Per Terra, Mar... i Aire

Ferreres

La Llibertat viu al 10 de Downing Street

Aquests dies em assistit al triomf de la Llibertat. A la litúrgia de l'autèntica Democràcia.
Als valors d'Occident.

La Gran Bretanya és el bressol de la democràcia moderna i acabem de veure en viu el seu funcionament i la seva arrel genial.

El 10 de Downing Street és la residència oficial del primer ministre britànic i qui coneix Londres sap que pot tenir l'accés controlat abans d'arribar-hi.
Aquest accés, com és obvi, roman normalment tancat al públic en general per qüestions de seguretat, però aquests dies hem pogut assistir en primera fila a la mudança del propi premier sense cap mena d'impediment o censura.
Tot un reguitzell de mobles, caixes, electrodomèstics, llibres i altres estris personals han sigut exposats al públic amb tota claredat i evidència.
La família Blair ha estat al servei públic fins el darrer moment.

Un cop el Tony Blair ha comunicat a la Reina la seva renúncia, ha viatjat fins la seva circumscripció electoral per acomiadar-se dels seus electors.
Aquest homenatge i reconeixement pels qui l'han triat diputat durant més de 10 anys és revelador.

I quan això passava, el Gordon Brown viatjava amb el seu cotxe familiar cap a Buckingham Palace.
Conduïa ell i no portava escorta. Ha tingut que travessar Londres sense que la policia l'obrís pas, com un ciutadà més.
Un cop presentat a la Reina, al sortir del palau ha entrat ja al cotxe oficial de primer ministre i ha estat conduit i escortat cap al 10 de Downing Street.
La policia, ara sí, obria pas a la comitiva oficial.

Tot plegat una lliçó al món. Tot plegat el triomf dels valors.

Tot plegat un terrible contrast amb el que nosaltres coneixem...

Hem pogut veure de dia els matalassos de la família del primer ministre britànic i a Espanya s'ha rebut els soldats morts al Líban amagats a la nit...

El triomf de la democràcia versus l'adveniment de la vergonya.

Els Valors front l'Ideologia.

25 anys de llàgrimes en la pluja...

Imprescindible!

Per fi podem veure el documental del nostre amic Xavi Menós.
Recomanat sobre tot pels qui estimem Nova York.

Concentració

“ha començat el compte
enrere per a la destrucció d'Israel”

(M. Ahmadineyad)

Davant la nova amenaça del president d'Iran cap a Israel, així com per reivindicar els drets humans al propi Iran i el dret a existir d'Israel, es convoca una concentració el dimecres 27 de juny de 2007 a les 19:00 hores front l'ambaixada d'Iran al carrer Jerez número 5, de Madrid.

Si el règim totalitari de l'Iran és capaç de torturar al seu poble, què no farien amb els que ells consideren enemics?

Estat del Benestar

Ferreres

Missió de Pau

Uns soldats han mort al Líban estant en Missió de Pau.
Eren molt joves i no havien nascut tots al mateix país, tot i que hi anaven sota les mateixes banderes de l'ONU i Espanya.

La seva tasca era la de protegir la població i supervisar la frontera amb Israel.
Sembla ser que això ha sigut considerat casus belli per alguns i han actuat en conseqüència.

És trist veure cóm les autoritats espanyoles (i la seva coreografia mediàtica) han volgut "explicar" que els autors de l'assassinat han sigut uns terroristes dolents.
Perquè clar, els terroristes que ataquen Israel son bons i s'ha de fer saber urgentment a la població espanyola que en terrorisme també hi ha diferències...

Jo crec que tota aquesta justificació sobra i el que s'ha de fer és fer costat a les famílies dels soldats morts en missió de Pau.

Pau per a ells i les seves famílies...

COHÉRENCE

Bona Revetlla de Sant Joan!

Coca de llardons


Ingredients:

-75gr de llard de porc
-150gr de llardons premsats
-100gr de sucre
-300gr de farina
-Raspadura de llimona
-2 ous
-Canyella en pols
-1 copeta d’anís


Preparació:

Barreja tots els ingredients i amassa’ls bé. Afegeix la copeta d’anís, i torna a barrejar-ho bé.

Talla la massa en tants trossos com coques vulguis fer, i aixafa-les fins aconseguir un gruix de mig centímetre.

Després, col·loca les coques en una placa amb llard de porc i espolsada de farina . Espolsa el sucre i la canyella en pols per sobre, cou-les al forn i no les treguis fins que estiguin daurades. Són molt bones per prendre amb cafè o llet.


Bon profit i bona revetlla!

COHERÈNCIA

Via Cimera Extra

Todavía o MAI

L’any 1854 es va publicar un "mapa político de España". Es presentava dient que: “En él se presenta la división territorial con la clasificación política de todas las provincias de la monarquía, según el régimen especial dominante en ellas”. Val la pena fixar-s’hi. En aquella època encara existia una anomenada España colonial (Cuba, Puerto Rico i Filipines), i també unes "posesiones de Africa", és a dir, Ceuta i Melilla, totes elles "bajo la autoridad omnímoda de los jefes militares".

Pel que fa a la península, Espanya comprenia tres territoris.

1. “La España uniforme o puramente constitucional, que comprende las treinta y cuatro provincias de las coronas de Castilla y León, iguales en todos los ramos económicos, judiciales, militares y civiles”.

2. “La España foral, compuesta de estas cuatro provincias con los fueros que conservan”. Es tracta evidentment de Biscaia, Guipúscoa, Àlaba i Navarra.

3. “La España incorporada o asimilada. Comprende las once provincias de la Corona de Aragón, todavía diferentes en el modo de contribuir y en algunos puntos del derecho privado” (la negreta és nostra). O sia, les quatre províncies catalanes, les aragoneses, les tres valencianes i les Balears.

Dues observacions. La primera és que estranyament des del punt de vista d’avui en dia el document en qüestió no fa cap referència a les diferències lingüístiques i culturals. L’any 1854 probablement la mentalitat política i jurídica espanyola no donava importància a aquestes qüestions que devia considerar del tot residuals, de segura extinció. Després, amb el revifament cultural i lingüístic de Catalunya, l’uniformisme espanyol va passar de l’ofec lent i "sin que se advierta el cuidado de Carles III" a una envestida radical contra la llengua catalana, vista com a pilar molt fonamental de la personalitat de Catalunya.

La segona observació –la més important– és el todavía. Todavía diferentes. És a dir, ja fos per lògica i com a quelcom del tot inevitable, o ja fos perquè es comptava que hi seguiria havent una acció de incorporación o asimilación i se sortia de la base, per tant, que Espanya acabaria essent del tot uniforme.

Efectivament, aquesta acció hi ha estat. Amb una eficàcia total pel que fa a Aragó i en una part important reeixida però no del tot al País Valencià i les Balears. I encara –todavía– no aconseguida a Catalunya, però també aquí amb una política molt potent que cerca la despersonalització de Catalunya. Mitjançant la política i l’acció ideològica, mitjançant la immigració, la persecució cultural i lingüística, en alguns moments mitjançant l’acció militar, sovint amb la pressió econòmica. I no es pot negar que aquesta pressió ha tingut efecte, però amb tot, Catalunya segueix tenint una personalitat pròpia i diferent (no uniforme i assimilada) dintre d’Espanya. És a dir, segueix existint el fet diferencial.

I això irrita molt bona part de la resta d’Espanya, fins i tot a alguns sectors els exaspera. I hi segueix havent la voluntat d’esborrar-lo. D’esborrar la nostra identitat.

Això ja és vell. Ja hi era el 1854. I abans. Però ara hi podria haver un segon fet, especialment perillós: que des de Catalunya es donés per acabat el plet. Que sense dir-ho obertament es donés la consigna –subtil, però insistent i operativa– fins i tot des de sectors polítics importants, àdhuc des del mateix Govern de la Generalitat, que ja no hi ha problema, que tot va bé tal com va, que no cal reclamar amb força i determinació la garantia que Catalunya no serà sotmesa a una acció de laminació de la identitat, de l’autogovern, del seu potencial econòmic i de la capacitat de consolidar la seva cohesió interna.

Una autonomia més o, en un llenguatge oficial, una comunitat autònoma més. Com qualsevol altra. En nom de la unitat, de la no discriminació (qui és discriminat?) i de l’eficàcia. I en nom d’una atàvica prevenció contra Catalunya. I en el nivell que marqui la feble vocació autonòmica de gairebé tot Espanya. I amb la gradual eliminació de tot allò que fa de Catalunya un país amb personalitat pròpia i diferent.

Òmnium Cultural va reproduir el mapa de 1854 encapçalat per un títol que deia No passa el temps. Però sí que passa. Cada dia passen coses. Cada dia podem perdre gruix de consciència col•lectiva, o de parcel•les d’autogovern (la Llei de dependència, per exemple, o qui sap què del nou Estatut), o riquesa lingüística, o autoestima de cara endins. O, el pitjor de tot, que des de sectors polítics catalans, o des de les institucions, clarament o subtilment se’ns convidi a acceptar el procés d’erosió. A plegar. A deixar-ho córrer. Tot això són coses que poden passar. Que, de fet, ja passen.

També en poden passar unes altres. Que la voluntat d’afirmació sigui forta de tal manera que el todavía esdevingui un definitiu i eficaç refús a la política d’assimilació dels uns i de discriminació d’uns altres. Així ha estat en conjunt del 1854 ençà.

Així pot ser i així ha de ser també ara. Que todavía sigui substituït per MAI.

Jordi Pujol

En honor dels germans Kaczyński i el seu amiguet Giertych

Benvinguts!

Vull donar la benvinguda als visitants de les 14:53 (visita número 3 de la llista)!

Ingenuïtat severa

Segurament sóc un ingenu i per això he estat més d'una hora pensant que potser guanyaríem la lliga...

El Mallorca ha fet el que ha pogut i no hi ha res a dir. La culpa és 100% del Barça.

Poca cosa se m'acut dir més...

Ens falta caràcter.

Lideratge

Sobre la Llibertat:
«Tot individu és únic, però tots volem llibertat, pau, amor i seguretat, una bona llar, i una oportunitat de poder lloar Déu a la nostra pròpia manera; tots volem la possibilitat d'avançar-nos i aconseguir que els nostres fills tinguin una millor vida que la nostra»


Sobre el Socialisme:
«Si es mou, posa-li un impost. Si se segueix movent, regula'l. I si deixa de moure's, dóna-li un subsidi perquè es torni a moure, i així li pots posar un altre impost»



Foto via Un Vasco en Nashville

Frankfurt

Com tots sabeu (perquè sou gent informada i intel·ligent i ho demostra el fet que estigueu llegint ara això) properament s'inaugurarà la Fira de Frankfurt, on Catalunya és la cultura convidada.

Com tots també sabeu, hi ha una certa polèmica sobre si hi han d'anar els escriptors catalans o els escriptors en català.

Entenc que hi hagi un cert debat i de fet, la llista dels assistents ja és pública i podem saber que en Monzó farà el discurs inaugural i en Porcel el de cloenda.

Suposo que podríem encara discutir sobre tot plegat una mica més, tot i que jo vull destacar però, al senyor Bargalló.

El director de l'Institut Ramon Llull i encarregat de pilotar l'encaix de tot l'invent a la Fira cobra 122.000 euros anuals.

Sí senyores i senyors, heu llegit bé. Cent vint-i-dos mil euros anuals.
Mil eurets menys que un conseller de la Generalitat.

Si ho comparem amb el Zapatero que cobra 87.000 euros, tot plegat sembla una bogeria.

Entendreu doncs que se me'n foti força qui anirà a Frankfurt, oi?

Només puc pensar en cóm treballar més hores per poder pagar els impostos suficients perquè aquesta colla segueixi vivint tan estresats.



(i encara hi ha qui creu que el Tripartit es trencarà per una qüestió de valors, ideologia, decència, etc..... pobrets)

Claudia

Tens 7 mesos i necessites ajuda.
Amb aquesta edat, depens dels pares i només vols ser estimada.
Malauradament, la teva família no t'ha protegit. De fet, els teus pares han comés el crim més gran que es pot cometre que és deixar-te desprotegida i atacar-te.

Només la foscor més densa i incomprensible pot fer que un pare maltracti la seva filla de 7 mesos.

Només com l'acte més bàrbar i inhumà pot definir el que ha passat...

Sento una ràbia i una impotència tan grans que podria fer qualsevol cosa.

Em faig tantes preguntes...

Però tu esperaves que algú et protegís, fins i tot dels teus pares.
Sobretot quan el 21 d'abril ja vas aparèixer per l'hospital Joan XXIII amb una fractura de fèmur.

Però no. La burocràcia, els funcionaris responsables, l'Estat no van saber protegir-te a les hores i avui pots morir.

Perdoneu-me, però us podeu anar tots ben lluny...

Dia Mundial Contra el Treball Infantil

Declaració Universal dels Drets de l'Infant

---

Nacions Unides, 1959

PREÀMBUL

I Considerant que els pobles de les Nacions Unides han refermat en la Carta la seva fe en els drets humans fonamentals i en la dignitat i el valor de la persona, i que s'han declarat decidits a promoure el progrés social i a instaurar condicions de vida en una més gran Ilibertat,

II Considerant que les Nacions Unides han proclamat en la Declaració Universal llibertats en ella establerts, sense cap mena de distinció, especialment de raça, de color, de sexe, de llengua, de religió, d'opinió política o altres opinions, d'origen nacional o social, de posició econòmica o de qualsevol altra situació,

III Considerant que l'infant, per la seva manca de maduresa física i mental, necessita una protecció i unes atencions especials, fins la protecció jurídica adequada, tant abans com després del seu naixement,

IV Considerant que la necessitat d'aquesta protecció especial ha estat expressada en la Declaració de Ginebra de 1924 sobre els drets de l'infant i reconeguda en la Declaració Universal deIs Drets Humans i en els convenis constitutius dels organismes especialitzats i de les organitzacions internacionals que s'interessen pel benestar de l'infant,

V Considerant que la humanitat ha d'atorgar a l'infant el millor d'ella mateixa,

VI L'Assemblea General proclama la present Declaració dels Drets de l'Infant a fi que aquest tingui una infantesa sortosa i pugui desenvolupar-se per gaudir, tant en el seu propi interès com en el de la societat, dels drets i de les llibertats que s'hi enuncien, i insta els pares, els homes i dones individualment, i les organitzacions privades, autoritats locals i els governs respectius, a reconèixer aquests drets i a treballar perquè es respectin gràcies a mesures legislatives i altres mitjans adoptats progressivament, de conformitat amb els següents principis.

PRINCIPIS

---

Principi 1
L'infant gaudirà de tots els drets enunciats en aquesta Declaració. Aquests drets seran reconeguts a tots els infants sense excepció de cap mena o discriminació per motius de raça, de color, de sexe, de llengua, de religió, d'opinió política o altres opinions, d'origen nacional o social, de naixença o de qualsevol altra situació, ja sigui del mateix infant o de la seva família.

Principi 2
L'infant gaudirà d'una protecció especial i disposarà d'oportunitats i de serveis, dispensat tot això per la llei i altres mitjans, a fi que pugui desenvolupar-se físicament, mentalment, moralment, espiritualment i socialment d'una manera sana i normal, així com en condicions de llibertat i dignitat. En promulgar lleis amb aquesta finalitat, la consideració fonamental a què caldrà atenir-se serà l'interès superior de l'infant.

Principi 3
L'infant té dret, des de la seva naixença, a un nom i a una nacionalitat.

Principi 4
L'infant ha de gaudir dels beneficis de la seguretat social. Tindrà dret a créixer i a desenvolupar-se en bona salut; i amb aquest fi caldrà proporcionar-li, tant a ell com a la mare, atencions especials, tant prenatals com postnatals. L'infant tindrà dret a disposar d'alimentació, habitatge, esbarjo i serveis mèdics adequats.

Principi 5
L'infant impedit físicament o mentalment, o que pateixi d'algun impediment social, ha de rebre el tractament, l'educació i les atencions necessàries que reclama la seva particular situació.

Principi 6
L'infant, per al desenvolupament ple i harmoniós de la seva personalitat, necessita amor i comprensió. Sempre que sigui possible, haurà de créixer a l'emparança i sota la responsabilitat dels seus pares i, en qualsevol cas, en un ambient d'afecte i de seguretat moral i material; llevat de circumstàncies excepcionals, l'infant de tendra edat no serà separat de la seva mare. La societat i les autoritats públiques tindran una cura especial envers els infants sense família o que estiguin mancats de mitjans adequats de subsistència. Per al manteniment dels fills de famílies nombroses, convé concedir subsidis estatals o d'altra mena.

Principi 7
L'infant té dret a rebre educació, que serà gratuïta i obligatòria almenys en la seva etapa elemental. Se li donarà una educació que afavoreixi la seva cultura general i li permeti, en condicions d'igualtat d'oportunitats, desenvolupar les seves aptituds i el seu judici individual, el seu sentit de responsabilitat moral i social, i esdevenir un membre útil de la societat.
L'interès superior de l'infant serà el principi que guiarà aquells qui tenen la responsabilitat de la seva educació i orientació; aquesta responsabilitat pertoca abans de tot als seus pares.
L'infant gaudirà plenament de jocs i esbarjos, els quals hauran d'estar orientats a les finalitats perseguides per l'educació; la societat i les autoritats públiques s'esforçaran a promoure la satisfacció d'aquest dret.

Principi 8
L'infant ha de figurar entre els primers a rebre, en tota circumstància, protecció i socors.

Principi 9
L'infant ha de ser protegit contra totes les formes de negligència, crueltat i explotació. No serà objecte de cap mena de tràfic.
No s'haurà de consentir que l'infant treballi abans d'una edat mínima adequada; en cap cas no se l'ocuparà ni se li permetrà que s'ocupi en qualsevol tasca o feina que perjudiqui la seva salut, o que en dificulti el seu desenvolupament físic, mental o moral.

Principi 10
L'infant ha de ser protegit contra les pràctiques que puguin fomentar la discriminació racial, religiosa o de qualsevol altra mena.
Ha de ser educat en un esperit de comprensió, tolerància, amistat entre els pobles, pau i fraternitat universal, i amb plena consciència que ha de consagrar les seves aptituds i energies al servei dels seus semblants.

Enrique Fuentes Quintana

La setmana passada va morir n'Enrique Fuentes Quintana, pare dels Pactes de la Moncloa de 1977.
En Fuentes Quintana era un d'aquells homes importants. Importants amb majúscules.
Discret, humil, tranquil, sensat, amable, intel·ligent.
Una combinació que avui dia sembla impossible de trobar...

Gràcies a ell, l'Estat espanyol i els seus ciutadans poden gaudir de la prosperitat i pau actuals.

Jo destaco per sobre de tot el seu decret liberalitzador del sector financer, gràcies al qual, les caixes van poder competir amb els bancs creant un dels negocis més lliures de la banca europea.
Per aquest mateix fet, el 24 d'octubre de 2002 la Caixa Terrassa va fer-li un homenatge pel 25 aniversari del decret.
Homenatge que va retre-li tot el sector de les caixes amb en Vilarasau com a màxim exponent i el Jordi Pujol com a màxim representant del país.

Vaig tenir la sort d'assistir-hi i les anècdotes que van explicar entre tots justificaven un màster sencer.

Avui ho veig amb força nostàlgia, com d'un país que ja no hi és...

Esperem que els Homes Importants apareguin de nou.

Per ara dir descansi en Pau Don Enrique...

6 dies

La setmana del 5 al 10 de juny de 1967 (o segons el calendari jueu, el 28 de mes de liar, que és Iom Ierushalaim -enguany va ser el dia 16 de maig) es va produir el que coneixem com la Guerra dels Sis Dies.

Les setmanes anteriors, les vinyetes àrabs "van preveure" el resultat de la batalla...



Via Tabula Rasa

Minut 89

Vinc del Camp i estic decebut.
El sentiment de derrota és absolut. Tan gran és el sentiment que crec que m'ha superat i ja no el sento...

Tinc la sensació que el país no deixa de ser derrotat constantment, com en un cercle viciós.


Tothom sap que al minut 89 s'ha de fer una falta al mig del camp i no deixar passar ningú!

Mossos d'Esquadra

4.000 mossos d'esquadra s'han manifestat pel centre de Barcelona demanant dignitat i reconeixement social...
Cóm és possible que la nostra policia demani una cosa tan bàsica i elemental? En quin país del món occidental passa això?

Una sèrie de fets recents han provocat que la policia demani la dimissió d'en Saura. Pel que sembla, el conseller anti-sistema-amb-xòfer ha volgut fer escarni i propaganda de cóm de dolents son els policies i cóm de bo és ell que ho vol arreglar.
Unes actuacions policials objecte d'investigació han estat retransmeses a tot el món sense que els directament implicats puguin fer o dir res.
Un comportament denunciable d'uns casos concrets han estat amplificats i publicitats amb el conseqüent desgast moral per a tot el col·lectiu que això significa.

S'està castigant tota la policia per uns fets aïllats i el desgast de la seva imatge i credibilitat està sent brutal i potser irreversible.

Quina ment irresponsable pot decidir exhibir unes imatges d'afers interns? Segurament l'amic anti-sistema-amb-xòfer que vol eixugar els seus pecats front les "forces de repressió".

Curiosament, ens diuen des de la mateixa conselleria d'Interior, que els radars a la carretera estan senyalitzats perquè no els mou l'afany recaptatori i sí preventiu i en canvi als mossos no cal avisar-los de les càmeres dins les comissaries... bravo.

També és propi de ments infantils i -un cop més- irresponsables obligar als anti-avalots a no fer servir el material de protecció (com el casc) per no donar una imatge "repressora"...
Gràcies a aquestes directius xaxi-pirulis s'ha aconseguit tenir un parell de policies ferits i una menció del Pentàgon per les ments clarividents que dissenyen la nostra estratègia de seguretat pública.

Realment em sembla de societat malalta que aquest linxament de l'institució policial no motivi una cessió del polític responsable.
Ni una dimissió seria suficient. Cal el cessament immediat.

Catalunya 1640

Catalunya, comtat gran, qui t´ha vist tan rica i plena!
Ara el rei Nostre Senyor declarada ens té la guerra.

Segueu arran!
Segueu arran,
que la palla va cara!
Segueu arran!

El gran comte d´Olivar sempre li burxa l´orella:
—Ara és hora, nostre rei, ara és hora que fem guerra.

Contra tots els catalans ja ho veieu quina n´han feta:
seguiren viles i llocs fins al lloc de Riu d´Arenes;
n´han cremada una església, que Santa Coloma es deia;
cremen albes i casulles, els calzes i les patenes
i el Santíssim Sagrament, alabat sigui per sempre.

Mataren un sacerdot, mentre que la missa deia;
mataren un cavaller, a la porta de l´església,
en Lluís de Furrià, i els ángels li fan gran festa.

El pa que no era blanc deien que era massa negre:
el donaven als cavalls sols per assolar la terra.

Del vi que no era bo n´engegaven les aixetes,
el tiraven pels carrers sols per a regar la terra.
A presència dels seus pares deshonraven les donzelles.

Ne daven part al virrei del mal que aquells soldats feien:
—Llicéncia els he donat jo, molta més se´n poden prendre.
A vista de tot això s´és avalotat la terra.

Entraren a Barcelona mil persones forasteres;
entren com a segadors, com érem al temps de sega.

De tres guàrdies que n´hi ha, ja n´han morta la primera;
ne mataren al virrei, a l´entrant de la galera;
mataren els diputats i els jutges de l´Audiéncia.
Anaren a la presó: donen llibertat als presos.

El bisbe els va beneir amb la mà dreta i l´esquerra:
—On és vostre capità, a on és vostra bandera?
Varen treure el bon Jesús tot cobert amb un vel negre:
—Aquí és nostre capità, aquí és nostra bandera.
A les armes, catalans, que ens han declarat la guerra!

Segueu arran!
Segueu arran,
que la palla va cara!
Segueu arran!”

Inspirat per Elies115

D-Day: 63 anys

Via Barcepundit

Demagògia. Covardia. Irresponsabilitat.

"Encara no s'accepta un president nascut a fora"

Josep-Lluís Carod-Rovira justificant el daltabaix electoral d'ERC.

Ni ells podien aspirar a més, ni Catalunya a menys (II)

Ferreres

60 anys

"La nostra política no va dirigida contra cap país, ni cap doctrina, sinó contra la fam, la pobresa, la desesperació i el caos. La seva finalitat ha de ser restablir el funcionament de l'economia mundial per crear les condicions polítiques i socials en què puguin existir institucions lliures"

George C. Marshall
5 de juny de 1947
Universitat de Harvard

18 anys

Avui fa 18 anys de la massacre de Tiananmen.
Aquesta imatge simbolitza l'individu contra l'estat opressor.
La persona front el totalitarisme.
La Llibertat contra la Barbàrie...

Un sol home volia canviar el món.

Un home que volia decidir el seu destí...



Algú se'n recorda...?

Derrota Catalana (II)