29.1.08

This is Spain


S'ha celebrat una cimera a Londres per tractar la crisis financera.

Per descomptat no s'ha comptat amb Espanya.

Com que en Zapatero està ocupat amb aliances absurdes i ridícules, la gent que vol arreglar problemes seriosos no te temps ni ganes de perdre el temps convidant mediocres que només saben subornar els votants amb 400 euros per cap.

La típica claca progre-aïllacionista de per aquí segur que prefereix aquesta foto a la de l'Aznar amb el Bush i el Blair amb els peus a sobre d'una taula.

Magnifiquem la mediocritat vers l'influencia... encara que tan l'una com l'altre siguin protagonitzades per horteres.

25.1.08

Maldat


Torno a sentir l'enèsim cop que es desarticula una banda de pedòfils...

Aquest fet de la pederàstia simplement em supera. No puc entendre que algú pugui atemptar contra el bé més preuat d'aquest món, els nens.

Si la Maldat calgués definir-la, aquesta seria la forma més terrible de fer-ho.

Penso que aquest acte brutal i imperdonable no pot ser resolt amb les lleis dels estats. Aquest crim mereix el càstig absolut i per descomptat, amb les nostres pròpies mans.
Les lleis només serveixen per minorar el càstig d'aquests delinqüents, d'aquesta basura.
I sí, parlo de castig perquè qualsevol altre intenció és insultant. Ni reeducar, ni reinsertar, ni curar, ni transformar, ni res. Un castig. El castig.

Res pot desfer el Mal causat, però sí eliminar el causant.

Cap llei, cap subterfugi, cap prevenció ha de servir per la impunitat. En aquest cas, ningú ha de protegir al monstre i cal que les víctimes sàpiguen quan puguin entendre el món, quan siguin més grans, que aquell que els va matar en vida ja no els pot fer més mal. Que aquell crim terrible va ser immediatament castigat i per tant, el seu patiment va ser immediatament comprés.

Qualsevol altre "solució" és un missatge d'indiferència que condemna a les víctimes a una segona mort.

17.1.08

Proporció


No fa massa temps (tot i que sembla una eternitat), polítics com el Jordi Pujol o el Miquel Roca anaven a Madrid a defensar els interessos de Catalunya.
Ells sols representaven el nostre país amb dignitat reconeguda i indiscutida per part d'Espanya.
Una sola persona representava tot l'edifici institucional i tot un poble. Així es veia i sentia. Era una evidència.

Normalment es produïen confrontacions per la divergència dels objectius entre les parts però la seriositat era la norma inquebrantada.

El més normal era que a Madrid es neguessin a qualsevol demanda catalana però alhora, el més normal era que Catalunya anés fent el seu camí.
L'Estatut pactat a la transició no permetia una televisió pública o el desplegament de policia pròpia per exemple, però finalment es va crear TV3 i es van desplegar els mossos d'esquadra.
La voluntat, visió de país, patriotisme i determinació dels polítics catalans esmentats van possibilitar que el nostre país caminés en la seva reconstrucció de forma cohesionada i orgullosa.
La immersió lingüística és filla d'aquella època i aquella voluntat i és indubtablement la peça més important i necessària per entendre la Catalunya actual.

Ara, els polítics del tripartit estan literalment enderrocant l'ànima i l'esquelet del país.

TV3 és una vergonya i ha deixat de ser líder d'audiència. No cal recordar que està sent eradicada del País Valencià.
Els mossos d'esquadra han patit un atac per part del mateix govern que ha significat un descrèdit traïdor.
Hom s'atreveix a qüestionar la llei d'immersió lingüística com mai havia passat. O millor dit, ara ningú la sap defensar.

I és que clar, els actuals dirigents de la Generalitat van a Madrid a defensar les competències legalment reconegudes a l'actual Estatut i tal com es veu en la fotografia que encapçala aquest article, són necessaris quatre consellers (dels teòricament "bons" o "pota negra") per fer-ho front una ministra socialista. Endevineu qui va guanyar la partida? Sabeu qui va sortir amb la cua entre les cames?

I és que amics, aquesta és l'actual proporció de les coses.
Defensar les competències ja reconegudes per llei necessita quatre consellers front una ministra... per acabar fracassant.
Hem passat d'aconseguir i/o directament inventar noves competències a no saber defensar competències ja reconegudes per llei.
Hem passat de la voluntat d'un sol home front el govern d'Espanya al fracàs de quatre consellers front una sola ministra espanyola.

Hem passat de l'honor al més miserable dels ridículs.

De l'orgull a la vergonya...

I si a sobre recordem cóm un sol home va ventilar-se tot el govern de la Generalitat, si pensem que un simple número dos per la circumscripció de Madrid va passejar-se pel Parlament de Catalunya, la pena m'envaeix i la melancolia m'enverina.

Sí, l'actual proporció de les coses fa mal...

14.1.08

Any I


Avui fa un any que vaig iniciar el blog.

Aquest any ha significat per a mi un any ple de novetats, situacions i moments molt importants.
Realment podria definir aquest any d'inesperat i intens.

He tingut l'oportunitat de compartir els meus pensaments amb tots vosaltres i el cert és que ha estat molt interessant per a mi...

Afers personals i professionals m'han condicionat el ritme d'actualitzacions però he intentat que de forma més o menys regular sempre hi hagués alguna novetat.

Només em resta agrair-vos la vostra participació i desitjar poder fer d'aquest espai un lloc de participació i debat com a mínim un any més.

Una abraçada!

13.1.08

Any nou, vida nova...?


Comença un nou any i la tradició demana que observem el seu adveniment amb desitjos de millora personal i col·lectiva...

En el cas del nostre país, Catalunya, els seus desitjos tindran també el seu tradicional incompliment.

Per començar, l'allau d'augments de preus insuportable per part de les administracions. Després el ministre suposadament intel·ligent del govern d'Espanya acusa els ciutadans d'afavorir l'inflació amb les propines als bars i recomana que mengem conill i no pollastre...
Alhora, el govern de la Generalitat augmenta més del doble respecte al govern de Madrid el preu de les autopistes... quan fa quatre dies cridaven l'insubmissió impositiva, amb l'únic detall que eren a les hores oposició.
Amb aquesta coherència, perquè els sindicats no han de demanar augments de sou desproporcionats? Si l'exemple és l'administració, doncs apa, tothom a exigir (que treballar és el de menys).

A Catalunya sembla possible que els mateixos que un dia diuen una cosa puguin dir la contraria no a l'endemà, si no el mateix dia amb un lapsus de cinc minuts mal contats. I és possible perquè la gent els votarà en massa en les properes eleccions, fent que el lema de New Hampshire "Viu lliure o mor" ("Live free or die") sembli propi d'extraterrestres.

Potser Catalunya és mereix tot plegat i potser sempre ha estat igual.

De fet, Epicur sembla que pensava en Catalunya quan va dir "L'Home és ric des de que s'ha familiaritzat amb l'escassesa."