuen com el vertader motor de canvis d'aquest país.

4. ELS ATACS APAREIXEN EN UN PERIODE D’ÈXITS D’ESQUERRA
No és casualitat que després d’aquestes setmanes en les que s’aprova al Parlament la Llei de consultes; s'inicia el tràmit de la Llei de vegueries; es posa fil a l'agulla aquesta enquesta. Precisament hem detectat entre la militància i l’electoral, però també des dels mitjans de comunicació, que se’ns està reconeixent que estem fent la feina ben feta, per tant és lògic que en el moment en que es comencem a visualitzar importants èxits d'aquest govern apareguin els atacs més ferotges.

5. HEM DE TREURE PIT I EXPLICAR LA FEINA FETA
Venen vuit mesos molt durs en els quals el relat que intentaran imposar des de l’oposició és que aquests dos governs d’esquerres no haurien d’haver existit. Davant d’això tenim dues opcions: acomplexar-nos o treure pit i explicar tot els avebços aconseguits com a Páis. En aquests anys hem impulsat moltes lleis com ara la Llei d’acollida, d’educació, del cinema, la de vegueries, la de consultes, la de serveis socials o la de barris, només per citar-ne algunes. Iniciatives que suposaran canvis històrics, tot i que alguns d’ells trigarem un temps en veure’s. Ara, doncs, toca treballar i explicar l’obra de Govern, una obra que cap govern de CiU hauria pogut fer.

*******************************************************

Això que acabeu de llegir és un document intern d'ERC que intenta subministrar arguments als seus militants i quadres sobre l'enquesta que va aparèixer a La Vanguardia el dia 13 de març.
El document és literal i he deixat les negretes tal com apareixen originalment, així com les faltes d'ortografia...

El primer que se m'acut és que aquesta gent d'ERC viu a la Lluna. Això o tenen un sentit de l'humor i la ironia propi dels neandertals.

Els punts 3, 4 i 5 són senzillament demencials. Sobretot el que ells han destacat en negreta.
Són incapaços de fer cap mena d'auto-crítica però el més greu (per a ells) és que no són capaços de veure la realitat. No saben en quin país viuen, això queda clar.

Creure's a aquestes alçades de la pel·lícula que el govern Tripartit ara visualitza "importants exits" o que ERC és "el vertader motor de canvis d'aquest país" és d'estar sonat.

Cal que aquesta gent instal·lada en el poder i allunyada completament de la realitat, rebi una patacada electoral ben forta perquè tornin a viure entre els mortals.

Els convé. Ens convé.

Ara més que mai...

2010-03-06T23:55:00.002+01:00

Doble moral

2010-02-28T15:13:00.000+01:00

Ha mort Zapata.

Dit així, no sembla gran cosa. De fet, la intensitat de la notícia a casa nostra ha estat limitada.
A Occident en general i a Catalunya en particular, el règim totalitari cubà gaudeix d'una comprensió i tolerància difícil d'entendre.
Un lluitador dels drets humans ha estat tractat pitjor que a un delinqüent fins que una vaga de fam ha finalitzat amb la seva vida.
És ben trist i penós escoltar com la progressia del nostre país justifica tot plegat acusant, com sempre, als EEUU de ser el causant de tot lo dolent que passa a la illa caribenya.
Res de demanar responsabilitats als dirigents cubans. Aquests són unes víctimes dels ianquis dolents i per tant, res del que fan pot ser jutjat des d'un prisma ètic o moral.

La ètica i la moral només s'administra en allò que convé.
I normalment només convé administrar-la contra la Llibertat, contra els EEUU i contra Israel.

La hipocresia exercida és tan evident que semblen una caricatura de la concepció humana.

Dia Internacional en memòria de les víctimes de l'Holocaust

2010-01-27T15:37:00.002+01:00

Avui es commemora el Dia Internacional en memòria de les víctimes de l'Holocaust.

Situem en la nostra memòria i en el nostre cor el record de tots els innocents assassinats per la barbàrie.

Mai us oblidarem...

Nuclears? SÍ Gràcies!

2010-01-26T15:37:00.002+01:00

L'ajuntament d'Ascó ha aprovat en ple sol·licitar ser la seu del magatzem nuclear.

Una majoria cridanera s'ha oposat a aquest fet al·legant tot d'arguments carregats de tòpics. Dic majoria no perquè sigui una majoria quantitativa (doncs ningú ho pot mesurar ara mateix això) si no perquè la majoria de partits polítics s'han pronunciat en contra d'aquesta infraestructura i fins i tot alguns s'han manifestat al carrer en aquest sentit.

Només entenc en clau de tacticisme electoral la posició de tots els partits polítics. Uns perquè són coherents amb les seves posicions tronades filles del maig del 68 i altres perquè no saben quina és la ona que porta més lluny...

Malauradament ningú parla amb seny sobre aquest tema, tret d'algun catedràtic d'energia nuclear o científic expert, els quals amb molta senzillesa expliquen el que altres intenten tapar amb el soroll.

Aquesta infraestructura pot fer de la comarca un pool tecnològic especialitat en el desenvolupament de l'energia nuclear. Aquesta energia és del tot necessaria per a no dependre de factors exteriors, ja sigui el preu de l'energia nuclear de França, ja sigui el preu del petroli d'Orient, ja sigui el preu del gas d'Argelia, ja sigui el que sigui.
Veus autoritzades que abans eren contraris a aquesta tecnologia, ara defensen l'energia nuclear com l'energia més neta i segura.

El magatzem ens estalviarà el trànsit continu de transport nuclear cap a França (actual emplaçament dels stocks nuclears a emmagatzemar).

La inversió del magatzem nuclear garantirà el desenvolupament de la comarca, blindant l'especialització de la zona en la tecnologia nuclear.

Les veus que qüestionen l'emplaçament per la teòrica afectació del turisme no tenen en compte que allà ja hi ha plantes nuclears i per tant, aquesta afectació ja està amortitzada.
La no instal·lació d'aquesta infraestructura només serviria per empobrir la comarca i no reactivaria pas el turisme.
Ja que la comarca està especialitzada en l'energia nuclear, cal que ho aprofiti per a liderar aquesta tecnologia.

Només cal veure que la gent d'Ascó (que són els que hi viuen allà) s'ha pronunciat clarament a favor del projecte i no potser que ara els que no vivim allà els hi diguem (com sempre) el que han de fer amb la seva vida i futur.

Per Ascó en concret però per Catalunya en general, crec que és una bona oportunitat liderar aquest projecte i ser un referent tecnològic internacional.
Els països més importants ho són pel seu desenvolupament i la seva audàcia.

Potser cal que Catalunya deixi per una estona el seu comportament mediocre i torni a ser un país motivat pel lideratge...

Volar com els voltors... (II)

2010-01-21T13:22:00.004+01:00

Com comentava en l'anterior article, el vicepresident del Tripartit Josep Lluís Carod-Rovira va prendre una sèrie de decisions per compatibilitzar fer-se una foto a Lleida i anar el mateix dia al Senegal.

Ara sabem que el viatge al Senegal ha estat un desastre total.
Ens anunciaven haver aconseguit l'obertura d'un consulat senegalès a Barcelona. Això es presentava com a un èxit diplomàtic de primer ordre... i resulta que ja existia des de 1973!!

Però en quin món viu aquesta gent??

Com a resultat de tot plegat, jo em torno a preguntar:
1) Què ha costat la foto de l'aeroport?
2) Què ha costat el viatge al Senegal?
3) Fer-li fer el ridícul a Catalunya te preu...?

Volar com els voltors...

2010-01-19T14:26:00.004+01:00

Diumenge es va inaugurar l'aeroport de Lleida i la plana major del govern tripartit no es va voler perdre la foto.
En el cas del vicepresident d'ERC Carod-Rovira, tot i que tenia un vol el mateix dia cap al Senegal (objectiu diplomàtic de referencia mundial) va fer tot el possible per ser-hi.

Amb la finalitat de compatibilitzar els dos compromisos va prendre una sèrie de decisions:
1) Anar a fer-se la foto.
2) Tornar en helicòpter a Barcelona (amb bomber inclòs).
3) Per evitar ser vist en públic en helicòpter, agafar-lo NO en l'aeroport públic que acabava d'inaugurar, si no en un aeròdrom PRIVAT que hi ha al sud de Lleida.
4) Aquest viatge en helicòpter li va significar finalment un estalvi de temps de només 30 minuts respecte la tornada en cotxe oficial.

A la vista d'aquestes decisions, jo em pregunto:
1) Per què inaugura el govern una infraestructura si no la fa servir?
2) Calia agafar un helicòpter per estalviar-se només 30 minuts?
3) Quin cost ha tingut pels contribuents catalans aquest malbaratament de mitjans?
4) Ens pot governar algú que pren aquesta mena de decisions?

Desvergonyiment...?

2010-01-16T19:26:00.004+01:00

Quan encara no hem paït el cúmul de dol, desgràcia, incompetència i mentida en tot allò que fa referència a l'incendi que va patir Horta de Sant Joan (amb la mort de cinc bombers), ara surt a la llum que la Generalitat, mitjançant Medi Ambient, ha autoritzat l'explotació d'una mina de bauxita allà mateix.

Aquesta extracció es fa en un lloc on la cendra encara és present, on es va intentar tapar la incompetència de la conselleria amb un informe ràpid, incomplet i fals, on cinc famílies van perdre els seus éssers estimats, on una població ha vist el seu futur proper trasbalsat... un lloc protegit per la seva condició de parc natural, per ser Espai d'Interès Natural i per pertànyer a la Xarxa Natura 2000...
Res d'això importa si existeix un motiu "important" pel Tripartit.
Res d'això importa si l'ecologisme d'IC-V s'estira com un xiclet quan un motiu "important" apareix...
I aquest motiu "important" es diu MINA.

Està clar que això deu ser una mina per alguns...

Però fer això, i fer-ho ara, tan ràpid, demostra una absència total d'escrúpols, dignitat, sensibilitat i decència.

No tenen vergonya.

Bon Nadal i Bones Festes!!

2009-12-25T14:00:00.001+01:00

Bon Nadal i Bones Festes per tothom!

Espero que tots gaudiu de la companyia de la gent que us estima i us estimeu.

Una abraçada!

650 Anys de Generalitat

2009-12-19T00:52:00.003+01:00

1359 – 2009

650 ANYS

La Diputació del General

es va constituir el 19 de desembre de 1359

a Cervera

Avui, dissabte 19 de desembre, es compleixen 650 anys de la Generalitat de Catalunya. En aquell mateix dia de l'any 1359, la Cort General de Catalunya, reunida a Cervera pel rei Pere el Cerimoniós, va aprovar la constitució de l'anomenada Diputació del General, antecedent històric de l'actual Generalitat de Catalunya.

Khanukà Sameakh !

2009-12-11T17:35:00.000+01:00

"Abans cremat que a l'enemic"

2009-12-09T08:24:00.001+01:00

L'arxiu Centelles se'n va cap a Salamanca.

He deixat passar uns dies per veure si aquest escàndol produïa les lògiques destitucions o dimissions.
A hores d'ara, ningú de la Generalitat ha mogut un dit.

Es podran dir moltes coses.
Es podrà dir que la família del famós fotògraf només vol diners (què oferia doncs la Generalitat?). Es podrà dir que el Ministerio SOCIALISTA ha actuat per l'esquena (què esperaven? la taula parada amb mantell de quadrets?). Es podrà dir el que sigui.
L'obligació de la Generalitat és defensar, com sigui, el patrimoni cultural de Catalunya.
I què ha passat? Que s'ha titllat a la Generalitat de Catalunya d'ENEMIC. Que el patrimoni Centelles marxarà a Salamanca, símbol de la repressió.

Quanta incompetència cal perquè algú dimiteixi en aquest govern?
Quanta incompetència tolerarem?
Quant desprestigi?

ACAI: Associació Catalana d'Amics d'Israel

2009-11-19T16:33:00.004+01:00

L'Associació Catalana d'Amics d'Israel, ACAI, ha estrenat pàgina web.
Convido a tothom a visitar-la i a associar-se.

També voldria comentar que ahir es va celebrar la primera assemblea general.
Un cop constituïda l'associació, s'han establert diferents grups de treball entre els diferents membres associats.
L'objectiu és acostar la realitat d'Israel a Catalunya, així com acostar la realitat de Catalunya a Israel.

Tothom que estimi Israel està convidat a participar-hi.

Boker tov ACAI!

El saqueig de Catalunya

2009-11-10T16:05:00.003+01:00

Molt es parla del cas Millet i Santa Coloma... purs exercicis de distracció i aficionats.

El veritable saqueig que pateix el país està perpetrat des de dins mateix de les institucions. Han posat la ma a la cartera de tots els catalans, la ma al pressupost de la Generalitat.
Segons un estudi intern del Govern, la Generalitat s'ha gastat 70 (SETANTA) milions d'euros en "estudis" i "informes" innecessaris...
Si aquesta és la conclusió d'ells mateixos (l'informe l'han fet ells...) vol dir que la veritat deu rondar com a mínim el doble.
O sigui, els amics del Tripartit s'han repartit 150 milions d'euros com si res...
Qui vol una fundació si pots cobrar un informe?

I amb quina habilitat han distret a l'opinió pública... Són uns craks.

“Mr. Gorbachev, tear down this wall!”

2009-11-09T15:09:00.000+01:00

El Ronald Reagan esquerdant el mur de la vergonya, en la seva lluita per la Llibertat.

Només falta repartir les medalles...

2009-11-06T15:35:00.004+01:00

Llegeixo a La Vanguardia que s'ha signat un pacte laboral dins el marc d'una de les fusions previstes entre caixes d'estalvi de Catalunya.

Pel que sembla, es faran fora 65 persones que gaudien d'un permís retribuït (!) i es pre-jubilaran 564 persones a partir dels 55 anys..........
A més, s'ha acordat una paga extraordinària per a tot el planter de 500 euros (!!).
Aquest "pacte laboral" tindrà un cost de 500 milions d'euros (només aquest cas, els altres casos la factura serà més gran) que pagarem els contribuents mitjançant el FROB, el fons establert específicament per a les fusions entre caixes.

O sigui, que persones que igual estan a l'atur o en una situació laboral precària han de pagar amb els seus diners una reestructuració en unes empreses determinades, incloent pagues extraordinàries i pre-jubilacions daurades...

Em sembla escandalós...

Si les caixes d'estalvi han tingut una direcció executiva incompetent, per què ho hem de pagar els demés?
Per què hem de pagar no només això, si no també resolucions privilegiades?
Cóm és que no dimiteixen en bloc totes les direccions generals implicades? Potser per que són els amiguets de torn...?
Els responsables d'haver dut aquestes empreses a una situació de feblesa econòmica, cóm és que són els mateixos que han de pilotar les solucions?
I encara hem de sentir discursets on ens volen vendre un futur fantàstic gràcies a les reestructuracions, on es guanyarà en competitivitat i solidesa front els nous reptes econòmics del futur...... això sí, pagat generosament pel silenciós contribuent.

Quin gran lideratge...

Sí, són uns cracs i mereixen una medalla.

El cuc i la poma

2009-11-01T22:52:00.004+01:00

Tots estem sent bombardejats amb imatges i informacions sobre el suposat cas de corrupció en diferents municipis de Catalunya, en especial Santa Coloma de Gramenet.

Hi ha hagut una desfilada de personatges de tot tipus i colors. Alguns (només els que "calia") fins i tot han estat vistos en companyia de guàrdies civils, manelles i bosses de basura.

També hem estat testimonis de la sorpresa i indignació transmeses per l'aparell socialista. Un dels seus ha estat enxampat i com més a prop el tenien més indignació han de projectar.

El més curiós de tot plegat és que ningú fa menció d'un fet per a mi cabdal.
Ni el super Garzón ho menciona en el seu acte judicial.
Per a l'enriquiment produït per una requalificació, cal precisament això, una requalificació urbanística.
I per a una requalificació urbanística no hi ha prou amb el beneplàcit d'un ple municipal, si no que cal "negociar-ho" amb l'administració competent en ultima instància, que és la Generalitat. Concretament, el Departament de Política Territorial i Obres Públiques.
Es a dir, si la Comissió d'Urbanisme de la Generalitat no està d'acord en un canvi de planejament urbanístic, aquest no es pot dur a terme.
Per molt que un alcalde, un promotor o un intermediari vulgui una requalificació, aquesta només serà possible si des de la Generalitat es dona el vist-i-plau.

Segons sembla, en Garzón descriu requalificacions que van produir beneficis suculents en temps rècord... Cóm és que ni ell ni ningú es pregunta cóm va ser això possible?
Qualsevol que vol tramitar un planejament urbanístic ha d'esperar anys fins que es fa l'aprovació inicial en un ple municipal i la seva aprovació definitiva després de la seva aprovació a la Comissió d'Urbanisme de la Generalitat.
Per què es va aprovar tot tan ràpid?

El conseller Nadal és l'amo indiscutible del Departament de Política Territorial des de l'origen del primer Tripartit.
El PSC te clar que amb les coses de menjar no es juga...

Per a que un cuc mengi d'una poma, primer ha d'haver una poma.

Però sobretot hi ha d'haver algú que regi el pomer.

The Ten Cannots

2009-10-17T21:36:00.004+02:00

You cannot bring about prosperity by discouraging thrift.
You cannot strengthen the weak by weakening the strong.
You cannot help little men by tearing down big men.
You cannot lift the wage earner by pulling down the wage payer.
You cannot help the poor by destroying the rich.
You cannot establish sound security on borrowed money.
You cannot further the brotherhood of man by inciting class hatred.
You cannot keep out of trouble by spending more than you earn.
You cannot build character and courage by destroying men's initiative and independence.
And you cannot help men permanently by doing for them what they can and should do for themselves.

Rev. William John Henry Boetcker, 1873

Traducció:

- No pots crear prosperitat descoratjant la Iniciativa Pròpia.
- No pots enfortir el feble, afeblint al fort.
- No pots ajudar els petits, aixafant els grans.
- No pots ajudar al pobre, destruint el ric.
- No pots elevar a l'assalariat, pressionant a qui paga el salari.
- No pots resoldre els teus problemes mentre gastis més del que guanyes.
- No pots promoure la fraternitat de la humanitat, admetent i incitant l'odi de classes.
- No pots garantir una adequada seguretat amb diners prestats.
- No pots formar el caràcter i el valor de l'home traient-li la seva independència i iniciativa.
- No pots ajudar els homes permanentment, realitzant per ells el que ells poden i han de fer per si mateixos.

L'Hereu tanca

2009-10-06T18:37:00.004+02:00

VilaWeb i Racó Català s'han fet ressò del tancament del blog de l'Hereu (blog de propaganda pagat per tots els ciutadans).
El que m'ha fet més gràcia és que en la notícia també es fan ressò de les denuncies que vaig fer sobre aquest tema... Sóc famós!!!! (un cop més!)

No estaria malament que m'entrevistés el Cuní, el Basté o el Toni Clapés, oi? (jejejejejeje...)

Visca el Comunisme!

2009-09-07T23:27:00.002+02:00

Amunt els pàries de la terra!!

70 anys de l'inici de la lluita per la Llibertat

2009-09-03T23:00:00.002+02:00

El 3 de setembre de 1939 Anglaterra va declarar la guerra a Alemanya.

Per lleialtat a Polònia i la Democràcia, els anglesos van declarar la guerra al Totalitarisme dos dies després de l'atac alemany a Polònia.
Gràcies a la voluntat, la moral i la determinació anglesa, Europa va poder sobreviure a la barbàrie.

Gràcies Winston!

Tornem de les vacances i cóm ens trobem el pati...?

2009-08-31T18:58:00.001+02:00

* D'un article del Toni Aira

Cronologia d'un engany

2009-07-11T17:00:00.000+02:00

Hipocrites de debò

2009-07-08T16:32:00.001+02:00

S'ha aprovat la Llei d'Educació de Catalunya amb una amplia majoria del Parlament.
És una llei central de país i calia responsabilitat per part dels partits polítics majoritaris.
El que ha passat però, és que la llei no ha estat aprovada pels partits del govern i el majoritari de la oposició, si no per aquest i per només alguns partits del govern.

Iniciativa per Catalunya-Verds Esquerra Unida i Alternativa (el tamany del seu nom és inversament proporcional al seu tamany electoral) ha votat en contra.

Conseqüències de la seva "coherència"? CAP.

Els senyors d'IC-V EUiA consideren que els traïdors son el PSC i ERC... i prou. Ser conseqüents, tenir ideologia, principis, programa, ser d'esquerres de debò, bla bla bla és compatible amb mantenir el cotxe oficial.

No pensen ni per un moment en abandonar el govern.

Ni pel que sembla, qui teoricament dirigeix el govern tampoc pensa fer-hi res.

Hi pot haver una demostració més gran del que significa el Tripartit?

Immorals de debò és el que són.

4th of July

2009-07-04T23:22:00.002+02:00

El coratge d'uns grans homes van donar pas a l'esdeveniment d'un gran país: Felicitats!!

El blog de l'Hereu

2009-07-02T00:04:00.001+02:00

El 9 de setembre de 2007 vaig denunciar que els dominis d'internet de l'alcalde Hereu eren tractats de forma diferent segons si eren el .cat o el .es.
Tan diferents els tractaven que fins i tot el .cat el tenien en situació de morositat.

Una setmana més tard, el domini .cat el van recuperar (o sigui, pagar) i semblava que aquesta indiferència pel domini català havia estat superada, però la sorpresa va consistir en veure que un domini que es feia servir per demanar el vot i l'administrava el PSC-PSOE era pagat per l'ajuntament de Barcelona.

L'escàndol va ser important fins al punt que es van fer ressò RAC1 i La Vanguardia i l'ajuntament va haver de rectificar. Seguia pagant el contribuent però ara ja no l'administrava el PSC-PSOE (tot i que servia per demanar el vot...).

Ara, el blog de l'alcalde s'ha transfotmat en un blog més genèric amb un nom que no és el seu personal si no el de la ciutat: www.blogbarcelona.cat

Dos anys més tard però, la polèmica torna a envoltar al blog de l'alcalde.
Pel que sembla, el controvertit blog li costa als ciutadans de Barcelona 315.000 euros anuals, per a una audiència mensual de 23.000 visites...

Aquesta despesa no sé si es pot considerar justificada (que crec que no), però aquesta no és la única polèmica al voltant del blog.
Resulta que mirant un altre cop la situació dels dominis d'internet de l'alcalde podem veure com les adreces www.jordihereu.com, .cat i .es estan registrades i administrades per l'ajuntament de Barcelona.
En canvi, les .net, .org i .tv estan registrades i administrades pel PSC-PSOE.

I jo em pregunto, cal que els ciutadans paguem uns dominis personals de l'alcalde? Dominis que a més no s'estan fent servir?
Quan hi hagi eleccions, es faran servir aquests dominis pagats pels ciutadans per demanar el vot?
Per què si el PSC-PSOE paga uns dominis no els paga tots?
S'està estalviant el partit socialista uns diners a costa dels ciutadans?
Un altre cop...?

Canvis

2009-06-26T18:13:00.003+02:00

Feia temps que volia introduir alguns canvis al blog.
El més evident és el canvi de format, tot i que no és l'únic canvi que vull fer.
De mica en mica aniré introduint novetats que espero funcionin i signifiquin una millora global respecte al format anterior.

Espero que tot plegat serveixi per fer d'aquest racó un lloc millor per tothom...
(S'accepten suggeriments!)

El silenci de la progressia

2009-06-24T21:45:00.001+02:00

Iran bull pels costats, i els progres del món emmudeixen. On estan ara els mocadorets, les webs histèriques, les manifestacions amb politiquets inclosos? En cap lloc. Aquesta revolta els trenca els esquemes, allunyada dels dogmes de fe que configuren el seu pensament polític.

No és una revolta contra els dolents de manual, la presència dels quals excita en gran manera les seves delicades goles. Els americans no dirigeixen la repressió -fins que Michael Moore o Noam Chomsky descobreixin alguna perversa conspiració judeo-ianqui-; els israelians no mouen els fils -donem temps a Michael i a Noam-; i tot passa en l'islam, que sempre està lliure de tota culpa. A més, el dictador és amic d'un dels paladins del neorrevolucionarisme, un tal Hugo Chávez, l'amistat del qual amb el tirà iranià ha permès que el fonamentalisme islàmic posés la seva perversa poteta en Sud-amèrica.

És a dir, sense dolents clàssics, sense víctimes homologades i sense paternalisme occidental per repartir, lo d'Iran no és una causa. És, simplement, una notícia, una d'aquestes notícies que surfegen per la consciència progre, sense fer cap mal. Res és nou, perquè aquesta mateixa progressia s'ha mantingut impassible davant desenes de massacres, dictadures i tot tipus de repressions, els botxins de les quals no els interessaven, i les víctimes de les quals els resultaven indiferents.

Més enllà de vociferar contra els israelians -que sempre surt gratis-, i de vendre una solidaritat de plàstic amb els palestins, basada en prejudicis, mentides i manipulacions, aquesta progressia sorollosa, dogmàtica i reaccionària no té cap altra causa que li interessi. Per què? Probablement perquè mai van ser tan amants de la llibertat com van vendre. I també perquè els seus esquemes mentals no han superat la caiguda del mur de Berlín, i miren al món amb els mateixos ulls amb que ho miraven els vells comunistes.

En aquesta dialèctica de bons i dolents, la llibertat sempre surt perdent. El més sorprenent és que aquests virolats de lemes buits, dipositaris, alhora, de grans silencis, són els mateixos que divideixen al món entre dreta malvada i progressia justiciera, i ens inunden amb proclames redemptores. Alguns fins i tot converteixen aquesta dialèctica en un estil de propaganda, per a guanyar eleccions. No obstant això, la realitat de vegades és tan dura d'oïda que no escolta els cants de sirena.

I aquí està, martellejant els esquemes amb sonora eficàcia. Fixin-se en la subtil contradicció. Contra la dictadura iraniana, i contra la repressió brutal que exerceix contra la revolució verda dels ciutadans, els qui alcen la veu no són els redemptors pancartistes, sinó líders de la dreta, com l'Angela Merkel o el Nicolas Sarkozy. La qual cosa ens recorda una veritat històrica: en defensa de la llibertat, no estan tots els que són, ni són tots els que estan.

Pilar Rahola

Versió crua del vídeo

Florentino Pérez: "Queremos recuperar los valores del Real Madrid"

2009-06-13T17:35:00.000+02:00

L'Anàlisi

2009-06-09T12:29:00.006+02:00

El Tripartit entra en decadència electoral però aguanta.

CiU puja sostingudament però de forma insuficient.

Aquestes crec que són les dues idees força que podem observar dels resultats electorals.

Les forces del Tripartit perden influència electoral i no sembla que hagin tocat terra. No només baixen en % si no que també ho fan en vot absolut.

Perden votants de forma molt important i potser irreversiblement.

La batalla que es preveu l'any que ve per les eleccions a la Generalitat pot ser monumental.

Els resultats de les europees presenten un escenari on els que ara governen van de baixada i els que volen governar van de pujada.

Aquesta inèrcia però, és prou moderada perquè tots pensin possible revertir la situació o accentuar-la i això vol dir que ens hem de preparar a veure una campanya electoral molt forta (en tots els sentits de la paraula).

Pronòstic:

Batalla dins ERC per veure si han de trencar el Govern o acabar el mandat dins el Tripartit.

Vota PSC, Vota Maleni

2009-06-05T17:29:00.002+02:00

El PSC ha fet un gran esforç propagandístic per parlar dels altres i no d'ells mateixos.

Gastar tans recursos en parlar dels rivals electorals i no dels propis candidats és un fet que en principi sorprèn però que si s'analitzen els motius es pot entendre perfectament.

Els fa vergonya la seva llista electoral i no poden dir res bo d'ells mateixos. És així de clar.
Amb tota la cara dura del món i sense sentir el més mínim rubor, amaguen els candidats reals i fabriquen unes paperetes electorals destinades a enganyar i confondre la gent.
Així, si no t'informes mínimament et penses que votes només a uns candidats determinats quan el que estas fent és votar a molts altres, entre els que hi ha l'inefable Maleni o la Carmen Romero.

De fet, si votes el PSC votes la Maleni tot i que ho intentin amagar i no surti a la papereta.
No caldria que ho amaguessin (ja no els hi ve d'un pam), tot i que s'entén que els faci tanta vergonya...

Blocs electorals

2009-06-04T16:01:00.000+02:00

Fa ja força temps que cada cop que s'acosten eleccions sento la queixa dels periodistes de la radio i televisió pública catalana vers la qüestió dels blocs electorals.

Sincerament, cada cop que sento la seva queixa un raig d'indignació em travessa de dalt a baix. De forma gairebé automàtica em surt l'impuls d'apagar la ràdio o la televisió.

Em tenen fart.

Em tenen fart els periodistes, clar.

Qui es pensen que són, ells? Els "elegits"? Els únics en aquest món amb una visió de la realitat imparcial, equànime i justa? Cóm són tan arrogants?

Però per què m'atabalen amb la seva propaganda gremialista? Aquest corporativisme que volen disfressar de professionalisme em te FART.

L'única garantia (i ni així, de fet...) que tenen els partits polítics per que a la ràdio i televisió pública es garanteixi el seu espai són els blocs electorals.

Així, ni la "visió" particular de la redacció ni la pressió del govern de torn poden impedir que existeixi un mínim de visibilitat per tots els partits polítics. Al menys en campanya electoral.

És tan terrible això?

Amb els meus impostos he de sentir la cantarella covard de que "com a protesta no es signaran les cròniques electorals"?

Però si estan tan afectats en el seu orgull professional, PER QUÈ NO PLEGUEN I MARXEN A UNA TELEVISIÓ O RÀDIO PRIVADA?

Ja us diré jo per què no pleguen. Perquè no tenen vergonya i la seva decència tan auto-publicitadament ofesa no val tant com per provar de treballar en una empresa que no sigui pública.

A fora fa fred i no em deixarien queixar-me capritxosament... oi?

PATÈTIC

Si tu no hi vas, ells...

2009-06-02T10:35:00.003+02:00

II Trobada d'Amics d'Israel

2009-05-15T10:45:00.005+02:00

Ahir vaig assistir al sopar de commemoració del 61è aniversari de la creació de l’Estat d’Israel.

Com l’any passat, el sopar va servir per trobar vells i nous amics i gaudir d’una bona vetllada en companyia de gent que estimem Israel i el poble jueu.

Em va alegrar veure com els millors caps pensants del país participaven en aquest acte, que va servir per homenatjar als catalans que han estat, i tristament encara estan, amenaçats per l’islamofeixisme i els seus aduladors pijo-progres de casa nostra.

El sopar va servir també per constituir l’Associació Catalana d’Amics d’Israel.

Aquesta associació pretén acostar la realitat d’Israel a la gent de Catalunya i combatre els tòpics, els prejudicis, les mentides, es adir, combatre els estereotips que es serveixen del desconeixement i que promouen els col·lectius més fanatitzats de la classe política catalana per confondre i fer confusa la veritat.

Alhora l’associació te la sana ambició d’acostar la realitat de Catalunya a Israel. Malauradament ara mateix passem per ser el país més antisemita d’Europa i cal que el poble d’Israel conegui de primera mà que aquí també tenen amics, alhora que els hi acostem la nostra realitat cultural.

Des d’aquí encoratjo tothom a recolzar aquesta iniciativa i a defensar Israel dels atacs injusts que constantment pateixen i que qüestionen el seu elemental dret a existir.

Visca Catalunya i Visca Israel!

Una, Grande y Uniforme (Gràcies ERC)

2009-05-11T20:37:00.000+02:00

La Comunitat Basca ja te nou President.

Un cop ERC va obrir la porta a que Catalunya fos governada pels partits perdedors de les eleccions i tingués un president "constitucionalista", els partits uniformadors espanyols van entendre que es podia justificar qualsevol mitjà per aconseguir la seva fi.

Així doncs, el mapa d'Espanya quedaria repartit entre els partits espanyols de dreta i esquerra gràcies a l'oportunisme de l'independentisme de fireta, que per quatre rals es van vendre el país, la dignitat i la història.

Un cop Catalunya va ensenyar el camí, Galícia i finalment la Comunitat Basca (quin altre nom si no?) han caigut sota el domini polític d'una idea conceptual d'Espanya única que ho domina tot i que ens condemna a la mediocritat del particularisme.

Mai es toleraria que a Espanya (ni a cap país occidental) no governés el partit majoritari en unes eleccions. Els partits espanyols saben molt bé que hi ha coses que no es poden fer i actuen en conseqüència.

A Catalunya en canvi, ERC va visualitzar que Catalunya no era un país ni res important i per tant, va actuar menystenint la Generalitat convertint-la en un ens purament administratiu on el seu calcul miserable era superior a qualsevol concepció responsable de dignitat institucional.

Esquerra va destruir l'imaginari col·lectiu.

Amb el pas històric obert per Esquerra a Catalunya, cap tabú calia ser trencat per part dels partits espanyols. Els propis catalans s'havien suïcidat políticament i ara només calia homogeneïtzar el menysteniment als diferents ens autonòmics rebels.

Tarradellas mai va voler tornar a Catalunya si no era com a president de Catalunya. Voldria tornar ara a ERC?

ERC renuncia a l'Independentisme

2009-05-04T15:34:00.000+02:00

En Joan Carretero s'ha donat de baixa d'ERC un cop ha estat expedientat per la direcció.

A aquesta notícia cal afegir que en Jaume Renyer també ha abandonat Esquerra per "patriotisme i dignitat".

Aquesta situació és força coherent amb els fets que han protagonitzat la direcció d'ERC, on obrien la porta de sortida a tothom que discrepés amb la continuïtat del Tripartit.

Així doncs, qualsevol que vulgui ser coherent amb l'ideari independentista no pot romandre dins ERC, doncs aquest ideari és incompatible amb la continuïtat del govern Tripartit.

Això no només ho han expressat literalment en Carretero o en Renyer, si no que la direcció oficial d'Esquerra ho ha expressat verbalment i formalment.

És lògic que la formula que vol fer servir ERC de parlar d'independència però treballar sotmesos al PSC és de difícil/impossible digestió per la gent que no viu de la política. El votant d'ERC no entén que un partit independentista (o que es deia independentista) no faci ABSOLUTAMENT RES per fer complir aquest objectiu. Governar per governar no és suficient per la parròquia independentista i la multitud d'exemples que demostren que la fórmula del Tripartit representa un retrocés en la sobirania nacional fa que ningú entengui els motius d'Esquerra a romandre al govern sota les ordres del Montilla.

L'actual direcció d'Esquerra actua com a crossa del PSC a imatge històrica del que porta fent IC-V des de fa una pila d'anys.

Sembla clar que la màxima aspiració dels dirigents d'ERC és la de governar molts anys al costat del PSC; aspiració igual que la d'IC-V i aspiració que evidentment no satisfà al votant independentista.

És una evidència que l'ambició de Catalunya no pot restar sota el tacticisme del PSC-PSOE i per tant, és una evidència que el Tripartit és incompatible amb l'ambició de Catalunya.

El doctor Carretero així ho ha diagnosticat.

MÉS DE 50 BATBLOCS: ELS COMBATENTS PER LA LLIBERTAT

2009-04-01T00:01:00.000+02:00

Aquest mes de març que ja s’escola ha estat testimoni d’una modesta efemèride en la catosfera. Batblocs, l’agregador de blocs dels Combatents per la Llibertat, ha arribat als 50 blocs adherits (ara ja en som més!).

Modesta, sí, però no insignificant. Batblocs és la punta de llança de la revolució democràtica que s’està gestant en aquest país nostre. Una revolució no violenta, però sí ambiciosa i destructora. Ambiciosa, perquè la formem gent que volem dedicar els millors anys de la nostra vida a la causa de la Llibertat de la nostra Pàtria, que és el mateix que dir, de la llibertat dels homes i dones que la formen. I destructora, en el sentit schumpeterià del terme, és a dir, una destrucció creativa, perquè, com el nostre nom indica, volem acabar amb aquest experiment fracassat i profundament negatiu que ha estat el tripartit.

Fracassat, perquè, com es demostra per la crisi que actualment patim, no ha estat capaç de proporcionar més benestar, més igualtat i més solidaritat als catalans i catalanes. Ben al contrari, les tan repetides polítiques socials, que havien d’esdevenir el deus ex machina de la seva actuació, s’han convertit en un veritable malson: prop d’un milió d’aturats, i l’augment incessant de la pobresa i l’exclusió social. I sense oblidar el cas vergonyant del suport inexplicable a la Llei de dependència, autèntica clau de volta de la invasió del Gobierno de España, en les competències dels anomenats governs autonòmics.

I profundament negatiu, perquè ha menystingut, ha menyspreat, ha vulgaritzat, ha enderrocat, ha disminuït, ha empetitit, ha anorreat, etc., l’orgull i el tremp de milers de catalans i catalanes, que hem presenciat atònits com es devaluava un missatge independentista. Un missatge que, no fa pas tants anys, havia aconseguit mobilitzar centenars de milers de persones, fins al punt que semblava que tot era possible. Molts de nosaltres ens hem sentit estafats, humiliats i enganyats en les nostres conviccions més profundes.

Tanmateix, no ens vam enfonsar. Ni vam dimitir, ni vam deixar-ho córrer. Armats, per una banda, amb un experiència vital que molts de nosaltres hem mamat dels nostres pares, avis i de generacions de lluita contra l’ocupant, que ens fa aixecar-nos quan hem caigut, i tornar-nos aixecar quan hem tornat a caure, i per l’altra, amb les eines –les armes– que ens proporciona la societat de la informació i el coneixement, vam decidir plantar cara, contra el derrotisme i la renúncia, contra l’abdicació i la rendició.

Nosaltres, els combatents per la llibertat, lluny de quedar-nos al saló de casa, hem participat en algunes de les iniciatives que més han sacsejat la societat catalana, malgrat els intents de neutralitzar-les. I ara, que ja som 50, prometem no defallir, i ens comprometem a fer tot el possible per capgirar aquest estat de coses. Fins a restablir l’orgull i el goig de ser catalans i catalanes. Un poble lliure.

Enhorabona, combatents per la llibertat. Felicitats, batblocs!

I els que encara no us hi heu afegit... a què espereu?

Visca la terra, mori el mal govern!

El PNB, agrait amb ERC...

2009-03-03T19:09:00.003+01:00

...mai oblidaran que ERC va obrir el camí

Atac de sinceritat

2009-02-15T21:12:00.003+01:00

Puigcercós: "A Esquerra hi sobren ganduls, trepes i friquis"

Provocació inevitable

2009-01-05T00:43:00.004+01:00

Per desxifrar els dramàtics successos desenvolupats a la franja de Gaza durant els últims dies hi ha dos claus de lectura possibles. Una és la que, partint de la tesi segons la qual Israel --millor encara, "l'Estat sionista"-- és una entitat política agressiva, opressora i homicida per naturalesa, interpreta l'atac israelià contra Hamàs com l'enèsima demostració d'aquest caràcter assassí. Si els responsables polítics i militars israelians són uns ogres sàdics que es deleixen matant palestins, ¿què té d'estrany que els massacrin a base de bombes llançades a Gaza, amb qualsevol pretext?
Atès que, des del cap de setmana passat, aquesta interpretació ja ha estat profusament divulgada pels mitjans de comunicació i també cridada en nombroses manifestacions convocades arreu del món (particularment, a Teheran i Beirut), permetin-me que dediqui els paràgrafs que vénen ara a resumir una lectura alternativa de l'actual crisi, una lectura en termes polítics, militars i estratègics, no de duel apocalíptic entre el bé i el mal.
El primer que convé recordar és que Hamàs no combat per alliberar els territoris palestins que van ser ocupats l'any 1967; el seu objectiu programàtic irrenunciable --irrenunciable, perquè emana d'un mandat diví-- és destruir l'Estat d'Israel per aixecar, sobre tot l'espai comprès entre el Mediterrani i el Jordà, un Estat àrab i islàmic, una teocràcia de tipus iranià. La seva lluita contra els sionistes, doncs, és una lluita a mort, que no admet compromisos ni transaccions. Com a molt, i només si tàcticament convé a la causa, s'avindria a una treva temporal o hudna.

El seu rebuig radical a la idea d'un Estat palestí definitiu a Cisjordània i Gaza va portar Hamàs a boicotejar tant com va poder la retirada israeliana de la franja mediterrània i, una vegada consumada aquesta retirada (el mes de setembre del 2005), a desplegar una minuciosa estratègia de la provocació --traduïda en el llançament de milers de projectils contra àrees civils israelianes, o en el segrest (el juny del 2006) del soldat Gilad Shalit-- per impedir que l'Exèrcit hebreu es pogués desentendre de Gaza.
Buscant les represàlies i els bloquejos dictats per Tel Aviv, l'objectiu era diàfan: evitar passi el que passi la imatge d'una Gaza normalitzada i autogovernada, lliure de sionistes, que pogués persuadir els palestins de conformar-se d'aconseguir una solució similar a Cisjordània. A això es va entregar Hamàs després de guanyar les eleccions celebrades el gener del 2006 i, encara amb més afany, després del seu putsch contra l'Autoritat Palestina del juny del 2007. A aquesta lògica respon la decisió dels islamistes de no renovar la treva que vencia el 19 de desembre passat, i el llançament, a partir d'aquella data, de fins a 80 coets diaris sobre les localitats de Sderot, Ashqelon i altres ciutats israelianes.

En aquest sentit, ¿es podria dir que Israel ha caigut en la provocació presentada per Hamàs? Sí, però ¿podia ser d'una altra manera? ¿Quin Govern del món es permetria tenir centenars de milers dels seus ciutadans sotmesos al foc enemic durant anys i mirar cap a una altra banda? Sens dubte, les vigílies electorals a Israel i el buit de poder a la Casa Blanca han precipitat una operació que es gestava des de fa temps. Una operació sagnant, perquè es tracta d'una guerra, però limitada: si els bombardejos aeris sobre Gaza fossin --com s'ha estat repetint-- massius, llavors el balanç de baixes es comptaria per desenes de milers, com va passar a Hamburg o Dresden el 1944-45.
Dels dos fronts que totes les guerres del Pròxim Orient tenen des de fa dècades (el de la imatge mediàtica i el de la realitat sobre el terreny), Israel perdrà --ja partia vençut-- en el primer. Falta veure com es desenvolupa en el segon; perquè acabar amb Hamàs només des de l'aire no serà fàcil, i enviar forces terrestres al laberint de Gaza suposaria tornar a sotmetre l'Exèrcit israelià a l'examen que no va aconseguir aprovar amb claredat, el juliol agost del 2006, contra Hezbol.là al sud del Líban.

Joan B. Culla

Els amics de SONY

2008-12-18T18:20:00.004+01:00

*foto: D'esquerra a dreta: Maite Román, regidora d'ICV a Vacarisses; Fabiola Gil, regidora d'ICV a Terrassa; Xavier Boix, president comarcal d'ICV i regidor de Sant Cugat; Laura Massana, diputada d'ICV al Parlament de Catalunya; Carles Rodríguez, regidor d'ICV a Viladecavalls i càrrec de confiança d'ICV al Consell Comarcal del Vallés Occidental i Manel Pérez, tinent d'alcalde de l'Ajuntament de Terrassa
(com podeu veure, ningú sap què vol dir treballar)

El nostre estimat poble ha patit una sacsejada important amb el tema de la SONY.
Amics nostres no saben si passat festes continuaran tenint feina o no.

La empresa argumenta que la situació general no fa competitiva la planta i, per tant, s'han de reduir despeses i les despeses que poden reduir per augmentar la productivitat afecta al cost de personal.

Tothom sap que per culpa d'ICV-EUiA entre altres, el Quart Cinturó s'ha anant endarrerint. De fet, si pels Bio-Pijos fos, el Quart Cinturó no es faria.

Quan la SONY es va implantar a Catalunya, la connexió entre Viladecavalls i Castellar del Vallés era fonamental per fer competitiva la seva producció.
Un camió havia de salvar la distància entre la zona logística de Castellar i la planta del nostre poble en pocs minuts i no com ara, que és necessària més d'una hora.
Aquesta infraestructura estava programada i la SONY hi comptava.
Com que aquest cost no es pot reduir perquè ICV-EUiA ha fet tot el possible per evitar-ho, la multinacional japonesa no ha tingut més remei que retallar per una altra banda.
Per culpa d'aquesta miopia eco-estúpida, molta gent es quedarà a l'atur.

I encara aquests "amics" de la SONY es van permetre el cinisme de manifestar-se amb els treballadors preocupats...

MOLTES GRÀCIES PER DUR-NOS A LA RUÏNA, AMICS D'ICV-EUiA

Aquest post prové del blog de Viladecavalls El Tarumbaire

Who...?

2008-11-03T19:01:00.002+01:00

Bona Castanyada!

2008-11-02T23:06:00.002+01:00

Espero que hageu passat una molt bona Castanyada en companyia de la gent que us estima i estimeu!

Una abraçada per tothom!

Ernest Benach o el Cinisme de l'esquerra

2008-10-24T21:45:00.002+02:00

El senyor Benach exemplifica clarament el cinisme de l'esquerra.

Ni crisis ni punyetes: Erari Públic!

12 d'octubre

2008-10-12T00:03:00.002+02:00

El Dia de Colom celebra la civilització Occidental
Per Thomas Bowden (Bucks County Courier Times, 11 d'octubre, 2007)

El 12 d'octubre de 1492, Cristòfol Colom va descobrir el Nou Món, l'obertura d'una ruta marítima cap a un gran territori inexplorat que esperava la propagació de la civilització occidental. Segles més tard, la consegüent migració cultural va culminar en el naixement i creixement explosiu de la major nació de la història: els Estats Units d'Amèrica.

Apropiadament hem reservat un dia per honorar al Gran Explorador. D'una banda, el Dia de Colom honora l'home en si mateix per les seves moltes virtuts. Colom va ser un home de ment independent, que perseguia tenaç el seu audaç pla per a un viatge cap a l'oest a les Índies malgrat l'oposició de tothom - un home de coratge, que va salpar a un oceà desconegut amb cap garantia d'arribar a terra - un home d'orgull, que va buscar el reconeixement i la recompensa pels seus èxits.

No és necessari eludir o excusar els defectes del Colom - el seu fanatisme religiós, l'esclavisme i l'opressió dels natius - per reconèixer que va fer història per trobar un nou territori per a una civilització que no trigaria a mostrar a la humanitat cóm superar els antics flagels de l'esclavitud, la guerra i la obligada conversió religiosa.

Per tant, el significat més profund del Dia de Colom és el de celebrar el nucli racional de la civilització occidental, que va florir en el Nou Món com una planta, demostrant al món la grandesa que un home pot assolir.

En el Dia de Colom celebrem la civilització dels filòsofs i matemàtics, homes com Aristòtil, Arquimedes, i Euclides, que desplacen del món el misticisme en descobrir les lleis de la lògica i les matemàtiques, cosa que demostra a la humanitat que la realitat és un àmbit accessible a la comprensió humana.

En el Dia Colom celebrem la civilització dels científics, homes com Galileu, Newton, Darwin i Einstein, que van desterrar les supersticions primitives amb el descobriment de les lleis naturals a través del mètode científic, demostrant a la humanitat que l'univers es pot conèixer i predir.

En el Dia de Colom celebrem la civilització de genis de la política, homes com John Locke i els Pares Fundadors, que van definir els principis pels quals es podria acabar amb les sagnants guerres tribals, les lluites religioses, i, en última instància, l'esclavitud podria ser eradicada per les repúbliques constitucionals dedicades a la protecció de la vida, la llibertat, la propietat, i l'egoisme de la recerca de la felicitat individual.

En el Dia de Colom, celebrem la civilització dels empresaris, homes com Rockefeller, Ford, i Gates, que van transformar un desert inhòspit poblat per temerosos salvatges en una nació rica de productors segurs de si mateixos, amb carreteres, centrals elèctriques, ordinadors, i milers de productes que faciliten la nostra vida.

En el Dia de Colom, en suma, celebrem la civilització occidental com la història del major èxit cultural. Quina millor raó pot haver per a una festivitat?

Cantem per Geòrgia

2008-09-26T01:02:00.000+02:00

Ens trobem al cor d'Europa, a París. Estiu de 2008.
Als peus de la Torre Eiffel una parella jove llegeix un cartell.
"Cantem per Geòrgia" hi diu i una fotografia tendra d'una coral de nens serveix d'imatge a l'opuscle.
La noia (alta, prima, amb cabells llargs i arrissats, mirada eslava, maca) de sobte s'abraona contra el cartell, arrancant-lo i estripant-lo amb fúria.
La metàfora perfecte.

Nosaltres oferim cant coral.
Els altres estripen el que calgui, encara que sigui a casa nostra.
Amb sort, preguem perquè el de sempre ens salvi de la nostra covardia.

Chávez versus Bush (o el Bo, el Dolent i l'Imbècil)

2008-09-23T22:10:00.000+02:00

El Bo Chávez:
El compañero Chávez és el protector dels febles, el salvador dels desheretats, l'esperança de l'esquerra. Sobretot per la confortable Europa, que l'excusa del seu militarisme (la culpa és dels EEUU), del seu populisme (el poble sudamericà és infantil) i si un dia expulsa del país a Human Rights Watch (Humanquè??) aqui ningú bada boca.
Qualsevol d'aquests fets, protagonitzats pels ianquis o pels israelians seria motiu de caçerolada. Però al compañero cal recolzar-lo... la seva és una tasca bona.

El Dolent Bush:
L'ultradretà Bush, paradigma de la maldat del sistema pervers del capitalisme, és clarament el dolent de la película.
És igual que hagi fet un pla Marshall de rescat de l'economía mundial.
És igual que sigui l'únic que planta cara al nou imperialisme rus.
És igual que representi al país democràtic per excelència, salvador d'Europa i enemic del totalitarisme.
Bush és dolent perque entre altres coses és ianqui. I casi que amb això molts en tenen prou i no cal anar més enllà.

L'Imbècil europeu:
El progre típic és l'espècie majoritària al nostre continent.
No deixa mai que els fets li condicionin la seva opinió.
La Veritat no pot contradir les seves creences.
Uns son bons, uns altres son dolents i punt.
Viu amb la comoditat de saber-se moralment superior i ho sap teoritzar de memòria.
No dona exemple, perquè el seu modus vivendi és clarament contradictori amb la seva ideologia, però la hipocresia és un dels seus trets més distintius.
L'altre tret és la covardia. La covardia de no saber defensar les seves conviccions, deixant aquesta tasca als dolents de la pel·lícula.

Tzpi Livni ציפי לבני

2008-09-17T23:58:00.004+02:00

La nova Golda Meir?

Diada

2008-09-11T22:39:00.000+02:00

Bona Diada a tothom.

(Si l'impacte emocional del nostre dia nacional s'ha de mesurar per la quantitat de banderes als balcons, entenc que a Madrid ens tinguin tanta por...)

Преступление и наказание ( Crim i càstig )

2008-08-19T00:57:00.005+02:00

(foto: europeu típic)

L'ha sorprès que hagi esclatat la crisi ara?
Em va sorprendre que succeís aquell dia, però no que esclatés. Des de la independència de Kosovo vam dir que els russos respondrien i que probablement ho farien a Geòrgia i Osetia.

Va ser un error reconèixer la independència de Kosovo?
Si volíem un Kosovo independent sense importar les conseqüències, va ser una bona decisió. Si pensem que no hi hauria resposta russa, va ser un error.

Va calcular malament EE. UU.?
Existia la impressió, no només en EE. UU. sinó també, o més, a Europa, que els russos no respondrien. Els americans estan preocupats per Orient Mitjà. Els europeus occidentals no han entès els canvis de Rússia en els últims cinc anys. L'UE, més que qualsevol altra entitat, és responsable pels esdeveniments a Geòrgia: va insistir en la solució per a Kosovo i no va escoltar els russos.

Alguns creuen que si l'OTAN hagués acceptat Geòrgia, res no hauria succeït.
Els russos van dir que si EE. UU. i Europa ofereixen l'entrada a l'OTAN a Geòrgia i Ucraïna, hi haurà conseqüències severes. Bill Clinton i els europeus van prometre a Rússia en els anys noranta que l'OTAN no s'ampliaria a l'ex Unió Soviètica. Van trencar la promesa amb els bàltics. Ara els americans i els europeus diuen que en algun moment la promesa es trencarà a Ucraïna i Geòrgia. No hi ha problema en fer-ho si estàs preparat per enfrontar-te als russos. Però als europeus els encanta fer discursos sobre què faran sense tenir en compte com respondran els altres.

S'han d'apropar a Rússia?
No. Si vols que l'OTAN s'expandeixi, cal entendre que l'OTAN és una aliança militar, i que els russos la veuen com a tal. Si expandeixes l'OTAN, augmenta la despesa de defensa i l'exèrcit europeu, i si inclous Ucraïna, desplega tropes europees. L'OTAN no és l'ONU, és una organització militar, i si li dius a un altre país que l'ampliaràs, has de tenir un exèrcit.

L'exèrcit és americà.
Als europeus això els va molt bé. Als americans, menys. Estem en la guerra de l'Iraq i l'Afganistan. I els russos van entendre que els americans no estaven en posició de respondre. Els europeus ni se'ls té en compte perquè ningú espera que responguin.

Què hauria passat si Geòrgia hagués rebut el vistiplau per entrar en l'OTAN?
Els russos haurien actuat mesos abans. Volien demostrar que tenir una garantia d'EE. UU. o de l'UE no significa res. Els diuen als ucraïnesos, als bàltics i als altres: quan tingueu problemes, no vindran.

Seran efectives les mesures del president George W. Bush, com la tramesa d'ajuda humanitària o acordar el paraigues antimíssils amb Polònia?
No tenen contingut. Només serveixen per irritar els russos. Davant qualsevol dels seus veïns immediats de l'EX URSS, els russos tenen una superioritat militar aclaparadora. Els americans tindrien molt difícil resistir sobre el terreny. La lliçó més important de Geòrgia és que, al final, EE. UU. no va fer res. Geòrgia va ser envaïda per Rússia, i el president feia discursos.

Què fer?
Estats Units necessita l'ajuda de Rússia a l'Iran. Els alemanys necessiten el gas natural rus. Hi ha molt poc que Rússia necessiti d'aquests països. Hi ha un desequilibri. Per als europeus serà més fàcil acomodar-se als russos. Els alemanys no s'enfrontaran amb els russos. Tampoc els espanyols. Europa no crearà una defensa integrada ni un exèrcit ampli. És un problema militar. Si els russos decideixen envair Lituània, qui els pararà? És hora de deixar-se de fantasies en l'aliança occidental i començar a parlar de futur.

Què pot fer EE. UU.?
Tenim l'exèrcit a l'Iraq i l'Afganistan. Estem parlant d'una possible guerra a l'Iran. Com a mínim, de sancions. I necessitem l'ajuda de Rússia. A més, no volem que els donin armes. En els pròxims anys, EE. UU. no té opcions militars. Els russos ho aprofitaran per establir la seva esfera d'influència en la regió. La resposta d'Europa i EE. UU. serà fer declaracions molt dures. El que el primer ministre rus Vladimir Putin veu és una debilitat temporal però profunda als Estats Units i Europa.

La política exterior de Bush ha debilitat EE. UU.?
Vam comprometre les nostres forces en el que crèiem que era el camp d'operacions principal, l'Iraq. L'Iraq i l'Afganistan són molt més importants que Geòrgia. I els europeus no poden mantenir l'equilibri de poder a Eurasia. Diria que la primera causa d'això és el fracàs de l'UE en adoptar una política de defensa i tenir els recursos necessaris. L'actor que ningú no culpa però que és el major responsable són els europeus. La resposta europea a una cosa així com a: mira com han ficat la pota els americans.

Els europeus podrien respondre: vam afavorir el diàleg amb Rússia, però els americans van encoratjar els georgians.
Cap líder europeu no va dir: "No donem garanties als georgians. Ens oposem a la política americana de donar garanties. Arregleu-vos". El que van fer els europeus és el que fan sempre: van recolzar la política americana, i quan hi va haver problemes van culpar els americans.

* Entrevista a George Friedman, president d' Stratfor

Crisis???

2008-07-22T09:12:00.001+02:00

El govern tripartit justifica els contractes blindats per raons d'"ètica"...

Per descomptat, el govern tripartit supera el nombre d'assessors que tenia CiU.

La veritat és que el país està tan malalt al seu cor que una notícia així no és gairebé ni això, notícia.
L'ànima de Catalunya va desaparèixer i ara només resten les mirades avergonyides i les desvergonyides.

La demagògia es va fer servir tant per ocupar el poder que ara no resten forces morals per assenyalar amb el dit els comportaments hipòcrites.
El sentiment de culpa és tal que hom s'ha desvinculat emocionalment de la realitat.

Ves a saber cóm estarà el país quan vulguem reaccionar.

Ves a saber si podrem reaccionar.

Ves a saber si sabrem reaccionar...

Crisis...?

2008-07-03T18:58:00.002+02:00

"Cal arrencar de Catalunya Ràdio i TV-3 la crosta nacionalista" (*)

2008-06-27T15:58:00.005+02:00

(*) Joan Ferran dixit

L'Antoni Bassas "deixa" El Matí de Catalunya Ràdio per discrepàncies insalvables amb la direcció...

Puigcercós i els teus nets

2008-06-08T14:01:00.003+02:00

Doncs ja està.
Com no podia ser d'un altre manera, la lluita de poder dins Esquerra s'ha resolt sense que hi hagi cap novetat pel país.

Tinc amics que pronosticaven resultats que no passaven de ser desitjos benintencionats.
Personalment sempre he estat com a mínim escèptic amb el que aquesta "batalla" significava. Assumia que la decisió estratègica pel Tripartit no estava qüestionada i que la pura lluita per les cadires no tenia cap honorabilitat ni interès.

Voler-se fer l'amo del tros només te interès per l'observador si el que es vol conrear és una nova llavor. No era el cas.
La gent d'esquerra ha votat seguir amb la mateixa tònica actual de mediocritat. És trist però no sorprenent.
D'aquí dos mesos, ningú recordarà res del que ha passat i tot tindrà l'olor de ranci habitual. El dia a dia vergonyós serà el que ja coneixem. Cap novetat al front.

I quan passin més de dos mesos, quan passin els anys, què li diran els votants d'esquerra als seus nets quan aquests preguntin "Avi, què veu fer per Catalunya?"

"Vam fer un membre de l'executiva del PSOE president de la Generalitat"

I la cara del nen s'il·luminarà...

Nova cultura de l'aigua...

2008-05-31T14:00:00.000+02:00

No beure aigua.

Sí senyors, la formula tan publicitada pel tripartit durant les darreres campanyes electorals apel·lava a una cosa que es deia "nova cultura de l'aigua". Una cosa que ningú ben bé sabia que volia dir ni què significava, però que sonava super progre i super ecologista i super guai.

Ara s'entén el seu significat: S'ha de passar sed.
Cóm no hi havíem caigut tots abans? Amb lo fàcil que és...

Però clar, fer passar sed (perquè ells no en passen, clar) potser no és un objectiu massa difícil d'aconseguir per aquesta colla de jonkis pels informes de 1.000 euros la línia.
Cal anar més enllà en els reptes i aconseguir de retruc fites més importants.

El pla ha estat clar:
Primer confonem el populatxo amb un ball de definicions.
Que si transvasament, que si auxili entre rius, que si H2O de turisme, que si captació temporal i reversible de recursos hídrics... a veure qui te més imaginació.
Tot menys dir la veritat, doncs això seria reconèixer que el tripartit havia fet demagògia amb aquest tema. Cal mentir abruptament a la cara de la gent.

Segon, comparar l'acció de Govern amb la dels partits polítics que l'integren.
El Govern tripartit diu una cosa i els partits del tripartit surten al carrer amb la pancarta encontra del seu propi govern. Fantàstic.

Tercer, demostrar al poble de Catalunya que qui mana a Catalunya és el Estado Espanyol.
Que voleu fer la pirula del transvasament per la capçalera dels rius? NO; es fa per Tarragona i a callar.
Que no voleu canonada? Canonada que te crió.
Que voleu que una canonada que val 180 milions d'euros un cop es faci servir es desmunti un tros per "garantir" que no es farà servir més (perquè la meva paraula o la llei no tenen credibilitat, clar)... no me haga usted reir, hombre!
Així, quan tota Catalunya mira a veure qui solucionarà els seus greus problemes, l'Estat imposa el seu criteri i la seva voluntat en el tema de l'aigua i alhora la Generalitat aprova una llei referent als piercings i els tatuatges. FAN TAS TIC

Ja havíem aconseguit que a Espanya se'n fotesin de nosaltres, però ara ja som nosaltres mateixos que no sabem on mirar per no riure/caure'ns la cara de vergonya.

Quart, demostrar que no som ningú.
Després d'aquest impressionant desgavell, arriba la puntilla quan el nostre govern diu que la canonada es farà tot i les recents pluges, i va ZP i anuncia que es derogarà el decret de transvasament i es rescindiran els contractes amb les empreses que l'havien d'executar.
Perquè amics, qui dictava què s'havia de fer era Madrid però qui ho havia de pagar era la Generalitat... hi pot haver humiliació més gran?

NO SOM NINGÚ, és així de trist i així ha quedat demostrat per tothom. Per nosaltres també.

Per tant, ja tenim el que volíem... la gent ja sap que si la Generalitat desapareix no passarà res perquè tenim l'Estat Espanyol.

Nova cultura de l'aigua? Passar sed física i passar sed política. BINGO!

Brooklyn

2008-05-23T00:07:00.002+02:00

Es celebra el 125é aniversari del pont de Brooklyn.

Qui l'ha vist se n'ha enamorat. Qui hi ha caminat només hi pensa en tornar.

El pont de Brooklyn és el símbol del progrés i de la voluntat.

El camí i la seva superació.

La Llibertat.

Per molts anys!!

Trobada d'amics d'Israel (II)

2008-05-01T12:06:00.002+02:00

Ahir es va celebrar la primera trobada d'amics d'Israel.

Va ser una acte bonic i entranyable on vam celebrar la Iom HaShoà ve HaGevurà, la cerimònia de record pels 6 milions de jueus assassinats pel totalitarisme nazi.
També vam celebrar el 60é aniversari de la creació de l'estat d'Israel i per tant i com és costum en el poble jueu, les festes són alhora record, respecte i alegria.

És simplement admirable que un poble conformat per només uns 14 milions de persones puguin irradiar a la humanitat una quantitat tan gran de creativitat, cultura i coneixement i a més, sense perdre les seves arrels.

El poble jueu ha estat perseguit al llarg de la història per tota mena de règims, especialment els totalitaris. El nazisme, l'estalinisme i ara el totalitarisme islàmic han intentat i continuen intentant fer desaparèixer aquells que millor representen els valors de la Llibertat.
L'acte d'ahir és el mínim que podem fer en agraïment pel seu llegat.

Shalom amics!

Totalitarisme

2008-04-29T23:30:00.000+02:00

23 d'abril

2008-04-23T17:43:00.003+02:00

Bona diada de Sant Jordi!