Feia temps que volia introduir alguns canvis al blog. El més evident és el canvi de format, tot i que no és l'únic canvi que vull fer. De mica en mica aniré introduint novetats que espero funcionin i signifiquin una millora global respecte al format anterior.
Espero que tot plegat serveixi per fer d'aquest racó un lloc millor per tothom... (S'accepten suggeriments!)
Iran bull pels costats, i els progres del món emmudeixen. On estan ara els mocadorets, les webs histèriques, les manifestacions amb politiquets inclosos? En cap lloc. Aquesta revolta els trenca els esquemes, allunyada dels dogmes de fe que configuren el seu pensament polític.
No és una revolta contra els dolents de manual, la presència dels quals excita en gran manera les seves delicades goles. Els americans no dirigeixen la repressió -fins que Michael Moore o Noam Chomsky descobreixin alguna perversa conspiració judeo-ianqui-; els israelians no mouen els fils -donem temps a Michael i a Noam-; i tot passa en l'islam, que sempre està lliure de tota culpa. A més, el dictador és amic d'un dels paladins del neorrevolucionarisme, un tal Hugo Chávez, l'amistat del qual amb el tirà iranià ha permès que el fonamentalisme islàmic posés la seva perversa poteta en Sud-amèrica.
És a dir, sense dolents clàssics, sense víctimes homologades i sense paternalisme occidental per repartir, lo d'Iran no és una causa. És, simplement, una notícia, una d'aquestes notícies que surfegen per la consciència progre, sense fer cap mal. Res és nou, perquè aquesta mateixa progressia s'ha mantingut impassible davant desenes de massacres, dictadures i tot tipus de repressions, els botxins de les quals no els interessaven, i les víctimes de les quals els resultaven indiferents.
Més enllà de vociferar contra els israelians -que sempre surt gratis-, i de vendre una solidaritat de plàstic amb els palestins, basada en prejudicis, mentides i manipulacions, aquesta progressia sorollosa, dogmàtica i reaccionària no té cap altra causa que li interessi. Per què? Probablement perquè mai van ser tan amants de la llibertat com van vendre. I també perquè els seus esquemes mentals no han superat la caiguda del mur de Berlín, i miren al món amb els mateixos ulls amb que ho miraven els vells comunistes.
En aquesta dialèctica de bons i dolents, la llibertat sempre surt perdent. El més sorprenent és que aquests virolats de lemes buits, dipositaris, alhora, de grans silencis, són els mateixos que divideixen al món entre dreta malvada i progressia justiciera, i ens inunden amb proclames redemptores. Alguns fins i tot converteixen aquesta dialèctica en un estil de propaganda, per a guanyar eleccions. No obstant això, la realitat de vegades és tan dura d'oïda que no escolta els cants de sirena.
I aquí està, martellejant els esquemes amb sonora eficàcia. Fixin-se en la subtil contradicció. Contra la dictadura iraniana, i contra la repressió brutal que exerceix contra la revolució verda dels ciutadans, els qui alcen la veu no són els redemptors pancartistes, sinó líders de la dreta, com l'Angela Merkel o el Nicolas Sarkozy. La qual cosa ens recorda una veritat històrica: en defensa de la llibertat, no estan tots els que són, ni són tots els que estan.
El Tripartit entra en decadència electoral però aguanta.
CiU puja sostingudament però de forma insuficient.
Aquestes crec que són les dues idees força que podem observar dels resultats electorals.
Les forces del Tripartit perden influència electoral i no sembla que hagin tocat terra. No només baixen en % si no que també ho fan en vot absolut.
Perden votants de forma molt important i potser irreversiblement.
La batalla que es preveu l'any que ve per les eleccions a la Generalitat pot ser monumental.
Els resultats de les europees presenten un escenari on els que ara governen van de baixada i els que volen governar van de pujada.
Aquesta inèrcia però, és prou moderada perquè tots pensin possible revertir la situació o accentuar-la i això vol dir que ens hem de preparar a veure una campanya electoral molt forta (en tots els sentits de la paraula).
Pronòstic:
Batalla dins ERC per veure si han de trencar el Govern o acabar el mandat dins el Tripartit.
El PSC ha fet un gran esforç propagandístic per parlar dels altres i no d'ells mateixos.
Gastar tans recursos en parlar dels rivals electorals i no dels propis candidats és un fet que en principi sorprèn però que si s'analitzen els motius es pot entendre perfectament.
Els fa vergonya la seva llista electoral i no poden dir res bo d'ells mateixos. És així de clar. Amb tota la cara dura del món i sense sentir el més mínim rubor, amaguen els candidats reals i fabriquen unes paperetes electorals destinades a enganyar i confondre la gent. Així, si no t'informes mínimament et penses que votes només a uns candidats determinats quan el que estas fent és votar a molts altres, entre els que hi ha l'inefable Maleni o la Carmen Romero.
De fet, si votes el PSC votes la Maleni tot i que ho intentin amagar i no surti a la papereta. No caldria que ho amaguessin (ja no els hi ve d'un pam), tot i que s'entén que els faci tanta vergonya...
Fa ja força temps que cada cop que s'acosten eleccions sento la queixa dels periodistes de la radio i televisió pública catalana vers la qüestió dels blocs electorals.
Sincerament, cada cop que sento la seva queixa un raig d'indignació em travessa de dalt a baix. De forma gairebé automàtica em surt l'impuls d'apagar la ràdio o la televisió.
Em tenen fart.
Em tenen fart els periodistes, clar.
Qui es pensen que són, ells? Els "elegits"? Els únics en aquest món amb una visió de la realitat imparcial, equànime i justa? Cóm són tan arrogants?
Però per què m'atabalen amb la seva propaganda gremialista? Aquest corporativisme que volen disfressar de professionalisme em te FART.
L'única garantia (i ni així, de fet...) que tenen els partits polítics per que a la ràdio i televisió pública es garanteixi el seu espai són els blocs electorals.
Així, ni la "visió" particular de la redacció ni la pressió del govern de torn poden impedir que existeixi un mínim de visibilitat per tots els partits polítics. Al menys en campanya electoral.
És tan terrible això?
Amb els meus impostos he de sentir la cantarella covard de que "com a protesta no es signaran les cròniques electorals"?
Però si estan tan afectats en el seu orgull professional, PER QUÈ NO PLEGUEN I MARXEN A UNA TELEVISIÓ O RÀDIO PRIVADA?
Ja us diré jo per què no pleguen. Perquè no tenen vergonya i la seva decència tan auto-publicitadament ofesa no val tant com per provar de treballar en una empresa que no sigui pública.
A fora fa fred i no em deixarien queixar-me capritxosament... oi?
